La Mezquita de Córdoba i Santa Sofia: Arquitectura Islàmica i Bizantina

Mezquita de Córdoba

a) La Mezquita de Córdoba es va construir entre els segles VIII i X durant la dominació musulmana a Al-Andalus, a l'època de màxim apogeu del califat de Còrdova. Va ser un important centre religiós i cultural fins a la Reconquesta per part dels Reis Catòlics el 1236, quan es va convertir en catedral cristiana.

b) La Mezquita de Córdoba està situada al centre de la ciutat i orientada cap a Damasc, integrant-se a l'entorn gràcies a les tonalitats dels materials i l'alçada de l'edifici, tot i les modificacions cristianes posteriors. La planta de la mesquita és quadrada, envoltada per un mur amb contraforts i portes amb arcs de ferradura, lobulats i gelosies. L'interior es divideix en el Pati dels Tarongers i la Sala d'Oració, aquesta última amb 514 columnes reutilitzades i un sistema de doble arcada per guanyar alçada. El mihrab, orientat a Damasc, destaca dins d'una ampliació del segle X, i la magsura és una zona especial per a les autoritats.

c) La Mezquita de Córdoba és un important temple islàmic, el seu nom prové de l'àrab "masyib", que significa "lloc de prostració". Aquesta construcció servia per a la pregària diària dels musulmans, que havien de pregar cinc vegades al dia. La mesquita tenia també una funció política. Després de la Reconquesta el 1523, es va construir una catedral catòlica a l'interior de la mesquita, on es van retirar 63 columnes i arcs. Avui en dia, la mesquita es conserva com a museu.

d) La Mezquita de Córdoba i l'Alhambra de Granada tenen moltes similituds. Ambdues són obres mestres de l'arquitectura islàmica i comparteixen elements com els arcs de ferradura i les columnes, que creen espais amplis i oberts. També tenen patis centrals amb fonts i canals d'aigua, que són importants tant per a la decoració com per a la simbologia de la vida i la neteja. A més, les dues tenen decoracions geomètriques i motius vegetals, que són característiques comunes de l'art islàmic.

Santa Sofia

a) Santa Sofia de Constantinoble (actualment Istanbul, Turquia) es va construir entre 532 i 537 dC durant l'Imperi Bizantí sota l'emperador Justinià I. Va ser concebuda com a basílica cristiana i va esdevenir la catedral més important de l'Imperi Bizantí, sent un símbol del poder i de la fe cristiana de l'època. Quan els turcs otomans van conquerir Constantinoble el 1453, es va convertir en mesquita, i després en museu al segle XX.

b) L'edifici presenta una planta centralitzada amb una gran cúpula central sobre un sistema de pendent de mitges voltes. La cúpula, de 31 metres de diàmetre, està elevada i il·luminosa, gràcies als finestrals que la rodegen. L'interior es divideix en un espai central amb columnes i arcs que sostenen la cúpula, mentre que a les parets s'hi poden veure mosaics d'or que representen escenes religioses. L'estil que defineix Santa Sofia és el bizantí, destacant-se per la seva combinació d'art i arquitectura religiosa.

c) La Santa Sofia va tenir diverses funcions al llarg de la seva història. Inicialment, va ser la catedral principal de Constantinoble, destinada a la litúrgia cristiana com a seu del patriarca. Després de la conquesta otomana el 1453, va ser convertida en mesquita i se li van afegir minarets. Com a mesquita, va servir de centre religiós i cultural per als musulmans. Finalment, amb la creació de la República de Turquia el 1935, es va convertir en museu, representant la pluralitat religiosa i cultural de Turquia.

d) La Santa Sofia i la Basílica de Sant Marc comparteixen característiques com la planta centralitzada i l'ús de grans cúpules per a la il·luminació, típiques de l'arquitectura bizantina. Ambdues presenten mosaics daurats que representen escenes religioses, una tècnica simbòlica. La Santa Sofia és una mescla d'influències romanes, gregues i perses, mentre que la Basílica de Sant Marc combina elements occidentals i orientals, reflectint les cultures i el poder polític de les respectives civilitzacions.