Meditacions de Descartes: Dubte Metòdic i Certesa de l'Existència

Primera Meditació

En aquesta primera meditació, Descartes explica la necessitat de dubtar de tot allò que ens envolta, ja siguin idees materials o immaterials, és a dir, dubtar de tot allò que pensem que sabem. Això és el dubte metòdic. El filòsof planteja el dubte principal i el seu desenvolupament. En la meditació ens dóna a entendre que afirmar o negar qualsevol veritat sense estudiar-la seria inútil, perquè es dubtaria d’ella. Però, contra el que ell creia, es va adonar de que tot el coneixement que havia adquirit durant la seva vida havia sigut gràcies als sentits. Llavors es va plantejar la qüestió següent: puc fiar-me dels sentits? Però per molt coneixement que els sentits li hagin permès adquirir, la seva decisió final va ser que no podia fiar-se d’ells perquè moltes vegades els sentits li havien jugat una mala passada i tendeixen a confondre, però reconeix que no sempre li ha passat i acaba fiant-se una mica d’ells. Una altra qüestió que porta a Descartes a dubtar va ser que no es podia distingir un somni de la vida real. I aquest dubte el va portar a dubtar de Déu, ja que no sabia si la realitat en la que volia que visquerem era un món ple d’engany i mentides. Però realment això no és possible, ja que Déu és considerat com la bondat suprema i no seria lògic que ens enganyés. Mitjançant aquest dubte, arriba a la conclusió que hi cap la possibilitat de que existeixi un geni maligne dolent que ens porta a l’error i a la mentida.

Segona Meditació

En aquesta segona meditació metafísica, Descartes continua considerant que el dubte del nostre entorn és obligatori perquè podria ser tot o bé ficció, o bé el producte d'un somni. Per tant, arriba a preguntar-se per la seva pròpia existència. Seguidament, apareix la frase “jo sóc, jo existeixo”. Ell s’adona que sí que té la capacitat de dubtar, per a fer-ho, ha d’existir. D’aquesta manera, arriba a la certesa de la seva existència. (1a veritat) la resposta a la pregunta “què sóc jo”, (2a veritat) “sóc una cosa que pensa”, un esperit, un enteniment o una raó, no es pot adquirir mitjançant els sentits perquè et donarien una resposta segons el teu entorn i aquest entorn, com ja he dit abans, pot ser fals.

Com no es podia fiar dels sentits, els coneixement adquirits prèviament al dubte d’aquests els va haver de destruir, i una vegada destruïts, havia de buscar-los tots mitjançant un camí fiable, però l’havia de trobar.

Per aconseguir trobar una idea 100% fiable, el filòsof Descartes busca entre les funcions de l'ànima, basant-se en la concepció de l’ànima de Plató, perquè la tasca que ha de desenvolupar depèn de la seva ànima ja que el cos no té les idees per desenvolupar-la. Finalment arriba a la conclusió que si pensa, existeix (“pienso, luego existo”), que va captar per la intuïció. Amb aquesta frase consideraba que ja havia trobat la veritat absoluta i que també havia demostrat l'existència d’un esperit. Segons aquesta concepció, el cos és considerat un mitjà per interactuar amb el món, ja que l’ànima per si mateixa no pot relacionar-se. Es continua plantejant noves coses a partir de la conclusió prèviament adquirida, fins i tot es qüestiona si és un home o no. Arriba a considerar-se un home (definit com animal racional) amb cos. Per últim rebutja els atributs propis del cos perquè, com depenen només del cos, assumeix que no els pot tenir. Per finalitzar, Descartes, en aquesta meditació, afirma que el coneixement no prové dels sentits, sinó demostrar-ho, utilitza l’exemple de la cera (la cera pot canviar de forma, però la raó ens permet saber que encara que allò canviï). Amb això intenta explicar que adquirir el coneixement d’allò que realment coneixem és més fàcil que adquirir coneixement de coses que provenen de la nostra pròpia natura com les coses pensants. Llavors agafa un tros de cera i el descriu ajudant-se dels sentits (textura, olor, color, forma ), seguidament l’apropa al foc i el fon i se n’adona que la cera ha canviat completament i no coincideix amb la descripció que havia fet ajudant-se dels sentits, però confirma que és cera perquè s’ajuda per la raó.

A partir d’aquest argument, Descartes afirma que tot el nostre coneixement l’hem adquirit mitjançant la raó, no els sentits.
A través de l’exemple del tros de cera Descartes arriba a la conclusió que és més fàcil conèixer el meu esperit que les coses corpòries.

Racionalisme

Raó és l’origen i el límit del coneixement humà, és el centre de l’individu. Per conèixer has de fer ús de la raó i has de rebutjar els sentits.