Masses d'aire i fronts: Sistemes meteorològics i núvols

Masses d'aire i fronts

Dins el marc de la CGA, trobem sistemes meteorològics mòbils i en contínua evolució, efímers, als quals s'associen importants pertorbacions atmosfèriques, responsables dels canvis diaris de temps. La variació d'aquests sistemes meteorològics són els responsables dels estats de l'atmosfera. La seva evolució i canvis s'expliquen en termes de masses d'aire i fronts.

Masses d'aire

Són enormes porcions d'aire gairebé homogènies en temperatura i humitat. Poden estendre's sobre àrees extensíssimes, de cents o milers de km. L'exemple típic és la massa siberiana d'aire fred. Les seves propietats i uniformitat depenen del lloc d'origen, trajectòria i edat (temps de residència a un lloc). Les regions on es formen es diuen fonts o manantials. Són zones extenses i amb condicions superficials homogènies. L'estancament a una d'aquestes zones afavoreix que l'aire agafi les propietats del terreny. Les zones ideals són les afectades per altes pressions, ja que fomenten l'estabilitat de l'aire (Sibèria, nord Canadà). Les latituds mitjanes, amb T i humitat variable, no són bones fonts.

Segons l'origen, podem classificar les masses d'aire com:

• P = neix als pols
• c = continental
• T = tropical
• m = marítima

• cP: freda, seca i estable
• mP: freda, humida i inestable
• cT: calenta, seca, inestable en superfície i estable en altura
• mT: calenta, humida i inestable

Fronts

La superfície que separa dues masses d'aire es diu superfície frontal i la seva intersecció amb la superfície terrestre s'anomena front. La paraula front en sentit ampli també serveix per descriure el límit entre dues masses d'aire. Dues masses d'aire diferents que es troben no es mesclen (igual que passa amb dos líquids amb distinta densitat), sinó que la més freda tendeix a cavalcar per davall la càlida, perquè és més densa que la càlida. Dues masses d'aire que van en la mateixa direcció formen un front. Fixant-nos en com és l'aire del darrere distingim quatre tipus de fronts.

Front fred

L'aire fred avança i empeny el calent per davant. La massa freda, més densa, queda arran de sol i la càlida és obligada a ascendir de manera violenta. Es creen niguls tipus cúmuls o cumulonimbus, els quals produeixen tempestes en una banda estreta.

Front càlid

L'aire càlid avança i obliga al fred a retirar-se. La superfície frontal presenta poca pendent: l'aire càlid ascendeix lentament. Creixen niguls estratiformes, amb gran extensió horitzontal, es formen precipitacions en una banda més àmplia.

Front oclòs

És el solapament d'un front fred i un de càlid. El fred viatja més ràpid que el càlid, fins que l'agafa i forma una oclusió, on l'aire càlid és elevat i separat totalment del sol. El front oclòs pot ser fred o càlid.

Front estacionari

Els 3 anteriors són mòbils, però n'hi ha que romanen estacionaris (estàtics). Es formen quan les superfícies frontals de les 2 masses d'aire estan en repòs, de manera que cap d'ella empeny a l'altre. En posar-se en moviment es converteixen en freds o càlids.

Núvols

Agrupacions de petites gotes d'aigua o cristalls de gel que es mantenen en suspensió. Origen: condensació o sublimació del vapor d'aigua sobrant a l'atmosfera. Per tant, necessitem l'atmosfera saturada d'aigua i una baixada de temperatura. Les gotes es formen al voltant de nuclis de condensació (partícules microscòpiques: partícules salines, pol·len, restes de combustió..) Per condensar, solen caler ascensos, en el qual l'aire es refreda. Aquests ascensos es poden donar per diferents motius:

• Per convecció
• Per convergència
• Per ascens orogràfic forçat
• Barreja turbulenta

Es poden classificar segons:

• L'altura:
  • Alts: al pis superior (6-13 km)
  • Mitjans: nivell intermedi (2-7 km)
  • Baixos : pis inferior (< 2 km)
• La forma:
  • Cirrus: tenues, color blanc i estructura fibrosa. Nuvols alts
  • Stratus: capes contínues, espessor relatiu, gran extensió
  • Cúmuls: núvols densos, base aplanada, gran alçada