Mestres de l'Animació: De Tex Avery a l'Art Experimental

Tex Avery: L'Antítesi de Disney en l'Animació

El gran competidor de Disney va ser Fred ‘Tex’ Avery, dibuixant que va treballar primer a Warner Bros i més tard a MGM de Hanna i Barbera. El seu estil va destacar per contraposar-se radicalment al de Disney. Contra els dibuixos innocents i idíl·lics d’aquest, Avery va crear un estil de personatges estranys, sovint ‘desquiciats’, que faria escola.

A la Warner, empresa responsable de Looney Tunes i Merrie Melodies, va treballar amb Chuck Jones. Amb ell van néixer Daffy Duck (l'Ànec Daffy), Bugs Bunny, Porky Pig i Road Runner (el Correcamins). El 1942, Avery va fitxar per MGM, on Joseph Barbera i William Hanna havien creat els també molt famosos Tom i Jerry. No és difícil veure que proposava un estil d’entendre l’animació radicalment diferent al de Disney, amb un humor corrosiu per l’època que no seria superat fins molt més endavant, als anys 90, amb personatges molt més passats de voltes com Beavis and Butthead o Els Simpsons. En tot cas, tant els dibuixos d’Avery com encara més els de Disney serien la gran referència en dibuixos animats, i vistos per milions de nens a tot el món durant tot el segle XX, passant a formar part de l’imaginari col·lectiu de diverses generacions.

Animació No Comercial: Innovació i Art

Norman McLaren: Pioner de l'Animació Sense Càmera

Norman McLaren és una figura indispensable de la història de l’animació no comercial. És famós sobretot per la seva feina al National Film Board of Canada, que va convertir en un gran centre de producció d’animació no comercial. Va inventar l’animació sense càmera, una tècnica que consisteix a rascar o dibuixar directament sobre la pel·lícula de cel·luloide. Dots (1940) n’és un dels primers exemples. Begone Dull Care (1949) o Blinkity Blank (1955) en són els dos grans exemples. McLaren també és responsable del celebradíssim Neighbours (1952), on l’animació es realitza no amb objectes ni dibuixos sinó amb persones, inaugurant així la tècnica del Pixilation.

Autors Europeus i l'Animació Artística

Amb el mercat comercial dominat pels americans, els autors europeus es van dedicar a fer animació no comercial, amb objectius molt diferents als de Disney o Avery. Arreu d’Europa, diversos autors van treballar amb animació amb diverses tècniques i objectius.

Stop Motion: Tècniques i Mestres

Orígens i Experimentació

Tècnica inaugurada per Segundo de Chomón amb el seu Hotel Elèctric de 1905, és una de les que més s’han utilitzat en animació després dels dibuixos animats. Ladislav Starewicz ja experimentava amb la tècnica ja des del 1911. Científic de professió, es va adonar que era més fàcil fer pel·lícules amb models d’insectes i animals petits, i els va utilitzar per fer una sèrie de pel·lícules com ara Revenge of a Camera Man (1912), on dos escarabats s’espien les trobades romàntiques, un d’ells mitjançant una càmera per gravar proves.

Puppet Animation i Jiri Trnka

Dins d’aquest gènere hi trobem l’animació de titelles (puppet animation), on el mateix Starewicz va contribuir amb Le Roman de Renard (1938), on hi arriben a intervenir 75 titelles alhora. El txec Jiri Trnka, antic titellaire, va utilitzar l’animació de titelles per fer pel·lícules carregades de sentiment polític en un món sota domini del comunisme de Stalin, com El malson de l’emperador (1948), El bon soldat Schweik (1954) o la fosca al·legoria política sobre l’absolutisme La mà (1965). D’entre els que van arribar a dominar millor aquestes tècniques destaquen els germans Quay, que el 1986 publicaven la memorable animació Street of Crocodiles.

Animació amb Siluetes i 'Cut-Paper'

Inspirada en les ombres xineses, aquesta tècnica té el seu gran referent en l’alemanya Lotte Reiniger i Les Aventures del Príncep Ahmed de 1926. Tot un clàssic de l’animació.

Representants més contemporanis són el rus Yuri Norstein, amb la gran Tale of Tales (1979), o el francès Michel Ocelot, amb Ciné Si de 1989, i recopilat com a Princes et Princesses el 2000.

Collage i 'Found Art' en l'Animació

Semblant a l’anterior, aquesta tècnica treballa amb elements més acolorits i que per si mateixos tindrien sentit. Normalment són, de fet, elements pertanyents a altres obres d’art o a revistes, etc. A Rússia, destaca Ivan Ivanov-Vano amb The Battle of Kerzhenets, on utilitza elements trets de quadres romànics per crear l’animació.

Però el gran mestre d’aquest tipus d’animació és sens dubte Terry Gilliam, que es va fer famós amb els Monty Python utilitzant un estil d’animació delirant i surrealista. Un exemple (no europeu) ben actual del collage amb found art són els títols de crèdit inicials de Desperate Housewives.