Mercè Rodoreda i la Plaça del Diamant: Anàlisi Literària

Context històric i cultural de la Plaça del Diamant

Mercè Rodoreda va escriure La Plaça del Diamant un cop acabada la Guerra Civil, des de l'exili. L'autora va abandonar el país per temor a les represàlies del règim franquista i va publicar l'obra més tard, el 1962. La Guerra Civil va durar des del 1936 fins al 1939. Els canvis polítics van començar el 1939, amb l'objectiu bàsic de la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües pel castellà. Es van abolir les Generalitats i es va prohibir l'ús públic i l'ensenyament del català. Van ser prohibits els organismes culturals i literaris i, a més a més, es van reduir els drets dels ciutadans i moltes obres eren censurades.

L'obra en la trajectòria de l'autora

Després de la Guerra Civil, Rodoreda s'exilià a França i posteriorment a Ginebra, on va viure fins als anys setanta. Va reprendre la seva activitat literària després d'uns anys amb Vint-i-dos contes (1958). La Plaça del Diamant (1962) es troba en l'etapa de maduresa, on hi ha un canvi en el seu estil. Rodoreda adopta noves tècniques literàries i intensifica el seu pessimisme. Abandona el narrador omniscient per donar veu als personatges, utilitzant un estil col·loquial i directe que eleva la llengua parlada a la categoria literària.

Models o corrents de l'època i punts en comú

Durant els anys 50, coetani a Rodoreda, la novel·la catalana es caracteritzava per la novel·la catòlica, que es basa en la tradició, amb autors com J. Sales i M. Bonet. Fins a la dècada dels 60 va destacar la novel·la psicològica, com la de Mercè Rodoreda, que explorava la intimitat dels personatges. La novel·la existencialista, amb noves veus com la de Pedrolo, o la recreació del realisme vuitcentista amb Enric Valor. El 1957 sorgeixen la novel·la del realisme compromès (M. Beneyto) i la novel·la del somni (Pere Calders). Finalment, als 70 sorgeix l'antirealisme i l'experimentació formal, influït per la narrativa llatinoamericana i representat per autors com N. Perucho i Montserrat Roig.

Evolució del gènere amb posterioritat

Des dels anys 70, la "novel·la del canvi" introdueix tècniques innovadores, com el monòleg interior. Manipulen el codi textual, utilitzen procediments transgressors i l'escriptura automàtica per trencar amb l'ordre establert i criticar la dictadura, reivindicant la llibertat i la dissidència. Hi ha una altra vessant temàtica realista amb J. F. Mira i Montserrat Roig. Als anys 80 i 90 es recupera la narrativa clàssica amb autors com Josep Lozano i Ferran Torrent, mentre que altres autors relaten la societat capitalista urbana amb una visió crítica. Actualment hi ha un eclecticisme de tècniques i estils, i per tant s'ha creat un nou públic lector en català, donant estabilitat als lectors.

Altres narradores

• Coetània: Maria Aurèlia Capmany, va ser finalista del premi Joanot Martorell amb Necessitem morir i el va guanyar amb El cel no és transparent. Destaca com a novel·lista i també com a sufragista, tractant temes de la dona i la cultura catalana.
• Posterior: Montserrat Roig, periodista i escriptora, va rebre el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i va obtenir reconeixement amb el seu llibre documental Els catalans als camps nazis. Va destacar per la seva defensa de la dona i del seu rol en la societat.