El Millor Record amb l'Avi: Rialles Inoblidables a Can Felipa

Feia escassos anys que t'havia conegut; per ser exactes, en feia poc més de tres. Sempre recordaré el meravellós somriure d'orella a orella que t'il·luminava la cara de cansat aquell 19 de juny de 2008, quan baixàvem per les escales del centre cívic de Can Felipa.

Un Matí d'Emocions Contradictòries

Era un matí tranquil. Jo havia acabat l'escola de parvulari just feia una setmana. L'àvia i tu havíeu arribat el dia abans. Em vas despertar i, xiuxiuejant-me a l'orella, em vas dir: «La mare i el pare han marxat a l'hospital aquesta matinada. El Nil ja ha nascut». No m'has explicat mai quina va ser la meva reacció, però entenc que, com tot infant quan deixa de ser fill únic, no em devia il·lusionar massa. Que els pares no poguessin venir a la meva obra de final de curs i que, a més a més, estiguessin ja més pendents del Nil que de mi, no devia ser la millor manera de començar el meu estiu.

Preparatius i Nervis Abans de l'Actuació

Em vas aixecar i, de camí a la cuina, discutíem entre rialles sobre com aniria pentinada. Recordo la indignació que em produïen les teves bromes. Un cop esmorzats, canviats i pentinats, vam marxar. Tots tres estàvem força nerviosos. En arribar, vaig entrar a la sala on ens esperava la mestra. Sempre dius que no feia molt bona cara quan vau marxar.

L'Èxit de l'Obra i un Petit Incident

Trenta minuts més tard, vam sortir a l'escenari. Tothom reia, la meva cara havia millorat i, de segur que tu, per com m'expliques sempre aquesta història, també devies estar més feliç i tranquil. En resum, com aquell qui diu, l'obra de final de curs va ser tot un èxit.

Ja baixant per les escales per anar cap a casa, vam tenir un petit incident. L'ascensor s'havia espatllat i no hi havia més remei que baixar per les escales. Em vas donar la mà; tenies por que caigués. «Va, Júlia, agafa't fort a la barana, que si no cauràs!». Et vaig fer cas. Agafats de la mà, vam baixar les escales.

El Record Més Preuat: Rialles Inoblidables

Vaig començar a notar com, per la calor, les mans començaven a estar humides. Va ser llavors quan em vas mirar i em vas dir: «Ecs, Júlia, neteja't les mans, que relliscaràs!». La ganyota que vas fer just després de dir-me això et va delatar. No em vaig poder aguantar i em vaig posar a riure. Tu, en veure'm, també et vas posar a riure. Vam arribar tots dos a baix plorant de riure. T'he de dir, avi, que és el millor record que tinc amb tu, i m'encanta que me l'expliquis sempre que em veus.