De Mite a Logos: L'Origen de la Filosofia Grega Antiga

La Transició del Mite al Logos: L'Origen de la Filosofia Grega

La història del pensament occidental marca un punt d'inflexió crucial amb la transició del mite al logos, un canvi que va donar origen a la filosofia tal com la coneixem.

L'Era del Mite: Homer i les Epopeies

Al segle VIII a.C., Homer, un rapsode, era una persona que recitava poemes per diferents poblacions, especialment llegendes de déus i herois de l'època (mites). Passa a la història perquè tot allò que coneix o sap ho escriu en dos llibres: la Ilíada i l'Odissea, considerades les primeres fonts escrites d'Occident.

La Ilíada i l'Odissea

• La Ilíada (Troia, en grec Ílion): narra els últims deu anys de la Guerra de Troia, centrada en l'enuig d'Aquil·les i la seva retirada de la lluita.
• L'Odissea (Ulisses, en grec Odisseu): narra el retorn d'Ulisses a casa després de la Guerra de Troia i les peripècies que li succeeixen pel camí. Aquestes històries no són invencions, sinó que provenen de la tradició oral.

El Judici de Paris: Origen de la Guerra de Troia

El Judici de Paris és un mite fonamental: Hera i Afrodita es barallen per determinar quina és la més bella. Demanen a Paris que triï la més bella, oferint-li una poma (la poma de la discòrdia). Paris elegeix Afrodita, i aquesta li regala la mortal més bella, Helena d'Esparta. Tots dos escapen a Troia. Menelau (rei d'Esparta) s'alia amb el seu germà Agamèmnon per iniciar una guerra de tots els grecs contra els troians.

Un capítol de la Ilíada inclou la llista de tots els regnes grecs i troians amb els seus herois participants en la guerra, com Aquil·les, Ulisses, i Eneas (personatge que posteriorment seria immortalitzat per Virgili).

Funció del Mite a l'Antiga Grècia

La funció del mite en l'Antiga Grècia era explicar la realitat a partir dels déus. Per apaivagar les ires dels déus (tempestes, raigs...) s'havia de fer alguna ofrena o sacrifici.

L'Emergència del Logos: Els Filòsofs Presocràtics

Al segle VI a.C., apareixen una sèrie de personatges que, per a l'Antiga Grècia, resultaven estranys: els filòsofs. Aquests decideixen que, per explicar la realitat, no calen els mites, sinó la raó o el Logos. Sostenen la idea que la realitat es pot explicar a partir d'un primer principi, és a dir, que en l'univers hi ha un origen de tot. Si trobem aquest origen, podrem interpretar el món. El nom d'aquest principi era: Arkhé.

Tales de Milet i l'Arkhé

El primer filòsof va ser Tales de Milet. Va ser ell qui va formular el teorema de Tales (relacionat amb triangles semblants i les seves proporcions). Tales va formular que el seu Arkhé era l'aigua, és a dir, que l'origen de totes les coses era l'aigua, observant que on hi havia aigua, la vida brotava. Més endavant, altres filòsofs dirien que el primer principi és l'aire, un altre els quatre elements clàssics, uns altres dirien que el principi és l'Àpeiron (allò indefinit)... Tot aquest grup de filòsofs es coneix com els filòsofs presocràtics.

Els Pitagòrics: Harmonia i Transmigració

Els primers que van influir sobre Plató van ser els pitagòrics (van formular el teorema de Pitàgores). Adoraven el déu Orfeu i els agradava molt la música, ja que la consideraven directament relacionada amb les matemàtiques, essencials per a ells. Els pitagòrics consideraven que el món tenia un ordre matemàtic, i nosaltres podíem saber aquest ordre mitjançant la raó. Una altra teoria que sostenien és la de la transmigració de les ànimes (que Plató faria seva).

Segons els pitagòrics, l'home té dues naturaleses: el cos i l'ànima. Quan un home neix, se li introdueix una ànima, però quan aquesta s'incorpora al cos, és un càstig per a ella: el cos és la tomba de l'ànima, i quan el cos mor, l'ànima s'allibera. Segons els pitagòrics, l'univers era com una ceba (amb capes), amb un continu moviment circular. El fregament d'aquestes capes produïa una música celestial que no sentim, ja que sempre està sonant; només ens n'adonaríem si l'univers s'aturés.

Plató i la Influència Presocràtica

Plató adoptaria la idea que el món està ordenat racionalment i la teoria de la transmigració de les ànimes, elements clau del pensament presocràtic.

La Gran Antítesi: Heràclit i Parmènides

Una polèmica central en la filosofia presocràtica girava entorn de si la realitat era canviant o immutable. Segons Heràclit, la realitat era un flux constant de canvi "tot fluei", panta rhei), mentre que per a Parmènides, la realitat era immutable i eterna. Aquesta antítesi implicava que, si la realitat canvia, no pot haver-hi un coneixement únic i veritable d'aquesta, i les percepcions humanes també serien subjectes a canvi. En canvi, si la realitat és immutable, sí que és possible assolir un coneixement únic i objectiu.