Mètodes de selecció d'inversions: VAN, TIR i anàlisi

Què és la inversió i els seus elements principals

La inversió és l’aplicació de recursos financers, propis o aliens, per a l’adquisició d’actius o productes financers amb la intenció d’obtenir uns rendiments, normalment a llarg termini. Cal destacar que les inversions públiques no busquen un rendiment econòmic o financer o, si més no, el seu objectiu es refereix a la millora del benestar de la societat.

Elements de la inversió

• Desemborsament inicial (Di): Conjunt de pagaments que efectua l’inversor al començament del projecte d’inversió.
• Fluxos nets de caixa (Fi): Saldo resultant de restar als cobraments realitzats en cada període, normalment cada any, els pagaments efectuats. La fórmula és: FNC = Bi + Amortitzacions + Depreciacions.
• Horitzó de la inversió (n): Temps que transcorrerà des que es realitza el desemborsament inicial fins que es produeix l’últim flux net de caixa.
• Valor residual (valor final de la inversió): Aquest valor se suma al cobrament de l’últim flux net de caixa.

Des del punt de vista financer, resulta més coherent utilitzar els fluxos nets de caixa (FNC) com a indicador del rendiment de la inversió i no pas el benefici, ja que els beneficis comptables no es poden reinvertir fins que no són capitals líquids disponibles per a l’empresa.

Classes d’inversions

Classificació funcional

• Inversions d’expansió: Es realitzen per a atendre una demanda creixent.
• Inversions de renovació: Tenen com a objecte substituir un actiu productiu antic per un de nou.
• Inversions d’innovació: Realitzades per a millorar els productes existents o per al llançament de nous productes.
• Inversions estratègiques: El seu objectiu és consolidar l’empresa en el mercat i reduir riscos inherents al progrés tecnològic i a la competència.

Classificació temporal

Són inversions a llarg termini (per exemple, maquinària) o a curt termini (per exemple, primeres matèries).

Classificació segons els fluxos nets de caixa

L'esquema del FNC és: [FNC = cobraments - pagaments]. Es divideixen en:

• Inversions amb un sol pagament i un sol cobrament.
• Inversions amb diversos pagaments i un sol cobrament.
• Inversions amb un sol pagament i diversos cobraments.
• Inversions amb diversos pagaments i diversos cobraments.

Mètodes de selecció d’inversions

El principi d'equivalència financera de capitals permet determinar si dos o més capitals, que s'obtindran en diferents moments del temps, són indiferents o bé si hi ha preferència per algun d'aquests.

Mètodes estàtics

Reben aquest nom perquè no tenen en compte el principi d’equivalència financera de capitals; és a dir, no actualitzen el FNC ni comptabilitzen el pas del temps. Això pot portar a decisions errònies, ja que no consideren la inflació ni el tipus d’interès. Aquests mètodes són:

• Flux net de caixa total per unitat monetària compromesa: Relaciona la suma dels FNC de cada projecte d’inversió i el valor del desemborsament inicial (Di). Perquè el projecte sigui rendible, el resultat ha de ser superior a 1.
• Flux net de caixa mitjà anual per unitat monetària compromesa: És una versió de l’anterior que compara la mitjana dels FNC amb el Di, oferint una taxa aproximada de rendibilitat anual (%).
• Termini de recuperació (Payback): Permet esbrinar el temps necessari per recuperar el Di. És un criteri de valoració de la liquiditat, convenient per a operacions molt arriscades.
• Taxa de rendiment comptable (TRC): Mesura la relació entre el benefici mitjà anual (Bi) i el Di. [TRC = Bi mitjà / Di].

Mètodes dinàmics

Aquests mètodes sí que tenen en compte el principi d’equivalència financera i el valor del diner en el temps, essent molt més realistes en comptabilitzar la inflació i el tipus d’interès.

Valor Actual Net (VAN)

Aquest mètode actualitza financerament el conjunt de FNC al moment actual i els compara amb el Di. És la diferència entre el desemborsament inicial i el valor actualitzat dels fluxos que s'esperen.

• Si VAN > 0: El projecte és rendible.
• Si VAN < 0: El projecte no és rendible i s'ha de rebutjar.
• Si VAN = 0: La rendibilitat és nul·la.

El VAN i la taxa d’actualització (k)

L’inconvenient del VAN és la dificultat de determinar la taxa d’actualització k. Segons la teoria econòmica, hauria de ser el cost d’oportunitat del capital. En la pràctica, k s’interpreta com la taxa de rendibilitat mínima que s’espera obtenir del projecte.

La Taxa Interna de Rendibilitat (TIR)

La rendibilitat exacta d’un projecte es troba calculant la TIR (r), que és la taxa d’actualització que fa que el VAN sigui igual a 0. Si considerem que la resta de dades són constants, obtenim una corba convexa decreixent:

• Si r > k (o k < r): El VAN > 0, la rendibilitat és superior a la mínima exigida; convé realitzar la inversió.
• Si r < k (o k > r): El VAN < 0, la rendibilitat és inferior a la mínima; la inversió no és convenient.
• Si r = k (o k = r): El VAN = 0, s’obté exactament la rendibilitat mínima; és indiferent.

La inflació i el risc en la selecció d’inversions

La inflació en la selecció d’inversions

Si hi ha inflació, el valor real dels FNC esperats és cada cop més petit. Els indicadors més representatius són l’IPC (Índex de Preus al Consum) i el deflactor del PIB. Com més gran és la inflació, menor és la rendibilitat real del projecte.

La consideració del risc en la selecció d’inversions

Segons el tipus d’inversió, el risc pot variar. L’inversor pot augmentar la rendibilitat mínima exigida (k) afegint una prima de risc (p), de manera que la nova taxa sigui k' = k + p. L'augment de k no afecta directament al càlcul de la TIR, però sí a la decisió final sobre la viabilitat del projecte.