Metodologia en Ciències Socials: Enfocaments i Debats Clau

La Necessitat d'un Criteri Metodològic

Per molt que la conceptualització ontològica de les ciències socials pugui sofisticar-se i fer-se complexa, per exemple en considerar-la dialècticament, la veritat és que només proporcionarà un coneixement més o menys superficial de l'objecte d'estudi. Per aquest motiu, per conèixer una realitat social a fons, en un moment determinat de la investigació, cal tenir la gosadia d'optar per un criteri metodològic i, d'aquesta manera, fer una mirada profunda del nostre objecte d'estudi. Aquesta mirada és el mètode, també anomenat enfocament (o enfocament metodològic) o perspectiva.

Metodologia: Perspectives Macro i Micro

La metodologia es pot entendre des d'una manera àmplia, o macro, segons la qual les diferents ciències socials formen un objecte d'estudi total, consistent en la realitat social. Així, i respecte a aquest objecte d'estudi (les ciències socials), cadascuna suposa una mirada, una perspectiva i un conjunt de mètodes particulars.

D'una manera micro, cadascuna de les ciències socials comporta un conjunt de perspectives o mètodes. Aquests consisteixen en les tradicions, o escoles, més freqüents d'anàlisi de la realitat social. Aquestes tradicions posen l'accent en uns aspectes de la realitat —els que consideren més importants— i resten importància a molts altres.

Dues Grans Tradicions Metodològiques

Totes aquestes tradicions o escoles poden reduir-se a dues grans perspectives:

Perspectiva Explicativa

La primera és la perspectiva explicativa. Es fonamenta en l'empirisme. El seu objectiu és mirar de reconèixer regularitats i enunciar lleis tan generals com sigui possible (explicacions nomotètiques: aquelles que enuncien lleis de validesa universal o principis generals). Les epistemologies que estan darrere aquesta tradició solen ser de tipus positivista o de tipus positivista lògic.

Perspectiva Comprensiva

La segona gran perspectiva, o paradigma metodològic, és l'anomenada tradició comprensiva. Aquesta tradició no és més que una secularització, en clau acadèmica, de l'anomenada hermenèutica religiosa, la qual va evolucionar històricament de la interpretació original de textos sagrats a una interpretació filològica de tota mena de textos i, a continuació, cap a les ciències socials, promoguda per l'anomenat mètode comprensiu iniciat per Max Weber. Per aquest motiu, el plantejament d'aquesta perspectiva mostra des d'un principi les tensions dogmàtiques subjacents en qualsevol interpretació de la realitat. A aquesta tradició no li basten les lògiques prèvies ni creu que la ciència social es basi en una "mera autòpsia". Per aquest motiu, no parteix de l'empíric per a continuació inferir-ne conseqüències, sinó que s'inicia amb la hipòtesi, o pregunta, a partir de la qual l'investigador infereix o dedueix respostes. De manera similar a com la tradició explicativa tendeix a les explicacions nomotètiques, la metodologia comprensiva tendeix a explicacions ideogràfiques, és a dir, que es resisteixen a enunciar principis i regles de validesa universal i sempre són aproximacions interines, interpretatives i provisionals de l'objecte d'estudi. També entren en aquesta tradició els estudis psicoanalítics.

L'Impacte del Gir Lingüístic

Als anys seixanta, va tenir lloc una alteració del panorama metodològic que va beneficiar la tradició comprensiva, perquè va ser la més preparada per absorbir l'impacte i beneficiar-se'n. Aquesta transformació va venir amb les anomenades visions de gir lingüístic, postestructuralistes o de la postmodernitat cultural ("postmodernistes"), les implicacions de les quals anaven més enllà del merament metodològic, atès que plantejaven epistemologies i ontologies diferents, per a les quals s'han proposat denominacions diferents: postepistemologies, postestructuralismes o narratives. Tal va ser l'impacte d'aquesta sotragada, que des de llavors s'ha plantejat una crisi de l'epistemologia en tota regla (Lukács). Les visions de gir lingüístic asseguren bàsicament que el coneixement és també una construcció humana i que no és innocent ni gratuït. Aquesta asseveració vol dir que el coneixement va deixar d'entendre's com un fenomen estrictament objectivista per, en el seu lloc, reconèixer-hi un alt component subjectivista.

Objectivisme vs. Subjectivisme en el Coneixement

Què signifiquen coneixement objectivista i subjectivista? Des d'un abordatge objectivista de la realitat, la realitat és allà fora, exterior al subjecte que coneix. En conseqüència, el subjecte s'acostarà més a l'objecte d'estudi com més perfeccioni el seu mètode. En conseqüència, des d'una visió objectivista extrema, el subjecte que coneix, com que és radicalment aliè a l'objecte d'estudi, per conèixer-lo en la seva realitat plena ha de fer coincidir subjecte i objecte, és a dir, convertir el seu mètode en la realitat mateixa de l'objecte d'estudi (que coincideixin tant com sigui possible metodologia i ontologia). Un exemple d'això és la recerca, per part de la física teòrica, de l'anomenada teoria de camp unificat. Per la seva banda, l'investigador que opera des d'una òptica subjectivista se sap immers en la realitat que estudia. En la seva visió més extrema, el subjectivista es considera incapaç de comprendre per molt que depuri el seu mètode. Això vol dir una mena de "principi d'incertesa" del coneixement social, atès que es pot assegurar que l'acte de conèixer un objecte d'estudi opera sobre aquest objecte d'estudi i l'altera substancialment, de manera que és impossible conèixer l'objecte tal com és realment (per exemple, els sondejos electorals operen sobre el resultat electoral).

El Coneixement Crític en Ciències Socials

Les visions de gir lingüístic entren dins les visions subjectivistes, per la qual cosa metodològicament troben el seu major acomodament en la tradició comprensiva. El gir lingüístic assegura que el coneixement és un acte tan subjectiu que implica, en el fons, el sosteniment d'una determinada perspectiva ideològica i, amb això, la detenció del poder. En la seva visió més extrema, els postestructuralistes arriben a afirmar que les ciències no són més que metarelats que permeten sostenir el relat del poder. Les aportacions del gir lingüístic han permès adonar-se de les dificultats metodològiques i epistemològiques del coneixement des de les ciències en general i molt en particular des de les ciències socials. Com a conseqüència, s'ha aprofundit en el que s'anomena el coneixement crític, el qual proposa que, per defugir tant com sigui possible les dificultats del coneixement social, el subjecte ha de conèixer d'una manera crítica. Per aquest motiu, l'investigador social se sap immers en l'objecte d'estudi, de manera que és conscient de les dificultats d'un coneixement objectiu de la realitat (és a dir, que coincideixin subjecte (o mètode) i objecte), però no per això renuncia a un coneixement tan objectiu com sigui possible, és a dir, imparcial, de manera que no renuncia a conèixer la veritat. Per a això, el subjecte es dota de mecanismes que li permetin sostreure's tant com sigui possible a aquesta incapacitat de coneixement absolut i poder observar el seu objecte d'estudi críticament. En altres paraules, el coneixement crític en ciències socials significa la depuració i el perfeccionament dels seus mètodes i tècniques que permetin l'accés al coneixement social eludint els metarelats i biaixos en els quals tots podem caure. Amb tot, més enllà d'aquestes correccions, que sempre són benvingudes, la veritat és que actualment el gir lingüístic aporta poc al coneixement social i es caracteritza per una sèrie d'excessos i estridències de tipus tant integrista com particularista.

L'Elecció Metodològica: Oportunitat i Risc

En fi, el pensament crític ens ensenya que els metarelats també tenen els seus límits, atès que en una investigació no sempre es funciona de manera autònoma, sinó que, a partir del plantejament dels motius d'interès (tan epistèmics com es pugui), l'operació funciona per si sola, obligant-nos a traslladar els motius d'interès al context i als usos de la investigació científica. Això comporta que, en cada ciència social, quan s'estudia un aspecte de la realitat social, s'ha de decidir quina o quines perspectives són més oportunes o vàlides que altres i argumentar-ho racionalment. L'investigador està obligat, com a científic social, a aprofundir en el coneixement de la realitat d'un tema, més enllà dels seus propis interessos i ideologies. Per a això cal comprendre a fons, des de múltiples angles i dimensions. D'aquesta manera coneixerà la seva ontologia, el seu ésser. A continuació, ha d'optar per un o diversos criteris metodològics, no per conèixer l'ésser en la seva totalitat, sinó per aprofundir en una part d'aquest problema (analitzar). En l'abordatge ontològic cal ser ambiciós. Per contra, en l'elecció del criteri metodològic cal ser caut: valorar les limitacions, els mitjans, les ambicions, les problemàtiques. En altres paraules, les decisions metodològiques parteixen d'una comprensió de la complexitat ontològica de l'objecte d'estudi i s'han de basar estrictament en criteris d'oportunitat. Per aquest motiu, abans d'adoptar un mètode o perspectiva, el científic social, inclòs l'historiador, ha de comprendre la realitat que investiga. Això implica conèixer-la tant com sigui possible, en totes les seves facetes. A continuació, ha de triar un criteri metodològic per aprofundir i matisar una o algunes de les facetes d'aquesta realitat. Un exemple de mètode o enfocament és la comparació, una perspectiva d'estudi de la realitat social, històrica i internacional que sol ser vàlida en pràcticament tots els contextos d'estudi i que, a més, sempre dona resultats molt positius per conèixer aquestes realitats. Un cop s'instrumentalitza la nostra proposta (motivada pel nostre punt de vista particular), ja no hi ha tant de lloc per a les inquietuds i valoracions, i entrem en maneres, pràctiques i entorns admesos comunament. Ara bé, continuem amb la iniciativa, i podem reconsiderar-los, rebutjar-los i reinventar-los.

El Perill d'Ontologitzar el Mètode

Malgrat tot, conèixer la realitat social tant com sigui possible abans de decantar-se per un mètode no és fàcil, i la dificultat sol raure a decidir quin és el moment òptim per triar el mètode. Aquesta decisió és difícil atesa la complexitat intrínseca de la realitat social; en ella res no existeix aïlladament. Però en la realitat social no només coexisteixen moltes realitats, sinó també moltes mirades i experiències. En conseqüència, a l'hora d'observar i estudiar aquesta realitat també conviuran moltes mirades o mètodes. El perill més gran de les ciències socials es corre quan l'investigador no és conscient (o no vol ser-ho) de les limitacions que comporta l'aspecte metodològic i transforma la seva metodologia en l'ontologia (la realitat) del problema. Això s'anomena, en ciències socials, ontologitzar el mètode, és a dir, considerar que un mètode o mirada coincideix exactament amb la realitat. De fet, el perill d'un mètode és ontologitzar-lo, és a dir, prendre una mirada per la realitat, perquè implica confondre metodologia amb ontologia.

El Model de Desenvolupament Científic de Kuhn

Finalment, cal assenyalar per la seva influència el model de desenvolupament científic elaborat per l'historiador i filòsof de la ciència Thomas Kuhn (L'estructura de les revolucions científiques, 1962). Es va tractar d'un enfocament dotat d'una perspectiva diacrònica (historicista) i sincrònica que va aportar una llum important a la consideració de les diferències entre les ciències naturals i socials. Segons Kuhn, el procés que segueixen les ciències naturals constava de les fases següents, entre les quals hi havia sobretot diacronia, encara que també una certa sincronia, especialment en les fases finals.

Fases del Desenvolupament Científic (Kuhn)

1. Ciència immadura

Correspon a una fase del desenvolupament d'una disciplina que encara no compta amb un paradigma explicatiu.

2. Ciència normal (paradigma dominant)

Es dona quan alguna comunitat científica reconeix un model o una explicació científica com a paradigmàtica, és a dir, dona compte perfectament del seu objecte d'estudi, de manera que aquest paradigma es converteix en el dominant i es perfecciona.

3. Crisi científica

Ocorre quan es descobreixen errors o anomalies irresolubles en el paradigma dominant o fenòmens que aquest no pot resoldre satisfactòriament. Llavors, es genera una crisi científica.

4. Revolució científica

Es genera pel concurs de noves explicacions que miren de resoldre la problemàtica que l'anterior no pot resoldre.

5. Ciència extraordinària

És una etapa de transició entre les dues etapes anteriors i la primera.

Les Ciències Socials i el Conflicte de Paradigmes

Les ciències socials, per la seva banda, es caracteritzarien per un permanent 'conflicte de paradigmes', és a dir, una situació sincrònica permanent derivada del fet que cap mètode ni explicació no s'erigeix en cap moment com el paradigma dominant. Ans al contrari, tots ells són discutits per paradigmes i visions diferents, oposades i, fins i tot, radicalment oposades.