Marx i Nietzsche: Alienació, Plusvàlua i Esperits Filosòfics
Clasificado en Religión
Escrito el en catalán con un tamaño de 4,42 KB
Alineació Econòmica en Marx
El treball, segons Marx, és natural i essencial en l’ésser humà. Com a forma de transformació de la natura i mitjà per a garantir la subsistència, el treball esdevé una necessitat, però també una forma d’humanització, ja que possibilita la realització personal. Però, en la societat capitalista, el treball ja no dignifica sinó que desposseeix i aliena.
El terme alienació prové del llatí alienus ('altres') i, en Marx, adquireix un sentit pejoratiu d'estar estranyat o fora d'un mateix. L'alienació es produeix quan el treballador no se sent reconegut ni valorat, ni sent que el que fa sigui realment seu. Es dóna a un doble nivell:
- Respecte del producte del treball: hi ha alienació quan el treballador no es reconeix en el que crea, perquè no li pertany.
- Respecte de l’acte de treballar: l’ésser humà també se sent alienat, perquè és un acte que se li imposa i es dóna en condicions infrahumanes. El treballador no té possibilitat de desenvolupar les seves capacitats intel·lectuals i espirituals.
La Plusvàlua en el Capitalisme
La plusvàlua és el mecanisme base de l’explotació de la classe treballadora per part dels propietaris. Es produeix un plus en el valor del producte (que afavoreix l'empresari) que prové del que s'estafa o no es retribueix a l'obrer en el salari. Marx denuncia aquesta pràctica com una apropiació il·legítima. La maquinària pertany al burgès que l'ha comprada, però Marx argumenta que també hauria de pertànyer a l'obrer que l'ha fabricada. Per a Marx, els mitjans de producció haurien de ser socials i no privats.
L'Alienació Social: Conseqüència Econòmica
L'alienació social és una forma derivada de l'alienació econòmica. Marx creu que la divisió de classes, basada en la possessió o no dels mitjans de producció, comporta el reconeixement o la negació de privilegis socials. Els desfavorits econòmicament veuen privada la seva dignitat com a persones i ciutadans.
L'Alienació Religiosa: L'Opi del Poble
L'alienació religiosa és una forma derivada de l'alienació econòmica. Marx considera la religió com un mitjà per a mantenir oprimida la classe més desfavorida. La creença en un futur celestial, on tots seran iguals davant de Déu, fa que es resignin a les desigualtats i injustícies reals. La promesa d’un més enllà millor disminueix les ànsies de transformació social i fa que s’accepti la situació. Per a ell, la cèlebre frase «la religió és l'opi del poble» resumeix com adorm les seves reivindicacions.
La Filosofia de la Sospita al Segle XIX
El pensament filosòfic del segle XIX es caracteritza per una actitud de sospita i de denúncia que és subjacent a diversos corrents, com ara el marxisme, el vitalisme i la psicoanàlisi. Sospitar implica intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita fa transcendir les aparences, cercar allò d'amagat al rerefons de les coses.
Esperit Dionisíac i Apol·lini en Nietzsche
Esperit Dionisíac
En la tragèdia grega, el déu Dionís representa els valors de la vida. Dionís és la divinitat del vi, de la fecunditat, de la salut; és la imatge de la força instintiva i passional del corrent vital efervescent. L'home dionisíac viu en plena harmonia amb la natura.
Esperit Apol·lini
En la tragèdia grega, el déu Apol·lo representa els valors de la raó. Apol·lo és la divinitat de la llum, de la proporció, la mesura, l'equilibri i la serenor; el seu esperit es troba en l'obra bella, equilibrada i perfecta. L'home apol·lini, en canvi, vol adormir i emmascarar la realitat, ja que en ell hi predomina la raó.
Nietzsche: Crítica a Sòcrates, Plató i la Moral
Nietzsche criticava Sòcrates, Plató i la filosofia jueva i cristiana, ja que considerava que amb la irrupció de Sòcrates i Plató va començar la decadència i l'error. Els elements morals i intel·lectuals es van imposar, iniciant el predomini històric de tot allò lògic i racional, és a dir, dels valors apol·linis per damunt dels dionisíacs. Una mostra d'això és que Sòcrates va preferir la mort a la lluita, simbolitzant la renúncia a la vida. En resum, la filosofia de Sòcrates, Plató i la tradició judeocristiana, segons Nietzsche, no contenen els valors de la vida o l'esperit dionisíac.