Macroeconomia: IS/LM, Corba de Phillips i Crítiques Keynesianes

El Model IS/LM en Economia Oberta

En l'entorn actual de perfecta mobilitat de capitals, és interessant considerar el grau d'eficàcia de les polítiques monetàries i fiscals, tant amb tipus de canvi flexibles com fixos.

Política Monetària amb Tipus de Canvi Flexibles

Considerant tipus de canvi flexibles, la política monetària és efectiva i la fiscal, no. El raonament seria el següent: una política monetària expansiva (desplaçament de LM a LM') produeix un abaratiment del tipus d'interès nacional, que, en situar-se per sota del tipus mundial, depreciarà la moneda i, a mitjà termini, millorarà les exportacions netes (desplaçament d'IS a IS'). El resultat és un augment de la producció i l'ocupació.

• Augment de l'Oferta Monetària → Disminució del tipus d'interès → Depreciació de la moneda → Augment de les Exportacions Netes (XN) → Augment de la Producció (PIB)

Polítiques d'Empobriment del Veí

La tàctica d'iniciar polítiques monetàries expansives i depreciar la moneda, però, és un joc de suma zero. No tots els països surten guanyant amb aquesta opció. La depreciació de la moneda del país A, que opta per mesures inflacionistes, suposa l'apreciació de la moneda del país B, amb qui comercia, i la pèrdua de competitivitat internacional. En el model IS/LM, això es traduiria en un desplaçament d'IS cap a l'esquerra i en la pèrdua de producció i ocupació en el país B.

Aquest escenari es coneix amb el nom de polítiques d'empobriment del veí i suposa un risc de dinàmiques inflacionistes a escala internacional per l'expansió monetària generalitzada i el deteriorament del clima econòmic i polític internacional. El probable inici d'una guerra comercial o les represàlies que el país B pot adoptar davant l'oportunisme egoista del país A poden empitjorar la situació. Cal destacar que Keynes era un ferm partidari de les polítiques inflacionistes i de la depreciació de la moneda, sense considerar les conseqüències internacionals adverses d'aquestes mesures.

Política Fiscal Expansiva: Ineficàcia

En canvi, la política fiscal expansiva no seria efectiva, ja que un increment de la despesa pública pot fer augmentar la producció, els preus i el tipus d'interès real. Un interès més elevat apreciaria la moneda i provocaria una disminució de les exportacions netes, que neutralitzaria l'increment inicial que hi hagués pogut haver en la producció i l'ocupació. L'expansió fiscal s'hauria filtrat a l'exterior i beneficiaria el país estranger mitjançant l'increment de les seves exportacions. També és important destacar que, sense aconseguir incrementar la renda inicial Y0, la composició de la renda sí que varia, ja que incrementa el pes de la despesa pública (G) i disminueixen les exportacions netes (XN).

• Augment de la Despesa Pública (G) → Augment del tipus d'interès → Apreciació de la moneda → Disminució de les Exportacions Netes (XN) → Disminució de la Producció (PIB)

El Trilema de la Macroeconomia en Economies Obertes

El trilema de la macroeconomia en un entorn d'economies obertes és la impossibilitat d'aconseguir simultàniament l'estabilitat del tipus de canvi, la perfecta mobilitat de capitals i l'autonomia de la política monetària. Introdueix una restricció en els marges de maniobra de la política econòmica i obliga els països a sacrificar un dels tres objectius:

• Estabilitat del tipus de canvi (o tipus de canvi fix): Desitjable per la certesa que introdueix en les transaccions internacionals i per ser un possible mecanisme d'estabilitat dels preus i de lluita contra la inflació.
• Perfecta mobilitat de capitals: Permet una assignació més eficient de l'estalvi i la inversió internacionals, i també permet als països amb escassetat d'estalvi nacional captar-lo de l'exterior.
• Autonomia de la política monetària: Pot ser necessària per donar respostes particulars a problemes específics de cada país.

Aquesta última és una crítica que rep sovint la moneda única europea. Els països de l'eurozona amb problemes de recessió demanen baixos tipus d'interès reals per reactivar les seves economies. En canvi, els països que estan en expansió demanen interessos reals més elevats per frenar la seva activitat econòmica. Res no assegura que els països integrants de l'euro tinguin els cicles econòmics sincronitzats, tal com es va posar de manifest a l'inici de la moneda única.

La Corba de Phillips: Curt i Llarg Termini

L'aspecte fonamental és que la relació negativa que assenyalava Phillips entre l'atur i els salaris no es compleix a mitjà i llarg termini (gràfic 4.17). A llarg termini, no hi ha cap oposició entre atur i inflació, i la corba de Phillips és totalment vertical.

Dues implicacions importants d'aquesta anàlisi són:

1. La política econòmica només tindrà efectes reals si els agents econòmics no detecten la inflació més elevada o no poden traslladar-la a preus i salaris.
2. La tendència, com en l'addicció a les drogues, a augmentar la dosi d'estímul monetari necessari per tal de reduir temporalment l'atur i augmentar la producció.

El premi Nobel Robert Lucas considera que només els components no anticipats o no esperats de les polítiques macroeconòmiques poden tenir efectes reals sobre la producció, l'ocupació i el tipus d'interès.

Corba de Phillips a Curt Termini

Existeix una relació inversa entre inflació i desocupació. Les polítiques d'estímul poden reduir la desocupació a curt termini, però amb el risc d'augmentar la inflació.

Corba de Phillips a Llarg Termini

La relació entre inflació i desocupació desapareix, reflectint que les expectatives dels agents econòmics s'ajusten. Intentar mantenir la desocupació per sota de la seva taxa natural només conduirà a una inflació creixent.

La Corba de Phillips Austríaca

Si mirem les xifres d'atur i d'inflació dels últims anys, especialment durant llargs períodes, observem que una inflació més alta ha anat acompanyada d'una desocupació no pas menor, sinó major. El resultat final és un augment conjunt de l'atur i de la inflació. La corba de Phillips, per tant, té un pendent positiu.

Aquesta relació positiva entre l'atur i la inflació indicaria que hi ha dues maneres d'aconseguir la plena ocupació:

1. Intervencionisme monetari i creditici: Promoure ocupació a curt termini mitjançant projectes no rendibles finançats per interessos artificialment baixos.
2. Lliure mercat: Aconseguir la plena ocupació en un marc d'estabilitat monetària i preus no inflacionaris.

Inflació i Atur: La Relació Keynesiana

Més atur es relacionava amb un menor creixement dels salaris, mentre que menys atur s'associava amb un creixement dels salaris superior. D'aquí ve la idea keynesiana de la relació negativa entre la inflació i l'atur, que assimilava l'increment dels salaris a la inflació.

La virtut de la corba de Phillips per als intervencionistes és que indica un camp d'operacions on el govern pot actuar, en establir que tota política econòmica (expansiva o contractiva) assumirà costos en termes de l'objectiu al qual es renuncia (atur o inflació). D'aquesta manera, el govern pot optar per una política expansiva que aconsegueixi una baixa desocupació a costa de generar inflació, o bé per una política contractiva que redueixi la inflació a costa de fer pujar la taxa d'atur.

Assimilar l'increment dels salaris a la inflació significa defensar que els costos salarials determinen els preus. Aquesta relació, malgrat que és intuïtiva, és incorrecta. La seva formulació bàsica considera que les empreses afegeixen un marge de beneficis (mark-up) a un cost unitari donat per la relació entre els costos laborals i la productivitat:

Incompatibilitat Keynesiana amb l'Estanflació

Aquesta fixació malaltissa i miop en el nivell de demanda agregada porta el model keynesià a predir la impossibilitat de l'estanflació, això és, d'atur i inflació alhora. Si el nivell de demanda agregada és inferior a l'oferta agregada, el model prediu atur. I si el nivell de demanda agregada és superior a l'oferta agregada, el model prediu inflació. Però, com que la demanda agregada no pot lògicament ser inferior i superior al mateix temps a l'oferta agregada, no s'haurien de poder donar episodis d'estanflació.

Naturalment, això no és cert. Només cal recordar la dècada de 1970 com una època d'estanflació, amb inflació disparada i alts nivells d'atur. L'error de l'ús indiscriminat dels agregats matemàtics es pot observar en un concepte tan important dins l'edifici macroeconòmic keynesià com és la propensió marginal a consumir o, recíprocament, la propensió marginal a estalviar.

La macroeconomia keynesiana se centra en gestionar la demanda agregada per assolir la plena ocupació i l'estabilitat econòmica. No obstant això, és incompatible amb l'estanflació, que combina alta inflació i alta desocupació.

Objectius del Banc Central i Coeficient de Caixa

L'Objectiu del Banc Central: Estabilitat de Preus

L'objectiu del banc central és mantenir el nivell de preus controlant la inflació o la deflació. Per una banda, és cert que ho pot controlar, ja que una de les funcions principals del Banc Central és assegurar l'estabilitat de preus amb la política monetària. Per l'altra banda, no, ja que la implementació de la política monetària pot fer que no es pugui preveure la inflació, i la demanda de diners pot ser també inestable.

L'objectiu del Banc Central de mantenir estable el nivell de preus, controlant tant la inflació com la deflació, és cert en teoria i en la majoria dels casos pràctics. No obstant això, la seva efectivitat pot variar en funció de diversos factors, i el seu assoliment pot ser un desafiament en determinades circumstàncies econòmiques:

• Control de la Inflació
• Prevenció de la Deflació
• Condicions Econòmiques i Externes, etc.

El Coeficient de Caixa Fraccionari

El coeficient de caixa fraccionari és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de mantenir com a reserves en efectiu o dipositar al Banc Central. Els seus efectes són:

• Oferta Monetària: Un coeficient més alt redueix l'oferta de diners disponible per a préstecs i despeses, la qual cosa pot ajudar a controlar la inflació en limitar la liquiditat en l'economia.
• Activitat Econòmica i Préstecs: Un coeficient més baix augmenta l'oferta de diners disponible per a préstecs i despeses, la qual cosa pot estimular l'activitat econòmica.
• Desquadrament de Terminis: Els bancs s'endeuten a curt termini i donen préstecs a llarg termini, la qual cosa genera problemes de liquiditat.

9 Errors de la Macroeconomia Keynesiana

1. Definició del tipus d'interès:
   • Keynes: Purament monetària.
   • Liberals: Preu de valoració dels béns presents.
2. De què depèn el tipus d'interès?
   • Keynes: Depèn de la demanda de diner.
   • Liberals: Depèn de l'estalvi.
3. De què depèn la demanda de diner?
   • Keynes: Transacció i preocupació, depèn de la renda.
   • Liberals: Transacció i preocupació, depèn de la renda.
4. Què passa quan augmenta la renda?
   • Keynes: Ha de disminuir la demanda de diner i augmentar el tipus d'interès.
   • Liberals: No existeix cap relació entre l'increment de la renda i del tipus d'interès.
5. Funcions del diner:
   • Keynes: Mitjà d'intercanvi.
   • Liberals: Mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor.
6. Tipus d'interès equilibra la inversió i l'estalvi.
7. Resposta de les autoritats monetàries a la Gran Recessió de 2008.
8. Crisi econòmica: Efectes de l'oferta monetària i de la reducció artificial del tipus d'interès.

Preguntes Clau sobre Teories Macroeconòmiques

1. El tipo de interés, para Keynes:
   a) Es un fenómeno puramente monetario.
2. El único economista liberal que Keynes cita en la "General Theory of Employment, Interest and Money" es:
   a) Jean Baptiste Say.
3. ¿Cuál es el impacto económico del ahorro en la macroeconomía keynesiana?
   a) El ahorro reduce el consumo, la demanda y el empleo. El Estado necesita impulsar políticas fiscales y monetarias expansivas para estimular el gasto total de la economía.
4. Como sistema monetario, Keynes:
   b) Consideraba que el patrón oro no era una bárbara reliquia del pasado, pero sí un lastre por las políticas económicas que era necesario aplicar para salir de la crisis.
5. La reformulación de la curva de Phillips a largo plazo muestra una relación entre el paro y la inflación:
   c) Independiente.
6. En el modelo keynesiano simple, la inversión _______ depende del tipo de interés, en el modelo IS/LM los precios son _______ y en el modelo de oferta agregada y demanda agregada los precios son _________:
   c) no / constantes / variables.
7. ¿Cuál de las siguientes causas producirá un desplazamiento hacia la izquierda de la oferta agregada?
   d) un incremento de los salarios igual a la productividad.
8. Si la oferta agregada es vertical y la economía está inicialmente en una producción y nivel de precios de equilibrio, ¿qué efecto tendrá un incremento de la cantidad de dinero?
   c) aumento del nivel de precios.
9. Las siguientes afirmaciones no son supuestos del modelo clásico, excepto:
   d) ninguna de las anteriores son supuestos del modelo clásico.
10. En el modelo de DA y OA, un proceso de inflación de demanda puede estar causado por:
    d) a, c (incremento de la oferta monetaria para financiar el déficit público y política fiscal expansiva).

Casos Extrems en els Models Macroeconòmics

Cas Keynesià (Extrem)

1. Trampa de la Liquiditat: En el que es coneix com a "trampa de la liquiditat", el tipus d'interès és tan baix que els agents econòmics demanen qualsevol quantitat de diner que s'ofereixi. En aquest cas, h = ∞, i la recta LM és horitzontal. La política monetària és del tot ineficaç, en no poder disminuir el ja molt reduït tipus d'interès, i la creació de moneda no té cap efecte sobre la inversió. En canvi, teòricament la política fiscal és eficaç. Keynes va justificar així l'activisme fiscal a la dècada dels anys trenta, després del crac del 1929. També s'ha aplicat més recentment al Japó amb la crisi de 1990 (Abenomics). La resposta a la crisi financera del 2008 també va incloure paquets d'estímuls fiscals, com el Pla E a Espanya, que va injectar milions d'euros en obres públiques de dubtosa utilitat, disparant el dèficit i el deute públic sense un impacte durador en l'atur. Malgrat les evidències, l'anàlisi keynesiana defensa que l'increment de la despesa pública desplaça IS cap a la dreta, augmentant la renda agregada, però sense considerar la composició desequilibrada del PIB ni la insostenibilitat del procés. Un aspecte que Keynes no va valorar correctament i que pot arribar a invalidar la seva idea de trampa de la liquiditat és que, en recessió, els preus i els salaris tenen una tendència deflacionària. Preus i salaris més baixos provoquen un increment del valor real dels saldos monetaris, augmentant la demanda agregada i impulsant la recuperació. Aquest aspecte positiu de la deflació sobre la riquesa real ha estat estudiat, entre altres, per l'economista Don Patinkin amb Money, Interest and Prices (1956), i ha contribuït a refutar el concepte keynesià de trampa de la liquiditat i la possibilitat de recessió econòmica amb atur indefinit o de llarga durada.
2. Inversió Independent del Tipus d'Interès: Si la inversió no depengués del tipus d'interès (b = 0), ens trobaríem plenament també en un cas keynesià. És una situació extrema, on només els animal spirits i l'estat anímic de l'empresari determinen el nivell d'inversió. En aquesta situació no hi hauria crowding out o desplaçament del sector privat. L'increment de la despesa pública no faria augmentar el tipus d'interès i, per tant, tampoc afectaria negativament la inversió. Gràficament, IS seria vertical i un increment de la despesa pública (ΔG) faria augmentar la renda de Y0 a Y1. En el cas normal en què la inversió sí depengui del tipus d'interès (b ≠ 0), el mateix increment de la despesa pública faria augmentar menys la renda per haver-hi l'efecte de desplaçament del sector privat.

Cas Clàssic

1. Sensibilitat Infinita de la Inversió: En el cas oposat a l'anterior, la inversió pot tenir un grau de sensibilitat infinit a un canvi en el tipus d'interès (b = ∞). En aquesta situació, la política fiscal és totalment ineficaç, perquè un increment de la despesa pública, per poc que faci incrementar el tipus d'interès, afectarà molt negativament la inversió empresarial privada, i contrarestarà i anul·larà l'efecte expansiu sobre el PIB.
2. Demanda de Diner Independent del Tipus d'Interès: Els clàssics consideraven que la demanda de diner depèn de la renda i no del tipus d'interès (h = 0), ja que l'interès no és un fenomen purament monetari sinó el preu que iguala els fons estalviats disponibles amb la demanda d'inversió. Per tant, els únics motius que influeixen en la demanda de saldos monetaris són els motius de transacció i de precaució, però no el motiu d'especulació keynesià. En aquest cas, la política fiscal és completament ineficaç. Un increment de la despesa pública torna a provocar un efecte crowding out total. El que augmenta la despesa pública és exactament el que decrementa la inversió privada, i en resulta un efecte expansiu nul sobre el PIB. Quan l'efecte d'expulsió o crowding out no és total (ΔY1 > ∂Y2), l'expansió fiscal té un efecte net positiu sobre la renda final. Però quan l'efecte de desplaçament és total (ΔY1 = ∂Y2), el nivell de renda es manté constant i no augmenta.