El Mètode i les Meditacions Metafísiques de Descartes

Descartes (Segle XVII)

El Mètode Cartesià

El mètode cartesià serà universal, és a dir, vàlid per a totes les disciplines, i estarà basat en la raó (la capacitat de distingir la veritat de la falsedat). Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, una veritat rere l'altra (pas a pas). Per dur-lo a la pràctica necessitem partir d’unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la investigació de la veritat.

Regla de l'evidència:

No acceptarem com a vertadera cap cosa que no se’ns presenti de forma clara i distinta en la nostra ment.

Regla de l'anàlisi:

Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar.

Regla de la síntesi:

Ordenar els meus pensaments, distingint les qüestions simples de les més complexes, i recolzar-nos en les solucions dels problemes simples per resoldre els més complexos.

Regla de l'enumeració:

S’han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com faci falta per evitar equivocacions.

Primera Meditació: El Dubte Metòdic

Destrucció de les opinions prèvies

El primer que hem de fer és destruir totes les opinions prèvies abans d'establir una base sòlida. Les classificarem en conjunts.

Principi del dubte

Rebutjarà qualsevol opinió on hi trobi el més mínim motiu de dubte i la considerarà provisionalment falsa.

Primer argument: L'error dels sentits

En primer lloc, dubtarem dels coneixements que ens arriben a través dels sentits. Els sentits ens poden enganyar. Descartes deia que no ens podem fiar de qui ens ha enganyat alguna vegada; els sentits poden enganyar-nos quan es refereix a coses que percebem malament o que són llunyanes. Tanmateix, si els sentits treballen amb normalitat, no hi ha dubte.

Segon argument: L'argument del somni

És impossible distingir clarament el somni de la vigília, ja que de vegades, mentre dormim, tenim representacions semblants a les que tenim quan estem desperts. El somni és fals; vivim en una representació i creença no real. Segons Descartes, tot el que vivim podria ser un somni, però això no ho podem saber amb certesa. No obstant això, tant si somiem com si estem desperts, les veritats matemàtiques es mantenen iguals, com ara que 2 + 3 = 5 o que un quadrat té 4 costats. Les matemàtiques no són manipulables.

Tercer argument: El Déu enganyador

Encara que Déu sigui bo i ens hagi creat, podríem pensar (com a hipòtesi) que ens ha creat de tal manera que ens equivoquem sempre, fins i tot en els raonaments més evidents. Estem en posició de dubte.

L'hàbit d'assentir a les opinions antigues

Malgrat els motius de dubte, l'hàbit ens inclina a acceptar les opinions antigues. És com oblidar les raons per desconfiar d'algú; ho oblides tot per tornar-hi a confiar.

Argument final: El Geni Maligne

Per mantenir el dubte de forma radical, Descartes suposa que existeix un geni maligne, astut i poderós, que utilitza tota la seva indústria per enganyar-me. El geni maligne de Descartes és una hipòtesi metodològica per mantenir un dubte constant sobre tot, inclús les veritats matemàtiques. (Nota: Descartes està convençut que Déu existeix i és bo, ja que ell és cristià creient).

Segona Meditació: El Cogito i la Distinció Ment-Cos

La primera certesa: La pròpia existència ('Cogito ergo sum')

Encara que dubti de tot, fins i tot enganyat per un geni maligne, hi ha una cosa de la qual no puc dubtar: que jo dubto. Si dubto, penso; si penso, existeixo ("Cogito ergo sum"). Sóc alguna cosa o realitat (substància). Sóc una cosa que pensa (res cogitans) i, per tant, entenc, afirmo, nego, imagino, sento.

La naturalesa pensant del jo

Jo sóc, jo existeixo. M'he descobert a mi mateix gràcies al pensament. La meva essència consisteix únicament a pensar.

Distinció ment-cos: L'exemple del tros de cera

Descartes analitza com coneixem un tros de cera. Les seves qualitats sensibles (olor, color, forma) canvien amb la calor, però entenem que continua sent la mateixa cera. Aquest coneixement no prové dels sentits (que només capten les qualitats canviants), sinó de l'enteniment (que capta la seva essència com a cosa extensa i flexible). Això reforça la primacia del subjecte pensant i la distinció entre ment (que coneix) i cos (extensió). Pensar implica entendre i interpretar mitjançant els principis de la ment.

Tercera Meditació: L'Existència de Déu

Descartes examina les idees que té en la ment per veure si alguna el pot portar a conèixer alguna cosa fora d'ell mateix. Argumenta que, perquè una idea tingui realitat objectiva (el contingut representatiu de la idea), ha d'haver estat causada per alguna cosa amb almenys tanta realitat formal (realitat pròpia de la cosa) com la realitat objectiva de la idea. Si la realitat objectiva d'una idea és superior a la meva pròpia realitat formal (com a ésser finit), jo no puc ser la causa d'aquesta idea.

La idea d'un Déu perfecte i infinit té una realitat objectiva infinita, superior a la meva (que sóc finit). Per tant, jo no puc haver-la creat; ha de provenir d'un Déu perfecte real, del qual depenc i del qual he adquirit tot el que tinc. Déu és una substància infinita, i la idea de Déu és la idea d'aquesta substància infinita, mentre que jo només sóc una substància finita.

Tipus de pensaments

1. Voluntats o Afeccions: Desitjos, emocions, etc. No són vertaderes ni falses en si mateixes.
2. Judicis: Afirmacions i negacions. Aquí és on pot sorgir l'error, ja que afirmen o neguen alguna cosa sobre la realitat.
3. Idees: Representacions mentals de coses (com la idea d'home, de cel, de Déu). Són com imatges de les coses. En si mateixes, no són ni vertaderes ni falses.

Origen de les idees

Descartes divideix les idees en tres classes, segons el seu origen:

• Idees Innates: Nascudes amb mi, implantades per Déu (ex: idea de Déu, de pensament, d'existència).
• Idees Adventícies: Semblen provenir de l'experiència externa, a través dels sentits (ex: idea de sol, de soroll).
• Idees Factícies (o Fictícies): Construïdes o inventades per mi mateix (ex: idea d'una sirena, d'un hipogrif).

Quarta Meditació: Veritat i Error

Déu no és enganyador

Com que hem demostrat que Déu existeix i és perfecte, podem afirmar que no és enganyador, ja que l'engany és una imperfecció. L'error és la marca de la meva imperfecció, és un defecte meu, no de Déu. Com que sóc un ésser finit, puc equivocar-me.

L'origen de l'error

L'error es produeix per un desajustament entre les dues facultats principals de la ment: l'enteniment (finit, percep les idees però no jutja) i la voluntat (infinita en cert sentit, facultat d'afirmar o negar, de triar). L'error sorgeix quan la voluntat (que és més àmplia) afirma o nega alguna cosa que l'enteniment no percep de forma clara i distinta.

Evitar l'error

La causa de l'error és el mal ús de la voluntat (precipitació en el judici). El problema no és de Déu, sinó nostre. Per evitar l'error, hem de contenir la voluntat dins els límits de l'enteniment, és a dir, només assentir a allò que percebem clarament i distintament (aplicar la regla de l'evidència).

Cinquena Meditació: Essència Material i Argument Ontològic

L'essència de les coses materials: L'extensió

Puc concebre clarament i distintament l'essència de les coses materials com a res extensa (cosa extensa): la seva quantitat, longitud, amplada, profunditat, figura, moviment, etc. (propietats geomètriques i matemàtiques). Aquestes propietats les conec a priori.

Innatisme de les idees matemàtiques

Les idees d'aquestes essències (com la idea de triangle) són innates, ja que no depenen dels sentits (puc pensar en un polígon de mil costats sense haver-lo vist) sinó que les trobo en el meu pensament. Són veritats eternes.

Prova 'a priori' de l'existència de Déu: L'Argument Ontològic

Analitzant la idea innata de Déu com un ésser summament perfecte, trobo que l'existència necessària està inclosa en la seva essència. Igual que no es pot pensar un triangle sense que la suma dels seus angles sigui 180º (o que les seves propietats derivin de la seva essència), no es pot pensar un ésser perfecte al qual li manqui la perfecció de l'existència. Per tant, Déu existeix necessàriament. Aquesta prova reforça que les idees veritables són innates.

Déu com a garantia del coneixement

La certesa de Déu és fonamental, ja que Ell garanteix la veracitat de les idees clares i distintes i, per tant, la possibilitat de la ciència. Tots els altres coneixements depenen d'aquest coneixement de Déu.

Sisena Meditació: Existència del Món Material i Unió Ment-Cos

Intel·lecció vs. Imaginació

Distingeix entre la intel·lecció (concebre clarament, com un triangle) i la imaginació (representar sensiblement, requereix esforç, com imaginar un quilògon). La imaginació sembla lligada al cos. Intenta demostrar l'existència dels cossos materials a partir de la imaginació, però conclou que només proporciona una probabilitat, no una certesa.

Dualisme cartesià

Descartes estableix un dualisme radical entre ment (res cogitans, substància pensant, inextensa, lliure) i cos (res extensa, substància extensa, divisible, sotmesa a les lleis mecàniques).

Distinció real ment-cos

Puc concebre clarament i distintament la ment sense el cos (com a pura substància pensant, indivisible) i el cos sense la ment (com a pura substància extensa, divisible). Com que Déu pot crear tot allò que concebo clarament i distintament com a separat, ment i cos són substàncies realment diferents.

Demostració de l'existència del món material

Les idees de les coses sensibles (adventícies) han de tenir una causa. Aquesta causa no puc ser jo mateix (perquè sovint les rebo contra la meva voluntat) ni Déu directament (perquè tinc una forta inclinació natural a creure que provenen de cossos materials, i Déu no és enganyador). Per tant, la causa ha de ser l'existència real de les coses materials (cossos extensos), tal com les concebem en la seva essència geomètrica (no necessàriament com les percebem sensiblement, ja que els sentits poden enganyar sobre les qualitats secundàries com color, so, etc.).

La unió substancial ment-cos

Malgrat la seva distinció real com a substàncies diferents, experimento una unió íntima entre la ment i el cos. No sóc només un pilot en un vaixell; el dolor, la fam, les emocions, etc., demostren que estic estretament unit al meu cos. Hi ha una interacció constant: el cos influeix sobre la ment (sensacions) i la ment influeix sobre el cos (accions voluntàries).

Superació del dubte del somni

Ara puc distingir la vigília del somni. Les percepcions de la vigília tenen una coherència i connexió (a través de la memòria i l'enteniment, garantides per Déu) que no tenen les imatges inconnexes dels somnis. La memòria uneix les percepcions coherents de la vida, però no pot enllaçar els somnis entre si ni amb el conjunt de la vida.