Metamorfosis d'Ovidi: Mites, Llegendes i Transformacions

Metamorfosis d'Ovidi: Un Viatge a través de Mites i Transformacions

Les Metamorfosis són un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres, dividits en 15 llibres, que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans. L'obra narra la transformació de personatges i éssers en animals, plantes i constel·lacions, seguint un ordre cronològic des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar.

Estructura i Temàtica de l'Obra

La història mítica del món comença amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi, els primers episodis del llibre I. Es divideix en tres parts principals: primer, els protagonistes són divinitats; després, hi ha narracions sobre herois i heroïnes; i finalment, apareixen les figures que els antics consideraven històriques, començant per la guerra de Troia.

Dóna unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis, proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de personatges. És difícil encasellar l'obra en un gènere concret. Té elements d'èpica (mètrica, caràcter narratiu, llargària, temes, personatges) i de didàctica (descriu el naixement del món, amb evidents influències filosòfiques). En realitat, no pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va seguir un model determinat. Les influències que mostra són múltiples: des d'Homer i Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la poesia alexandrina i la tragèdia grega i llatina.

Resum de Passatges Clau

Llibre I (1-4): Tema de l'Obra

El tema principal és explicar les transformacions, és a dir, les metamorfosis que han passat des dels orígens del món fins al moment de la vida de l'autor.

Llibre I (5-88): Caos al Cosmos

Explica que a l'inici del món tot és buit. D'aquí surten tots els elements (terra, llum, aire, aigua) i un déu separa la terra i l'aire, donant forma a l'aigua de manera que el planeta es fa com un globus separat en 5 zones. Aquest déu també divideix els vents, que serien controlats de la següent manera: el vent de l'est per Euro, el vent de l'oest per Cèfir, el vent del nord per Scita Boreas, i el vent del sud per Austros. Crea el cel i desapareix la foscor, i apareixen els estels.

Llibre I (89-150): Les Quatre Edats

Les quatre edats són: l'edat d'or, l'edat de plata, l'edat de coure i l'edat de ferro.

• Edat d'Or: L'home no té coneixement ni de la por ni del dolor, és bo i no necessita conrear la terra per viure. El clima era d'un estiu etern.
• Edat de Plata: Júpiter divideix l'any en 4 estacions, i això provoca que hagin de començar a conrear la terra i buscar un lloc segur per viure.
• Edat de Coure: L'home comença a conèixer la crueltat i la traïció, i s'inicien les guerres.
• Edat de Ferro: Apareix l'enveja i l'engany. És el moment en què la gent comença a posseir les terres i a tenir minerals dins de les terres. En aquest moment, els gegants intenten apoderar-se del cel i Júpiter llança un raig, de manera que la sang dels gegants surt.

Llibre (285-388): Hermafrodit i Salmacis

La nimfa Salmacis s'enamora d'Hermafrodit i aquest la rebutja. La nimfa demana estar sempre unida a ell, i això provoca que els déus els transformin en meitat home, meitat dona.

Llibre (663-789): Perseu i Andròmeda

Perseu anava cap a casa i va passar per Etiòpia, on Cefeu i Cassiopea, que eren els reis, tenien una filla molt bonica anomenada Andròmeda. Cassiopea estava tan orgullosa que va arribar a dir que era més maca que les Nereides, les nimfes del mar. Posidó, el déu de l'oceà, al sentir-ho es va ofendre i va decidir castigar-la enviant un monstre marí per assolar el regne.

Cetus, que era el monstre marí, estava fent molt de mal i els vaixells ja no volien anar a Etiòpia, i d'aquesta manera el regne s'estava empobrint. Sense saber què fer, Cefeu i Cassiopea van decidir anar a consultar l'oracle, que els va dir que el monstre només marxaria si entregaven Andròmeda com a sacrifici. La van encadenar a una roca a la costa, perquè el monstre la devorés, però Perseu, que tornava de donar mort a Medusa, va sentir Andròmeda cridar i, en veure-la en perill, va anar a ajudar-la. Amb Pegàs, el cavall alat, va saltar en picat sobre Cetus i, amb els ulls tancats, va treure el cap de la Gorgona per ensenyar-lo a Cetus, el qual es va transformar en pedra a l'instant i va alliberar Andròmeda de les cadenes, i la va portar amb els seus pares, i aquests van concedir-li el desig de casar-se amb ella.

Filèmon i Baucis

Filèmon i Baucis són una parella que un dia van acollir a casa seva a Júpiter i a Mercuri, que havien estat buscant refugi i ningú els en donava. Filèmon i Baucis a més els hi donen de sopar i els déus, com a agraïment, decideixen salvar-los de la inundació que provocarien, els pugen dalt d'un turó i els hi concedeixen dos desitjos: un temple i morir junts. Al final acaben tots dos convertits en arbres. Filèmon i Baucis eren molt pobres, només tenien una oca i la van matar per donar-la als reis.

Orfeu i Eurídice

Orfeu i Eurídice eren dos enamorats, però un dia, en la boda d'Eurídice, l'intentaren raptar i s'escapa corrents. En la persecució, Eurídice trepitja una serp, la qual la mossega i li provoca una ferida mortal. Orfeu, fill d'Apol·lo, que tocava la lira que li va regalar aquest, va decidir anar a buscar la seva estimada a l'Hades, primer tocant la lira i convencent a Caront perquè el portés a l'altra banda de la Llacuna Estígia. El barquer, embadalit per la música, hi va accedir. Després va dormir a Cèrber, també amb el so de la lira. I finalment es va presentar davant del déu Hades i va suplicar-li que li tornés la seva estimada. Hades, embadalit també per la música d'Orfeu, va accedir però amb una condició: Orfeu hauria de portar de retorn a Eurídice, però fins que no estigués fora de l'inframón no podia mirar-la. Orfeu va accedir, però quan estava a punt de travessar l'última porta de l'infern no es va poder resistir i la mirà. Eurídice se'n va anar per sempre.

Deucalió i Pirra

Deucalió, fill de Prometeu, es va casar amb Pirra, filla de Pandora i Epimeteu. Quan Zeus va decidir destruir la raça humana amb un diluvi com a càstig pels seus crims, Prometeu va aconsellar al seu fill que construís una gran arca per a ell i la seva esposa i l'omplís de provisions. L'arca va navegar durant nou dies per damunt la terra inundada, fins que va arribar al mont Parnàs, que sobresortia de les aigües del diluvi. Un cop va parar de ploure, Deucalió i Pirra van desembarcar i van anar a consultar l'oracle per saber com trobar altres persones. L'oracle els va respondre que llancessin els ossos de la seva mare.

Desconcertats en un primer moment per la resposta, finalment van arribar a la conclusió que amb "mare" l'oracle es referia a la Mare Terra i els seus ossos a les pedres. Així és que Deucalió i Pirra es van posar a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevenien homes, alhora que les llançades per Pirra esdevenien dones.

Metamorfosis de Dafne

Apol·lo mata a Pito i ridiculitza a Cupit, a qui li diu que les seves fletxes no són com les d'ell. Llavors Cupit decideix venjar-se posant dues fletxes: una a Apol·lo i una altra a Dafne. La d'Apol·lo és una fletxa d'amor, mentre que la de Dafne és tot el contrari, és una fletxa de plom. D'aquesta manera, Apol·lo persegueix a la nimfa que el rebutja i aquesta demana ajuda al seu pare, de manera que es converteix en llorer, el que abraça Apol·lo.

Narcís

Narcís es troba a la vora de l'aigua amb el cap cap a dalt, gairebé forçada, per a ser convidada en la mà fosilitzada de la cara. Aquesta mà que hagi estat molt representada en anys anteriors però mai vella, caduca, calcificada, osificada, peculiar, pecat de la passió com a anterior, sosté el bulb de Narcís del que venia la flor. Si accepteu les teories de Freud sobre les tendències homosexuals que provoquen el tema, l’estat mental de Dalí, ara sereixen assaigs per Gala. Es farà càrrec dels complexos de Dalí, si és que es convidarà a la seva projecció femenina, donant el seu narcisisme. Després d’haver formatat una pareja i s’aprofitarà d’una aversió cap a la dona. Per aquest motiu, a vegades, l'artista es va posar com a "Dalí-Gala", cosa que mitificant una Gala i identificant els dos asimismes en un. Resulta interessant en constatar, en aquest mateix sentit, com s’aconsegueix gairebé sempre l’espatlla, s’està pecant atributs femenins. Es considera també la darrera representació de la mà de la masturbadora i revela el paper de Gala a la vida de Dalí. El pintor, al final del poema sobre aquest quadre, va escriure "Gala es mi narciso" deixant patents a la importància d’aquesta. Acompanyeu l'escena d'altres personatges absurds del món surrealista. El perro ha interpretat amb un contingut eròtic pertinent a la pel·lícula de Buñuel "Un chien andalou"; un grup heterosexual; el dios de la nieve, etc.