Mite de Prometeu: Origen, Càstig i Herois Relacionats

Prometeu, el benefactor de la humanitat

Prometeu és el benefactor de la humanitat en la mitologia grega. Era fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene.

Segons una tradició, fins i tot va ser ell qui va crear els homes modelant-los amb fang a la imatge dels déus, mentre que el seu germà Epimeteu modelava les bèsties.

Va instituir el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus: Prometeu va matar un bou i va repartir les seves restes en dos munts: en un hi havia la carn i les entranyes, en l'altre els ossos i el greix coberts de la pell. Va donar a triar a Zeus quin dels dos munts preferia i Zeus va escollir el segon. Així va quedar establert per sempre més el ritual del sacrifici: els homes celebren un banquet amb la carn de les víctimes, mentre cremen els ossos i el greix per als déus.

Però Zeus, irat per l'engany de Prometeu, va llançar la seva ira contra els homes i els va privar del foc, tot condemnant-los a patir fred i fam. Empès per la compassió, Prometeu va robar el foc de la farga d'Hefest amagant-lo en una canya i el va donar als homes.

De nou la còlera de Zeus va caure sobre els homes. Va ordenar a Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres déus que li donessin dons: Afrodita li va infondre l'encís, Atena el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. El seu nom, compost dels mots grecs pan 'tot' i dóron 'regal', fa referència als dons que va rebre de tots els déus o al fet que ella mateixa va ser un regal de tots els déus.

Zeus va oferir-la en matrimoni a Epimeteu, que la va acceptar captivat pels seus encisos, malgrat l'avís del seu germà Prometeu que es malfiés de qualsevol regal de Zeus. A casa d'Epimeteu, Pandora va trobar una gerra. Incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir i immediatament en van sortir tots els mals que Prometeu hi havia tancat. Quan va córrer a tancar-la, només quedava dins l'esperança. Des d'aleshores les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l'esperança.

A Prometeu també li va arribar el càstig de Zeus: va ser encadenat al mont Caucas, on cada dia una àguila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Així va restar sotmès a un sofriment perpetu. Al cap dels segles Prometeu va ser salvat per Hèracles, que va matar l'àguila amb les seves fletxes i el va alliberar de les seves cadenes. Orgullós de la gesta del seu fill, Zeus no ho va impedir.

Amirani, el Prometeu caucàsic

Prometeu va ser encadenat al cim del Kazbek, muntanya del Caucas entre Geòrgia i Ossètia del Nord, de més de 5.000 metres d'alçada. Per als caucàsics (georgians), Prometeu rep el nom d'Amirani (3000-2000 aC). Mentre lluitaven contra altres esperits malignes en la seva recerca d'una núvia, els seus dos germans mortals van ser assassinats, i Amirani va intentar suïcidar-se, però va descobrir tot consternat que va tornar a la vida.

A partir de llavors, Amirani abandonà la cerca d'una núvia i, enfortit pel Déu suprem, déu, es va enfrontar a un altre gegant, i després al mateix déu. En resposta a aquesta insolència, déu el va castigar en tres etapes: va lligar Amirani a un pal profundament enfonsat a la terra; en segon lloc, el van subjectar amb cadenes en un pas de muntanya, que va formar una cúpula similar a la cova sobre d'ell; i tercer, una nit de cada any, la muntanya es va obrir per revelar Amirani suspès en l'aire quan una persona va intentar en va d'alliberar-lo, i la muntanya es va tornar a tancar com a conseqüència de la xerrada excessiva d'una dona.

En algunes parts de la Ibèria caucàsica, l'explicació alternativa reflecteix la mitologia grega, en què l'heroi és atacat cada dia per un àguila enviada per la deïtat. Va ser durant molt de temps commemorat amb la destrucció de nius d'àligues, que eren els enemics d'Amirani.

Perseu

Acrisi, rei d'Argos, tenia una filla molt bonica anomenada Dànae. Però un oracle el va avisar que el fill de la seva filla li causaria la mort. Així és que Acrisi va tancar Dànae en un soterrani protegit per portes de bronze. Només Zeus va poder-hi entrar, després de convertir-se en una pluja d'or, en una de les seves habituals transformacions amb les quals seduïa les seves amants. Zeus i Dànae es van unir i Dànae va concebre Perseu. Llavors Acrisi va abandonar mare i fill en una barca a la deriva sense menjar ni aigua perquè morissin. Tanmateix, van arribar a l'illa de Sèrifos, on els va recollir Dictis, un pescador germà del rei Polidectes.

Amb el temps, Perseu va fer-se un home i el rei va començar a molestar Dànae amb insistents proposicions de matrimoni. Dànae, amb el suport del seu fill, s'hi negava. Per desfer-se d'aquell obstacle, Polidectes va desafiar Perseu a matar la Medusa i portar-n'hi el cap com a prova. El noi, sense pensar-s'ho gaire, va acceptar el repte. La Medusa era una de les tres Gòrgones, monstres amb ales i unes urpes i uns ullals terrorífics i amb una cabellera de serps verinoses. Però la seva arma més terrible era la seva mirada, que convertia els homes en pedra. Zeus, sabent que tot sol el seu fill no se'n sortiria, va demanar als altres déus que l'ajudessin. Hades li dóna un casc amb el poder de fer tornar invisible, Hermes unes sandàlies alades i una falç, i Atena un escut tan brunyit que reflectia com un mirall, amb l'advertiment que mirés sempre la Medusa a través de l'escut i no directament.

Perseu arribà a la muntanya de l'Atlas, on vivien les Graies (o Grees), germanes de les Gòrgones, que tenien només un ull i una dent per a totes tres. Perseu els els prengué i, abans de tornar-los, va exigir que li indiquessin el camí cap a la Medusa. Un cop se n'hagué assabentat, anà a la terra dels Hiperboris, a l'extrem nord del món, on vivien les Gòrgones en una cova entre les figures petrificades de les seves víctimes. Perseu les va trobar dormint i es va anar acostant a la Medusa a poc a poc, d'esquena, mirant enrere a través de l'escut. Quan tingué la Medusa a seu abast, el noi, sense girar-se, li tallà el cap. Del contacte de les gotes de sang de la Medusa amb la terra, va néixer Pegàs, el cavall alat.

Perseu va córrer a guardar, amb l'ajut de l'escut encara, el cap de la Medusa dins un sarró de roba gruixuda, ja que, morta i tot, la seva mirada no havia perdut el seu poder petrificador. Després, amb les sandàlies alades i el casc d'Hades, se'n va poder anar a gran velocitat i sense que el veiessin les altres Gòrgones.

Perseu tornava volant sobre el nord d'Àfrica quan veié el tità Atlas sostenint el món, càstig que Zeus li imposà per sempre quan va encapçalar la revolta dels titans contra els déus olímpics. Perseu tingué pietat del seu sofriment i el tornà pedra amb el cap de Medusa, convertint-lo així en la cadena muntanyosa encara avui anomenada Atlas.

Més endavant trobà, encadenada nua a un penya-segat sobre el mar, una jove bellíssima. Perseu l'alliberà i li oferí la capa per cobrir-se. La noia es presentà com a Andròmeda, filla de Cefeu, el rei d'Etiòpia. La seva mare, Cassiopea, havia dit sovint que tant ella com la seva filla eren més formoses que les Nereides, nimfes del mar. Aquestes, enutjades, s'havien queixat al seu senyor, Posidó, el qual havia enviat un monstre a desolar Etiòpia. Solament hi havia una manera d'aplacar la ira de Posidó, segons un oracle consultat: que el rei sacrifiqués la seva filla al monstre.

Quan la noia acabà d'explicar la seva història a Perseu, el monstre sortí del mar. Perseu, gràcies als dons dels déus, va aconseguir matar-lo i va demanar casar-se amb ella. Però s'hagué d'enfrontar amb Fineu, un oncle d'Andròmeda, que la pretenia i que Perseu transformà en pedra tan sols ensenyant-li el cap de la Medusa. Finalment, el rei, en agraïment, li donà la mà de la seva filla.

Tot seguit, Perseu va tornar a buscar la seva mare a Sèrifos i va arribar just el dia que el rei volia obligar-la a casar-se amb ell. Va anar al palau de Polidectes, on aquest estava reunit amb els seus amics, i, traient el cap de la Medusa davant seu, van quedar tots convertits en pedra.

En acabat, Perseu va retornar els presents als déus. El cap de la Medusa el donà també a Atena, que el fixà per sempre a l'ègida. Un dia, Perseu anà a uns Jocs que se celebraven a Argos per provar la seva habilitat en el llançament del disc. Acrisi, encara el rei, presidia els Jocs sense saber que un dels participants era el seu nét. En llançar el disc, Perseu va relliscar i el disc es va desviar cap a la tribuna amb tan mala sort que encertà el cap d'Acrisi i el matà instantàniament. Finalment, l'oracle s'havia acomplert. Perseu succeí el seu avi en el regne d'Argos, on visqué feliç al costat d'Andròmeda. Quan moriren tots dos, els déus els convertiren en sengles constel·lacions.