La Memòria i la Personalitat: Processos i Trastorns

La memòria: definició i etapes

Memòria: Procés gràcies al qual som capaços de recuperar la informació prèviament registrada al nostre cervell. Consta de tres operacions bàsiques, és a dir, tres etapes:

• Codificació: Procés de transformar la informació rebuda dels estímuls sensorials en un codi, és a dir, una informació que la nostra memòria sàpiga assimilar. D’aquesta manera, la codificació és la forma en què la informació sensorial es representa en la memòria. Per a codificar i reconèixer la informació solem usar bàsicament codis verbals (paraules, nombres, lletres) i codis visuals (imatges i figures).
• Emmagatzematge: Retenció de la informació amb la finalitat de conservar-la i recuperar-la quan sigui necessari. Depenent d’on es guarden les dades i de l’interès que hi posem, recordarem la informació amb major o menor dificultat.
• Recuperació de la informació: "Recordar", localitzar i reactualitzar la informació emmagatzemada. Significa portar de nou a la consciència la informació; l’única dificultat en aquest procés és trobar el camí adequat per arribar a la informació. Això es pot fer més fàcil guardant la informació de manera adequada i organitzada.

Tipus de memòria

• Memòria sensorial: Records molt precisos, gairebé idèntics als estímuls que s'han provocat, on es registren dades entre 1 i 2 segons. Inclou records procedents de diferents òrgans sensorials: oïda, vista, olfacte, gust i tacte. Els records de la memòria sensorial solen desaparèixer tret que passin a la següent etapa.
• Memòria a curt termini: La informació és seleccionada i emmagatzemada en un període de 15-25 segons (o potser uns pocs segons). Una vegada ha passat el moment, les dades en aquest cas es troben codificades gràcies a mecanismes que posteriorment ens permeten reconèixer-ne el significat. Per retenir la informació solem acudir a la repetició de manteniment, que consisteix a repetir en veu alta el que volem memoritzar per mantenir-lo a la memòria a curt termini i, fins i tot, traslladar-la a la memòria a llarg termini. La capacitat sol ser d'uns 7 dígits aproximadament.
• Memòria a llarg termini: Retenció de la informació en una forma més permanent d'emmagatzematge durant dies, setmanes o, fins i tot, durant tota la vida.

Subtipus de memòria a llarg termini

• Memòria declarativa: Portar a la consciència de forma voluntària fets o episodis de la nostra vida (emmagatzematge disponible per a la consciència). S’expressa amb llenguatge.
• Memòria semàntica: Coneixements, paraules, idees i dades sobre el món (no provenen d'experiències personals).
• Memòria episòdica: Guarda esdeveniments de la vida i també les circumstàncies en què es va prendre el record. Ens permet recordar dates, fets o episodis viscuts en un temps i lloc determinats.
• Memòria no declarativa / implícita: Inclou la memòria funcional, que són els coneixements bàsics sobre com fer les coses.

L'oblit i l'amnèsia

La capacitat d’oblidar informació poc important pot ser tan fonamental per a la vida normal com retenir la informació significativa. Això es pot veure en casos d’individus que tenen dificultat per a esborrar la informació.

Pacient S: Estudiat per Luria, és un cas on el pacient pot recordar sèries de paraules i lletres. El fet de concentrar-se a aprendre aquesta informació causava que oblidés allò essencial.

Tipus d'amnèsia

L'amnèsia és un trastorn causat per un oblit patològic; és la pèrdua total o parcial de la memòria, originada per un problema neurològic (com traumatismes o ferides encefàliques) o per causes psicològiques (com l'estrès).

• Amnèsia retrògrada: Incapacitat de recordar el passat (esdeveniments anteriors a la lesió cerebral). En canvi, el pacient pot aprendre noves habilitats i, moltes vegades, es poden recuperar records de moments abans de l'accident.
• Amnèsia anterògrada: Incapacitat per a adquirir nova informació i recordar els esdeveniments posteriors a una lesió cerebral o un desordre degeneratiu com l'Alzheimer. S'obliden coses com "amb qui acabo de parlar", però es pot recordar com executar els hàbits apresos amb anterioritat (memòria procedimental). Una persona famosa que va patir aquesta malaltia és Henry Molaison.
• Amnèsia psicògena: Trastorn de memòria similar a l'amnèsia retrògrada on es deixa de recordar un moment del passat o, en alguns casos, s'és incapaç de recordar informació sobre si mateix durant unes hores o uns anys. Aquesta amnèsia no es deu a cap dany cerebral, sinó que sol ser fruit de l'estrès psicològic per una situació traumàtica.

La personalitat: temperament i caràcter

La personalitat és sinònim d'individualitat. El terme prové etimològicament de persona, que a la vegada deriva del grec prosopon, referit a la màscara que utilitzaven els actors en les representacions teatrals. En aquestes representacions era comú que hi hagués actors i personatges secundaris que es posaven caretes per representar personatges distints.

És impossible no relacionar la personalitat amb el temperament i el caràcter, encara que són termes diferents que se solen confondre.

El temperament

S’entén per la disposició innata a reaccionar d’un mode determinat als estímuls. Té a veure amb allò que heretem (de pares, avis i familiars) i amb allò congènit. Segons Allport, el temperament és la matèria primera de la personalitat i es relaciona amb el clima bioquímic a partir del qual aquesta es desenvolupa. És la part no apresa.

El caràcter

És el conjunt d’esquemes de reacció i hàbits de comportament que l’individu adquireix al llarg de la seva vida, resultat de la interacció entre el temperament i l’entorn. El caràcter és el resultat de l’educació i es desenvolupa especialment al final de la infantesa i durant l’adolescència.

Definicions i connotacions

La personalitat suma el temperament (biològic) i el caràcter (ambiental). No hi ha personalitats millors o pitjors; el terme no implica connotacions de valor. Determinades característiques poden ser més útils segons la circumstància: per exemple, unes personalitats són més aptes per ser controladors aeris i altres per a les relacions públiques.

Avaluació de la personalitat: tests

Tests objectius

Són qüestionaris estandarditzats amb respostes escrites i tancades (com vertader o fals). El seu objectiu és donar informació sobre distints aspectes de la personalitat.

• Model dels Cinc Grans Factors (Big Five): Es basa en cinc factors: extraversió, amabilitat, responsabilitat, neuroticisme i obertura a l’experiència.
• NEO-PI-R: Desenvolupat per McCrae i Costa, descriu la personalitat mitjançant 240 elements que avaluen els cinc grans factors i les seves facetes.
• Model PEN (Eysenck): Analitza tres factors: psicoticisme, extroversió i neuroticisme, juntament amb una escala de veracitat.
• Test Myers-Briggs: Eina psicomètrica molt usada, tot i que no és del tot fiable a nivell científic.

Tests projectius

Són tests interpretatius on la fiabilitat no està del tot clara. Es basen en la teoria psicoanalítica i la suposició que el pacient projecta el seu inconscient.

• Test de Rorschach: 10 làmines amb taques de tinta (color o blanc i negre). Es pregunta al pacient què hi veu.
• Test d’apercepció temàtica (TAT): 31 làmines amb situacions humanes. El subjecte ha d'inventar una història per a cada dibuix.

Diferència principal: En els tests projectius la resposta depèn de la percepció individual, mentre que en els objectius hi ha respostes estàndard i estructurades.

Criteris i trastorns de la personalitat

Actualment s'estableixen criteris per diferenciar una personalitat "neurotípica" d'una "patològica":

• Criteri estadístic: Considera patològic allò que es desvia de la normalitat estadística. És un criteri no vàlid, ja que consideraria els genis com a trastornats.
• Criteri biològic: Atribueix el comportament patològic a un funcionament inadequat de l'organisme o alteracions cerebrals.
• Criteri social: Considera que la psicopatologia és una convenció social. És un criteri arbitrari i no vàlid per si sol, ja que varia segons la cultura.

Classificació dels trastorns segons el DSM-V

El DSM-V classifica els trastorns de la personalitat en tres grups:

• Grup A: Estranys, excèntrics i introvertits.
• Grup B: Impulsius, emocionals i inestables.
• Grup C: Ansiosos i temerosos.

Nota sobre el Trastorn d'Identitat Dissociatiu: El trastorn de personalitat múltiple no és un trastorn de personalitat, sinó dissociatiu. En aquest cas, el "jo" està fragmentat en distintes identitats amb records i noms propis, a diferència dels trastorns de personalitat convencionals.