El Mètode de Descartes: Anàlisi, Objectius i Dubte Metòdic

Per què era important per a Descartes elaborar un mètode?

A Descartes, filòsof racionalista del s. XVII, li va tocar viure una època d'incerteses i dubtes, a causa de la crisi dels fonaments de l'Edat Mitjana i el naixement de la modernitat. Davant d'aquesta situació, i enfront dels escèptics que creien impossible trobar cap veritat, Descartes buscava certeses. En contraposició als empiristes, que fonamentaven el coneixement en l'experiència, Descartes va situar l'origen i la base del coneixement en la raó. No obstant això, pensava que la raó necessitava un mètode adequat que la guiés per a trobar veritats, i per això va elaborar el seu mètode.

Descartes no va seguir el mètode sil·logístic de l'escolàstica aristotèlica perquè considerava que no descobria noves veritats, no donava certesa sinó versemblança, i els seus fonaments no eren segurs. En canvi, es va inspirar en el mètode deductiu de les matemàtiques per la seva fermesa, ordre de raonaments i seguretat. Així, va definir el seu mètode com consistent en quatre regles certes i fàcils mitjançant les quals, qui les observés exactament, mai prendria res fals com a vertader, i si no utilitzés inútilment cap esforç de la ment, assoliria el coneixement vertader de tot allò que és capaç.

Per a Descartes, l’última garantia de veritat és el mètode, i només troba veritat en les matemàtiques. La idea d’un únic mètode és important perquè es converteix en una idea central del sistema cartesià. L’única cosa que la diferencia és la utilització d’un mètode, és a dir, l’obtenció de coneixements vertaders.

Descartes afirma que la raó és única, per això el saber és únic i, per tant, hi ha d’haver un únic mètode per assolir la saviesa. En resum, Descartes defensa una idea d'una ciència unificada i universal, fonamentada en la unitat de la raó i en la unitat del mètode d’inspiració matemàtica.

Elaboració del mètode

En la primera part del Discurs del Mètode, Descartes es mostra molt insatisfet amb la seva formació, excepte per les matemàtiques, a causa de la certesa. En la segona part del discurs, formula les quatre regles o preceptes en els quals finalment ha resumit les seves anàlisis i reflexions sobre el mètode de les matemàtiques i la seva aplicabilitat a la filosofia.

Les quatre regles del mètode de Descartes

1. Regla de l'evidència: No admetre mai res com a vertader sense saber de manera evident que ho era, és a dir, evitar la precipitació i no comprendre cap altra cosa que allò que es presentés clarament. Aquest precepte parteix de l'avís d'evitar la precipitació i la prevenció, ja que són dues causes d'errors. La precipitació és acceptar com a evident allò que és confús i fosc, i d'altra banda, la prevenció és l'error contrari, no acceptar com a evident allò que és clar i distint. En segon lloc, formula el criteri de veritat, establint la claredat i la distinció com les notes característiques de les idees o naturaleses simples i que s’obtenen per mitjà de la intuïció.
2. Regla de l'anàlisi: Proposa l'anàlisi minuciosa dels problemes fins a reduir-los a les idees simples, clares i distintes aprehensibles per la intuïció, i a partir d'aquestes s'alçarà tot l'edifici del coneixement.
3. Regla de la síntesi: Explica la via de la deducció. Una deducció és tota inferència necessària a partir d'uns fets que són coneguts amb certesa. La deducció, per tant, és una successió ordenada d’evidències.
4. Regla de l'enumeració: Consisteix en la comprovació de l’anàlisi i de la síntesi. De l’anàlisi, per mitjà del recompte o l’enumeració; i de la síntesi, mitjançant la revisió.

El mètode de Descartes s’inspira clarament en el procediment matemàtic, sobretot en l’anàlisi dels geòmetres, que consisteix en referir una proposició més complexa a d’altres més simples, conegudes com a vertaderes; i després, a partir d’aquestes, arribar a aquella. Descartes creu que, com en les demostracions dels geòmetres, totes les coses de les quals l’home pot adquirir coneixement se’n segueixen unes d’altres segons un ordre que cal seguir. Seguint aquest ordre i abstenint-se de considerar veritat allò que no ho és, és possible –segons Descartes conèixer fins i tot les veritats més abstruses.

Objectiu de Descartes: Trobar veritats absolutament certes

L'objectiu de Descartes és trobar veritats absolutament certes sobre les quals no sigui possible dubtar en absolut, veritats evidents que permetin fonamentar l'edifici del coneixement veritable amb absoluta garantia. El primer problema plantejat és com trobar-les, i per resoldre'l elabora el mètode. Un cop obtingut, es qüestiona per on començar la cerca. La resposta i el primer moment d'aquest procés de recerca del coneixement veritable, és l'anomenat dubte metòdic.

Motius del dubte metòdic

Descartes adduirà tres motius de dubte que arriben a la màxima radicalitat:

1. Dubte sobre la fiabilitat dels sentits: Els sentits ens posen en contacte amb el món material i ens proporcionen un coneixement de coses que solem acceptar com a veritables. Però també sabem que, de vegades, els sentits ens enganyen. Tot el que he admès fins ara com més segur i més veritable que he après dels sentits o pels sentits, ara bé, he experimentat que de vegades aquests sentits m'enganyen, i és prudent no refiar-se mai del tot dels que ens han enganyat alguna vegada. Hi ha un gran nombre d'il·lusions i alteracions perceptives com quan submergim un pal a l'aigua i el veiem trencat, i, no obstant, sabem que està sencer. O veure les coses alterades per la distància o una altra circumstància, com quan veiem des de lluny una torre rodona que després vam descobrir que és quadrada. Igualment hi ha altres al·lucinacions i altres alteracions de la percepció que ens fan percebre com a veritables o existents "realitats" que no ho són en absolut. Aquests fets són innegables, però es dubtarà sobre en quina mesura són suficients per rebutjar per complet la percepció sensible com a font de coneixement o de concloure d'aquestes experiències que els sentits ens enganyen sempre.
2. Dificultat de distingir la vigília del somni: Descartes afirma que tant quan estem dormint, com quan estem desperts, no podem distingir-los. De vegades ens dóna la sensació que sí que podem distingir, perquè quan estem adormits els somnis són menys intensos, com estant en una nebulosa, però quan tenim malsons les sensacions s'intensifiquen com si fossin reals. A més, considerant que ja hem estat enganyats pels sentits, qui ens assegura que mentre estem llegint això no estem adormits? Perquè en alguns somnis hem somiat el mateix que en la realitat, que estem davant del foc, amb el paper a les mans ... Descartes, conclou que no es pot distingir el somni de la vigília.
3. Hipòtesi del geni malvat o dubte hiperbòlic: Descartes diu que l’única cosa que sembla salvar-se són les veritats matemàtiques, ja que, encara que estigui despert o dormint, dos més tres sempre faran cinc i el quadrat tindrà quatre costats. Descartes afegeix aquest motiu de dubte perquè res li impedeix pensar que hagi sigut creat pel geni malvat i que per tant el seu enteniment s’equivoca necessàriament quan pensa que ha assolit la veritat. Aquest tercer pas és una hipòtesi improbable, però no impossible, però el realment important del dubte és que afecta les veritats matemàtiques mateixes, veritats que són considerades com a evidents i certes, encara que no resisteixen el dubte generat per la hipòtesi del geni malvat.

Formulació i fonamentació del criteri de veritat

El primer criteri de certesa i primera veritat és el cogito. El dubte metòdic no porta a Descartes a l’escepticisme com hem dit. Tot el contrari, serà del dubte radical, precisament, d’on Descartes extraurà la primera certesa absoluta: l’existència del subjecte que pensa, veritat que expressa en la cèlebre formulació «cogito, ergo sum». Tot el que penso pot ser fals, estic convençut que res existeix, inclòs que les considerades veritats matemàtiques són errors del meu enteniment induïts per un geni enganyador. Però del que no puc dubtar en absolut és del fet que jo dubto, que penso. La meva existència com a subjecte pensant es troba, doncs, més enllà de qualsevol possibilitat de dubte i aquesta proposició absolutament evident pot convertir-se en el primer principi de la filosofia.

Per Descartes el «cogito, ergo sum» és una veritat immediata coneguda per la intuïció. És la primera veritat perquè posseeix les dues característiques essencials de tota veritat evident: la claredat i la distinció. I és primera perquè ha superat tots els moments del dubte metòdic, compleix totes les característiques de la primera regla del mètode, l’evidència, i és el punt de suport ferm i fix a partir del qual reconstruir la filosofia com a ciència.

Aquesta primera veritat no només ens informa de l’existència del subjecte, sinó que també aporta coneixement sobre què és aquest jo. A la pregunta «què sóc jo?» Descartes respon: «sóc una cosa que pensa (res cogitans)» i pensar, segons l’autor, és quelcom més que tenir idees. Pensar, ens diu, és entendre, voler, imaginar, sentir.

Però el «cogito» és més que una primera veritat: és també el model de tota veritat. O bé, amb el cogito es descobreix una primera veritat i un primer principi de certesa. En efecte, «cogito, ergo sum» és una veritat indubtable perquè la intuïció la percep amb tota claredat i distinció, per tant, d’ella se’n pot deduir el criteri de certesa: «Vaig jutjar que podia admetre com a regla general que les coses que percebem molt clara i distintament són totes verdaderes.

El concepte cartesià d'idees i els seus tipus

L’aplicació del primer principi del mètode i l’ús de la intuïció han donat com a resultat la primera veritat. A partir d’ella, Descartes s’haurà d’afrontar al problema de deduir l’existència de la realitat extramental, o sigui, del món de les coses materials. El problema el podem formular de la manera següent: com demostrar l’existència de la realitat extramental només a partir de l’existència del pensament?

La resposta a aquest problema l’afronta a través de la teoria de les idees. En primer lloc Descartes canvia el concepte «idea» de la filosofia anterior. Si es recorda la teoria de les idees de Plató, tenim que una idea és una forma o arquetip, l’existència de la qual és més real i perfecta que la realitat material, que la imita. La teoria aristotèlica de l’abstracció entén per idea una forma intel·ligible que extreu l’intel·lecte agent de les formes sensibles que coneixen els sentits. Per Descartes les idees són representacions mentals. Aquestes representacions són les que contempla el pensament. Sabem que coneixem idees, però no podem demostrar si aquestes idees es corresponen amb la realitat. La filosofia anterior no es planteja aquest problema, perquè no qüestiona la relació entre les idees i les coses en si mateixes. Però Descartes en situar l’objecte del pensament dins del pensament mateix, només pot certificar l’existència mental d’aquesta idea, però no té cap certesa que el contingut d’aquesta idea tingui realitat extramental. L’existència real de les coses que pensem es torna problemàtica. Per exemple, si jo penso el món, el que realment penso és la idea de món, però com puc demostrar que la meva idea de món es correspon amb una realitat extramental?

Per a resoldre aquest interrogant Descartes planteja la seva teoria de les idees. Podem distingir en les idees, segons l’autor, dos aspectes:

1. Les idees en quant a modes de pensament, això és, actes mentals.
2. Les idees en quant imatges que representen alguna cosa, això és, en quant que tenen un contingut objectiu, contingut que Descartes denomina «realitat objectiva de les idees».

Les idees en tant que actes mentals o modes de pensament són totes iguals. Però en tant que representacions de coses, o sigui, en el seu contingut, són diferents, doncs unes representen unes coses i d’altres idees altres coses.

El següent pas que donarà Descartes és analitzar allò en el que les idees són diferents: això és, procedirà a una anàlisi del contingut, doncs, segons ens diu, unes idees posseeixen més realitat objectiva que d’altres. Les idees que representen les coses materials, com una pedra, posseeixen més realitat objectiva que aquelles altres que representen qualitats de les coses, com el color. En l’anàlisi de la realitat objectiva de les idees, Descartes distingeix tres tipus d’idees:

1. Idees adventícies: Són idees estranyes que no provenen del propi pensament, sinó que semblen provenir de l’exterior, essent causades per la percepció sensible. Fixem-nos en que Descartes no afirma que vinguin de l’exterior, sinó que «semblen provenir», perquè l’existència extramental de les coses que representen no està demostrada. Exemples d’aquestes idees són qualitats com l’escalfor, la suavitat o rugositat de les coses, el color, la duresa, etc.
2. Idees factícies: Són aquelles que la ment construeix a partir d’altres. Podem dir que són idees creades per la imaginació; per exemple, les idees de centaure, sirena, etc. Òbviament Descartes rebutja les idees adventícies i factícies per demostrar la realitat extramental.
3. Idees innates: Aquestes idees són poques però molt importants. Són les idees que el pensament posseeix per si mateix. L’innatisme de Descartes no afirma que tots naixem amb aquests coneixements de manera conscient, sinó que són idees connaturals a la raó perquè aquesta posseeix una predisposició natural a formar-les. Són idees, doncs, que broten de manera natural, espontània i immediata del nostre pensament, idees l’existència de les quals correspon a la nostra naturalesa. Exemples d’idees innates són el pensament, l’existència i l’infinit. Amb l’afirmació de l’innatisme de les idees ens trobem amb la tesi fonamental del racionalisme, doncs són les idees les que li permetran sortir de l’existència del subjecte pensant a la realitat extramental.

En resum, Descartes amb el seu mètode tracta de respondre als problemes de la seua època buscant certeses amb la raó; es dóna compte que ha de legitimar-ho amb una crítica a la raó per a estar completament segur d'ell, i afirma haver-ho aconseguit demostrant que Déu existix i és veraç.