Meditacions de Descartes: El Jo Pensant, Déu i la Realitat

1. Hi ha una certesa que jo sigui capaç d’existir sense el meu cos i els meus sentits, sense que Déu em posi a l’esperit els meus pensaments, encara havent-hi un geni maligne enganyador que intenta enganyar-me sempre. Tot i això, jo sé que si penso, tinc la certesa que necessàriament existeixo, i el geni maligne no pot enganyar-me a l’hora de pensar i dubtar d’aquesta evidència.

2. Quan Descartes menciona “que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa”, s’està referint a la seva segona meditació, és a dir, quan descobreix la primera veritat, la res cogitans, el jo pensant. Això ho fa degut a que en la primera meditació, ell intenta trobar alguna veritat fiable, amb idees clares i distintes, però no ho aconsegueix. A més a més, hi ha l’existència d’un geni maligne, que fa que Descartes dubti absolutament de tot, inclús de les veritats matemàtiques, que són ciències indubtables. També dubta dels sentits, ja que aquests són els que ens proporcionen idees adventícies, les quals no són fiables. Fins i tot, dubta de l’existència de Déu. És per això que no arriba a cap veritat. Llavors, en la segona meditació, és quan es dóna compte de que per deduir totes aquestes certeses, està dubtant, com a conseqüència, està pensant, i finalment, arriba a la conclusió de que si pensa, necessàriament, ha d’existir. Aquesta és la única veritat que el geni maligne no pot rebatre, ja que si jo no existís, ningú no em podria enganyar.

3. A partir del jo pensant, Descartes continua fent altres meditacions en les que demostra dues evidències més, la res infinita i la res extensa. En la tercera meditació, demostra l’existència de Déu. Inicialment, fa una semblança amb les veritats matemàtiques i el criteri de veritat, diu que si 2+2=4, sempre serà així, però degut al geni maligne, aquestes veritats estan posades en dubte. Amb la demostració de l’existència de Déu, es podria eliminar la hipòtesi del geni maligne, i restablir les veritats com a certes i fiables. Descartes parteix de la idea de que pensem idees, analitza el contingut del pensament per comprovar que totes les idees tenen la mateixa fiabilitat. Hi ha tres tipus d’idees:

• Les innates: són les úniques idees fiables, ja que són procedents de mi, apareixen en el nostre pensament de forma clara i distinta.
• Les adventícies: són les idees captades pels sentits, és a dir, procedeixen de fora del meu ésser, per tant no són fiables.
• Les factícies: formades a partir de la imaginació, tampoc són fiables.

Llavors, Descartes a partir d'una idea innata demostra que Déu existeix. Igual que a les matemàtiques 2+2=4, la idea Déu existeix, ha de ser innata, ja que si fos adventícia, estaria captada pels sentits i per tant no seria fiable i si fos factícia, la nostra imaginació, pertany a un ésser imperfecte llavors aquest no pot crear un ésser perfecte com Déu, per tant tampoc seria fiable. Per tant, si percebo la idea innata d’un ésser perfecte com Déu, aquest no pot tenir cap imperfecció, per tant ha d’existir. Per tant podem també eliminar la hipòtesi del geni maligne quan estigui emprant la raó, ja que Déu com és perfecte i no és veraç, no permet que algú, geni maligne, m’enganyi.

Per demostrar la res extensa, el que pot concloure és que com Déu existeix i és perfecte, el que ens envolta, és a dir, el món material, també existeix, ja que Déu no permetria que ens mentissin. Déu garanteix que les idees adventícies tenen el seu origen en les coses materials, per tant, ha d’existir un món material, extramental, captat pels sentits. Per Descartes, Déu ens garanteix que les nostres idees ens mostren el que són respecte a les seves qualitats primàries, no secundàries. Les primàries són les de l’enteniment, són quantificables i és per això que les podem concebir clara i distintament, són la longitud, amplada i profunditat, figura…, les secundàries són les captades pels sentits, idees obscures i confuses.