Metafísica Aristotèlica: Hilemorfisme i Teoria de les Quatre Causes

El Problema de la Naturalesa: Teoria Hilemòrfica

Metafísica Aristotèlica: La Ciència del Ser

La Metafísica correspon a un conjunt de tractats que fan referència al que Aristòtil va anomenar “filosofia primera” o saviesa. Però què és la metafísica o filosofia primera? És la ciència del Ser quant a ésser i dels atributs que li corresponen pel sol fet de ser. No es tracta de cap ciència particular, ja que el seu objecte no és un ésser concret, com passa en el cas de les altres ciències particulars, sinó que és allò comú a tots els éssers, l’estructura del Ser. Va definir el Ser com allò que es predica de tots els ens (éssers), allò comú a tots. I què és l’ens? És allò que és, la realitat individual.

La Teoria Hilemòrfica d'Aristòtil: Matèria i Forma

Aristòtil va defensar una ontologia en què l’ésser concret és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). En aquesta, tota substància individual o primera (ésser concret) és el resultat de dos nivells de composició:

1. Primer Nivell de Composició: Matèria Primera i Forma Substancial

   És la conseqüència de la unió entre dos elements:

   • La matèria primera: pura indeterminació, informe, l’estatus més baix del ser i matèria comuna a tots els éssers.
   • La forma substancial: l’essència, allò que fa que una cosa sigui el que és. Proporciona a la cosa els seus caràcters essencials (gènere, espècie, etc.).

   Mitjançant un procés anomenat abstracció, que consisteix a separar el que tenen de comú els individus d’una mateixa classe, l’essència pot ser captada per l’intel·lecte. En fer-se intel·ligible, s’anomena substància segona. És semblant a la idea platònica, només que, a diferència de la platònica, s’origina des d’un objecte particular i no té una existència separada.

2. Segon Nivell de Composició: Matèria Segona i Caràcters Accidentals

   És la conseqüència de la unió entre dos elements:

   • La matèria segona: el resultat del primer nivell de composició. És menys determinable (només en aspectes individuals).
   • La forma substancial: aportarà a l’ens (ésser concret) el conjunt dels seus caràcters no essencials o accidentals (els pròpiament individuals), les seves particularitats dins l’espècie.

El resultat final d’aquests dos nivells de composició és la substància primera, l’individu concret o ens complet.

Aristòtil considerava que es pot parlar de la substància en dos sentits:

1. Substància primera: fa referència a l’individu o ésser concret real i existent (“Sòcrates”, “cavall”). És pròpiament la substància. És concebuda com a substrat i és individual.
2. Substància segona: fa referència al “gènere” o “espècie” a la qual pertanyen (“home”, “animal”). És quelcom real, però només és un concepte que no existeix separat de la substància primera, a diferència de les Idees platòniques. És concebuda com a essència i és universal.

La substància primera és la veritablement real, ja que és en el subjecte últim en el qual tenen la seva existència l’espècie i el gènere.

L’ésser o ens és un compost de substància i accidents. La substància és allò que pot rebre predicats però que no pot ser predicat de ningú.

La teoria hilemòrfica va explicar el problema de la pluralitat dels éssers, i com que l’ésser no és estàtic, va explicar també el seu dinamisme mitjançant dos conceptes relacionats amb els conceptes de matèria i forma, la potència i l’acte, que s’exposen en l’apartat següent.

Teleologisme Aristotèlic: La Finalitat en la Naturalesa

Però per què canvia la naturalesa? Aristòtil va proposar un model explicatiu del canvi de caràcter teleològic (télos), és a dir, finalista. Això suposa que tots els éssers naturals i la naturalesa mateixa tendeixen a assolir la perfecció que els és pròpia i és per això que han d’evolucionar i canviar: la naturalesa busca la perfecció mitjançant els canvis. Aquests no són provocats o conduïts per quelcom extern, com passa en l’explicació platònica (demiürg), sinó que és quelcom immanent a la naturalesa el que fa que es produeixin. Aristòtil va explicar els processos de canvi en els éssers concrets i en la realitat per mitjà de la teoria causal.

La Teoria de les Quatre Causes d'Aristòtil

Quins són els factors interns o externs que donen explicació del ser (de la realitat)? Les causes. L’objectiu de les ciències és conèixer les causes de les coses, el perquè de la seva existència i del seu ésser. Les causes expliquen el comportament dels éssers naturals i són els factors o principis necessaris per explicar els processos naturals.

Si volem explicar un procés de canvi, hem de tenir en compte el subjecte a qui afecta (compost matèria/forma), l’agent que el produeix i el que es pretén aconseguir o finalitat. Com que tot ésser natural està subjecte a moviment, la teoria de les causes intenta donar raó dels diversos aspectes que intervenen en el canvi. Hi ha quatre tipus de causes:

1. Causa material: designa allò de què és feta una cosa. Per exemple, el marbre (matèria) és la causa material d’una escultura.
2. Causa formal: el model, forma o figura d’una cosa, també la seva essència o naturalesa pròpia. Per exemple, la figura que l’escultor ha donat al bloc de marbre.
3. Causa eficient (o agent): es refereix a l’agent extern i productor de la cosa. És el que provoca el canvi mitjançant la seva actuació. Per exemple, la mà de l’escultor, l’escultor.
4. Causa final: indica la finalitat a la qual aspira l’agent i per la qual actua la causa eficient. Per exemple, l’escultura és feta i pensada per decorar un temple. Per a Aristòtil, aquesta va ser la causa més important, ja que en la naturalesa regeix un model teleològic, la finalitat del qual és la perfecció.

En els processos naturals, la causa formal, eficient i final coincideixen, i la forma és el principi immanent del canvi. Per tant, en aquests processos les quatre causes es redueixen a dos elements: matèria i forma.