Llibertat, Moral i Deure: Anàlisi Kantiana i Reflexions

Llibertat, Moral i Deure segons Kant

1. La llibertat:

Ratio essendi (raó de ser) de la moral, allò que ens permet conèixer alguna cosa. Tots els éssers humans tenim la capacitat de valorar si les accions dels altres o les nostres són bones. Aquesta valoració només s’explica si admetem que l'ésser humà és un ésser lliure, ja que si no ho fóssim, no tindria sentit valorar-nos. Si no fóssim lliures, no tindríem l'alternativa de fer coses dolentes i sempre faríem el bé. Tenim la capacitat d’actuar segons els nostres instints o la nostra raó, i la capacitat de prendre decisions entre aquestes dues opcions és el que ens fa lliures.

Bona voluntat → voluntat d’actuar per deure → deure: obligació moral que sorgeix de mi mateix (imperatius categòrics) → Llibertat. Actuar per deure/actuar per instint moral és ratio cognoscendi de la llibertat.

L'ànima Immortal

El que porta a Kant a pensar que l'ànima és immortal és que actuar sempre per obligació moral, és a dir, per deure, ens faria una mena de sants on sempre s’actuaria de bona manera. En un temps limitat, per a Kant, això és impossible, però si suposem que no estiguéssim limitats pel temps i poguéssim existir de manera eterna, sí que es podria arribar a la perfecció moral.

La Necessitat de Déu

Kant justifica la necessitat de Déu argumentant que ser virtuós i actuar bé moralment no sempre ens porta a la felicitat. D’alguna manera, s’hauria d’arribar a la virtut i a la felicitat. Ser virtuós hauria de tenir un "premi", que seria la felicitat, però només es pot obtenir si es pensa que Déu és la possibilitat que en algun moment la persona virtuosa rebi el premi de la felicitat. Si aquesta relació entre virtut i felicitat no existís, no hi hauria incentiu per ser virtuós.

Proposicions Analítiques vs. Sintètiques

Proposicions analítiques: el predicat no aporta més informació. → Sintètiques.

A Priori vs. A Posteriori

A priori: abans de l'experiència → A posteriori.

Necessàries vs. No Necessàries

Necessàries → No necessàries.

Kant considera que els seus imperatius categòrics són proposicions que, per una banda, informen d'una cosa (sintètiques) però a priori i no depenen de l'experiència, i per tant, són necessàries.