Marc Legal del Català: Cooficialitat i Normalització Lingüística

La Constitució Espanyola i les Llengües Cooficials

La Constitució Espanyola, en l'article 3, reconeix el castellà com a llengua oficial de l'Estat i estableix que les altres llengües espanyoles també seran oficials en les respectives comunitats autònomes. Tot i que reconeix la importància del patrimoni cultural que representen les diverses llengües, la Constitució deixa clar que el castellà és l'única llengua que els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d'usar.

Els Estatuts d'Autonomia i les Lleis de Normalització Lingüística

Els Estatuts d'Autonomia de les comunitats amb llengua pròpia han desplegat les possibilitats que permet aquest marc legal i han establert règims de cooficialitat lingüística, regulats per les diverses lleis de normalització lingüística. En el cas del català, i per ordre cronològic:

• A Catalunya: Llei 7/1983 de 18 d'abril, de normalització lingüística.
• Al País Valencià: Llei 11/1983 d'ús i ensenyament del valencià.
• A les Illes Balears: Llei de normalització lingüística de 1986.

Les lleis de normalització lingüística regulen l'ús d'ambdues llengües en l'administració, l'educació i els mitjans de comunicació, però renuncien en principi a normalitzar altres àmbits com l'econòmic i el laboral.

Limitacions de les Lleis de Normalització

Tot i la seva importància, les lleis de normalització lingüística només són lleis despenalitzadores de l'ús del català, ja que no suposen una veritable normalització i, de fet, sancionen la desigualtat existent entre el castellà i el català. Per exemple, la no discriminació per raons lingüístiques que estableixen aquestes lleis, paradoxalment, afavoreix el castellà perquè impedeix qualsevol mesura que impliqui la seva discriminació. En realitat, es regula només el dret de parlar les altres llengües sense prescriure l'obligatorietat de conèixer-les, com fa la Constitució amb el castellà.

Cal tenir present que les lleis en general, i les lingüístiques en particular, depenen del context social que imposa una determinada dinàmica. És el que s'anomena "discriminació positiva": hi ha una pretesa igualtat legal però no social, tal com passa amb la discriminació de les dones.

A més, hi ha lleis estatals que veten la resta de llengües en àmbits com l'administració militar o l'etiquetatge de productes comercials.