Metodologia de la Recerca: Inducció, Deducció i Models de Canvi Científic

Metodologia de la Recerca

La metodologia en la qual m'he basat per al meu treball de recerca va començar, en primer lloc, per escollir el tema. Aquest ha d'estar relacionat amb els meus interessos o afeccions. Seguidament, havia de plantejar-me el com i el perquè he fet aquest treball, per tal d'assegurar el que vull fer. Després, ja escollit i aclarit el tema, s'ha de plantejar què vull treballar en concret, és a dir, m'he de centrar en un aspecte en particular. Per exemple, en el cas que tracti el tema de la discapacitat, només hauria de centrar-me en un aspecte, o de la discapacitat física o de la mental, ja que, si no, seria massa extens i el tema estaria centrat en diferents coses. Més endavant, a través de fonts de recerca, aniria extraient informació per tal de facilitar la informació del meu treball i, a més, per desenvolupar-lo juntament amb materials i recursos disponibles (aparells i instruments de recerca). Pel que fa a la hipòtesi, en el sentit metodològic, és un enunciat o conjunt d'enunciats que intenta explicar o raonar un fenomen, és a dir, que es tracta d'una investigació sobre com es comporten els fenòmens reals objecte d'estudi.

Mètodes d'Investigació

• Inducció: Consisteix que, a partir d'un sumatori de casos particulars, s'arriba a un enunciat universal. És a dir, quan un fenomen es repeteix moltes vegades, considerem que ja és regular, i que té un únic enunciat per a nosaltres. Per tant, és una "trampa" del pensament lògic. Però això ens aporta seguretat i tranquil·litat, encara que no t'aporta una certesa absoluta. Llavors, Popper anomena que el mateix passa amb la ciència.
• Deducció: És l'invers de la inducció. Es dona un enunciat universal i es vol posar a prova, aplicant-lo en un cas puntual.
• Hipoteticodeductiu: És la combinació de mètodes d'inducció i deducció.

Models de Canvi Científic

1. Cercle de Viena

   Aquests autors defensaven o consideraven que el mètode més important o primordial era la inducció i, a més, defensaven el criteri de veritat o verificació, és a dir, alguna cosa és veritable si es pot comprovar. Seguidament, van combinar la inducció amb la verificació, tenint com a resultat la probabilitat.

2. K.R. Popper

   Va fer la crítica de la probabilitat per tal de comprovar si funcionava la verificació i la inducció. Com a resultat, ell creia que la probabilitat ens ajuda, però no ens dona la total certesa. A més, creu que no és el mètode perfecte, però que es pot fer servir. Com a alternativa, va donar la falsació (modus tollens), que s'ha d'aplicar en un cas que no es compleixi (ex: no tots els goril·les són negres). I, per últim, proposa combinar la falsació amb conjectures (hipòtesi) i refutacions (problema -> hipòtesi).

3. Thomas Kuhn

   Va voler comprovar si Popper tenia raó i va aplicar el seu mètode a les teories científiques anomenades "paradigmes" (capsa d'eines que soluciona problemes). Però el problema que pot sorgir s'anomena anomalia. Quan tu obres la capsa d'eines i no trobes cap solució, pot provocar una crisi, un paradigma que provocarà una revolució científica.

   Kuhn defensa l'externalització, és a dir, que hi ha variables externes que provoquen la defensa. A més, creu que la ideologia i la religió condicionen la ciència.