Miquel Martí i Pol i el Teatre Català Postguerra (fins 70s)

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. El to popular que emprava en la seva poesia el feia accessible a tots els públics. A més, la seva constant referència a la situació social i nacional catalana va fer que molts polítics i músics utilitzessin les seves obres públicament, i això va contribuir a la seva popularització.

Va haver de començar a treballar als 14 anys en una fàbrica, però als 44 ho va deixar a causa de l’esclerosi múltiple que patia. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta:

• La reflexió metafísica
• La poesia realista i compromesa
• La malaltia i la seva superació
• El compromís nacional
• El pas del temps
• El balanç de la vida

Tot això ho fa des de la subjectivitat i el compromís social. A més, la seva poesia autobiogràfica destaca per la sinceritat, l’autenticitat i la solidaritat.

Entre les seves obres més conegudes trobem El llibre i Un hivern plàcid.

Per tant, l’autor català està compromès amb la societat mitjançant descripcions subjectives i reflectint fets autobiogràfics. Això és el que el fa arribar a un públic tan extens.

Teatre Català: Postguerra als Anys 70

El teatre en llengua catalana va ser prohibit dels escenaris professionals durant la postguerra. A partir de 1946, però, va reprendre l’activitat conreant els models més tradicionals de la preguerra.

Josep Maria de Sagarra plantejava conflictes actuals d’índole moral. Malgrat això, la seva proposta de renovació va ser desestimada pel públic i l’autor es va veure obligat a retornar a les formes dramàtiques del passat.

Entre els anys 50 i 60, la renovació va venir gràcies a plataformes teatrals, com l’EADAG (Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual). Aquesta va afavorir el naixement del teatre independent. Els grups d’aquest corrent aspiraren a una renovació profunda del teatre mitjançant el desmarcament dels circuits tradicionals.

La creació de premis també va contribuir a la renovació teatral. S’observa un interès per part dels autors d’assimilar els corrents vigents al teatre europeu. Un exemple és Berenàveu a les fosques, que assumeix les tècniques brechtianes.

Els grups més destacats són:

• Els Joglars
• Els Comediants, que van ser molt innovadors per la seva concepció d’un teatre basat en la festa.
• Dagoll Dagom, que va iniciar una línia molt original.

Pel que fa al País Valencià, van destacar els germans Sirera, que reivindicaven la necessitat d’un teatre actual i la normalització del llenguatge.

En conclusió, s’observa una clara renovació gràcies a l’EADAG, el teatre independent i els grups teatrals esmentats.