«Lorelei» de Màrius Torres: Anàlisi, Símbols i Temes

Introducció: L'amor i la mort a «Lorelei»

Aquest poema comença amb un epígraf del poeta Edgar Allan Poe, per qui Màrius Torres sentia una gran admiració. La traducció de la cita és la següent:

«Però el nostre amor era molt més fort que l'amor d'aquells que eren més grans que nosaltres, de molts que eren molt més savis que nosaltres».

El poema «Lorelei» està ple de música i té una gran musicalitat externa. L'obra de Torres està íntimament relacionada amb la seva vida, donant lloc a una poesia molt humana que no busca mostrar un equilibri que el mateix poeta no posseeix. El tema principal és la presència, a l'interior del jo líric («dins meu»), d'una barreja de deliris: passions, desitjos i entusiasme per un amor apassionat, instintiu i inconscient, provocat per una figura femenina. Aquesta passió, però, està condemnada, ja que l'amor finalitza amb la mort. Com que el poeta estima la vida, però és conscient que la mort és imminent i li arrabassarà el seu amor, hi ha una clara consciència de la finitud. A «Lorelei» es canta la creació i la mort de l'amor passional, viscut en una barreja de deliris i en un món oníric.

Forma, estructura i grans símbols

El poema utilitza la lira, una estrofa d'origen italià, que remet el lector a l'imaginari nòrdic. Torres hi encarna la passió per l'Ideal. Un ressò al·legòric batega a «Lorelei», on la interacció entre la veu poètica i dos grans símbols (la Nit i el Mar), connotadors d'Infinit per la seva vastitud i profunditat, remet als debats entre abstraccions humanitzades.

Anàlisi del contingut del poema

El combat interior del jo líric

A la primera part, el jo líric descriu clarament el seu estat físic i mental, amb una passió «arrelada en la carn i en els somnis». Dins seu hi ha un desig i un món passional i sentimental molt intensos, que alhora li provoquen sofriment.

Diàleg amb la Nit i el Mar

Després d'una pausa musical i reflexiva, la Nit i el Mar es presenten com a elements personificats que conversen amb el jo poètic. La Nit el convida a anar amb ella per sentir la pau i el plaer en un paradís de somnis. L'ús de la majúscula n'accentua la intenció simbòlica. El Mar, per la seva banda, és un element natural que aporta serenor i equilibri, i simbolitza tant el principi de la vida com el final en la mort. Expressa alhora la seva força vital i la seva capacitat de destrucció.

Després d'escoltar la Nit i el Mar, el poeta adreça al somni una vehement imprecació: «O somni, què m'importa la febre amb què m'enganyes...?». El jo líric respon amb sinceritat i aferrat a la seva realitat: no vol ser fort ni feliç. Defuig l'afalac d'aquestes veus de sirena i retreu al somni la «febre» amb què l'enganya. Es manifesta, doncs, un combat passional que és un cant al seu món interior. La veu lírica afirma que lluita pels desitjos, i la vida s'explica com un arpegi: l'experiència vital varia, és forta i dèbil alhora.

El món dels sentits i el cromatisme

En aquesta lira estan molt presents els sentits i un ric cromatisme, que submergeixen el lector en l'atmosfera del poema.

La presència dels sentits

• Vista: el foc, flors.
• Olfacte: aquella olor de terra del vent de la tardor, les flors del jardí, sarments olorosos.
• Oïda: tot música, càlids arpegis, cantant, la teva veu pàl·lida, joia sonora.
• Tacte: vidres glaçats i rígids de foscor.

La paleta de colors

• Vermell: foc.
• Blau: riu, Mar, sudari.
• Negre: Nit, ombra, foscor.
• Gris: pluja de plata, fum.
• Rosa: flors, la rosa pàl·lida.
• Marró: branques, terra, tardor.

Conclusió: L'acceptació de la finitud

A les dues últimes estrofes, la veu poètica descriu com a la nit tot era música i, per la finestra oberta, entrava una olor de terra de tardor, «com d'un foc d'agonies». La música moria lentament i esdevenia una ombra amb la forma del seu cant melòdic, que simbolitza la vida i la poesia. Finalment, el jo poètic accepta la mort com un fet natural i sense angoixa.

Tres lectures possibles del poema

Es poden extreure tres lectures principals del poema:

1. La musical, com a fil conductor de l'experiència vital.
2. L'expressió del món interior, que proporciona la llibertat al poeta.
3. El cant a la vida com a element filosòfic i metafísic.

A més, cal destacar la presència del tòpic llatí tempus fugit, la consciència del pas inexorable del temps.