El Mètode i el Dubte Cartesià: Filosofia de Descartes

El Mètode de Descartes

Finalitat del mètode: dirigir bé la raó.

Descartes defineix el mètode com un conjunt de regles certes i fàcils, que fan que aquell que les segueixi atentament mai prengui allò fals per vertader i, sense malgastar inútilment les forces de la seva raó, arribi al coneixement vertader de tot allò de què és capaç.

Descartes s’inspira en tres ciències per establir el seu mètode:

• La lògica
• L’anàlisi dels geòmetres
• L’àlgebra

Descartes formula els seus quatre preceptes del mètode:

Primer Precepte: L'Evidència

Descartes estableix l’evidència com a criteri de veritat. I assenyala la claredat i la distinció com a característiques de l’evidència. Coneixements vertaders són, per tant, només aquells que són clars i distints.

Descartes també anomena naturaleses simples a aquelles idees que són clares i distintes. Les naturaleses simples s'aprehenen a través de la intuïció, que és la primera operació de l’esperit. La intuïció és la concepció lliure de tot dubte que es presenta com a autoevident davant la raó.

Segon Precepte: L'Anàlisi

El segon precepte del mètode fa referència al procés que la ment ha de seguir per arribar a les naturaleses simples. Aquest procés és l’anàlisi, que consisteix a dividir o descompondre un problema complex en les seves parts més simples, fins arribar als elements més simples, aprehensibles per la intuïció.

Tercer Precepte: La Síntesi

El tercer precepte exigeix conduir de forma ordenada els pensaments, ascendint gradualment, des dels més simples als més complexos. Aquest procés és el de la síntesi, al qual respon la segona operació fonamental de l’esperit, que és la deducció. Una deducció és tota inferència necessària a partir d’uns fets que són coneguts amb certesa. La deducció, per tant, és una successió ordenada d’evidències.

Quart Precepte: La Comprovació

El quart precepte consisteix en la comprovació de l’anàlisi i de la síntesi. De l’anàlisi, per mitjà del recompte o l’enumeració; i de la síntesi, mitjançant la revisió.

El mètode de Descartes s’inspira clarament en el procediment matemàtic, sobretot en l’anàlisi dels geòmetres, que consisteix a referir una proposició més complexa a d’altres més simples, conegudes com a vertaderes.

Primera Meditació de Descartes

Raons del Dubte Cartesià

Dubte dels Sentits

En primer lloc, cal dubtar dels coneixements que ens arriben a través dels sentits. La raó d’aquest dubte consisteix en el fet que, de vegades, els sentits ens enganyen. Així, si els sentits m’enganyen algunes vegades, cal pensar que poden enganyar-me sempre, perquè segons Descartes no és prudent fiar-se mai de qui ens ha enganyat alguna vegada.

Els sentits poden enganyar-nos en allò que fa referència a les coses mal percebudes i llunyanes; però, ¿poden enganyar-nos també en el que respecta a percepcions presents com que estic aquí davant el foc o que aquestes mans i aquest cos són meus? Aquí Descartes introdueix el segon motiu del dubte.

Dubte del Somni i la Vigília

El segon motiu de dubte adduït per Descartes és la impossibilitat de distingir amb claredat el somni de la vigília. Davant el fet que algunes vegades, mentre dormim, tenim representacions semblants a les que tenim quan estem desperts, és possible pensar que potser estem dormits i que, fins i tot les percepcions que ens semblen més manifestes (que obro els ulls, que moc el cap), no siguin més que il·lusions.

L’única cosa que roman més enllà de tot dubte són les veritats de la matemàtica, perquè, somiï o estigui despert, 2 + 3 seran sempre 5 i un quadrat tindrà sempre quatre costats. Tanmateix, Descartes addueix un tercer motiu de dubte.

Dubte Hiperbòlic: El Geni Maligne

El procés del dubte arriba a la seva màxima radicalitat amb la hipòtesi del geni maligne, el darrer i últim motiu de dubte proposat per Descartes.

Donat que el meu esperit té l’opinió que hi ha un Déu totpoderós, per qui he estat creat, res m’impedeix pensar que ho hagi fet de tal forma que jo sempre m’enganyi, fins i tot quan sumo 2 + 2 o compto els costats d’un quadrat. El tercer moment del dubte afecta, per tant, a les mateixes veritats matemàtiques.

Ara bé, ¿no es contradiu això amb la bondat de Déu? Perquè ell és la suprema bondat. Segons Descartes, pensar que Déu m’ha creat de tal forma que jo m’enganyi sempre repugna la bondat de Déu.