Models d'Estat del Benestar: Comparativa i Característiques Clau

Què són els Models d'Estat del Benestar?

Explorem les característiques distintives dels models familiarista/conservador, liberal i socialdemòcrata.

Estat del Benestar Familiarista / Conservador

Aquest model proveeix drets amplis als assegurats, però els beneficis depenen gairebé exclusivament de les contribucions i, per tant, de l'ocupació. Qui no treballa no obté prestacions. Això significa que l'Estat del Benestar només intervindrà si la família no pot fer-ho, per la qual cosa el model no estimula la participació econòmica de la dona ni la independència dels joves. L'Església té una forta presència en aquests models, per això es troben molt compromesos amb la família tradicional. De la Seguretat Social estan excloses les dones que no treballen, i els subsidis familiars estimulen la maternitat.

Estat del Benestar Liberal

Aquest model limita considerablement els efectes de la intervenció de l'Estat i l'abast dels drets socials, sent els serveis de benestar fonamentalment privats. És a dir, l'Estat intervé el mínim en les lleis del mercat. Els ajuts van dirigits principalment a les persones sense recursos, només als pobres, sent bastant modestes tant les transferències universals com el sistema de subsidis i d'assegurances. En aquest tipus de règim predomina l'ajuda als que es comprova que no tenen mitjans, les transferències universals modestes o els plans modestos d'assegurances socials. Els subsidis afavoreixen principalment una clientela amb ingressos baixos, generalment de classe obrera.

Estat del Benestar Socialdemòcrata

Aquest és un model universalista, basat en els drets socials universals, estenent els drets socials dels treballadors també a les noves classes mitjanes. Els socialdemòcrates buscaven un Estat del Benestar que promogués una igualtat entre els estàndards més elevats de benestar i serveis, no una igualtat en les necessitats mínimes. Així, els treballadors manuals arriben a gaudir d'uns drets idèntics als dels empleats i funcionaris; tots els estrats socials tenen dret als mateixos serveis educatius, de salut o socials. També es disposa d'un sistema d'assegurança universal, si bé els subsidis es graduen d'acord amb els ingressos habituals. Aquest model tracta directament de corregir, i no només de subsidiar, els efectes de les forces de mercat, exercint moltes de les funcions que tradicionalment assumia la família. Els programes socials són extensius, estan ben finançats i cobreixen tota la població. Els serveis públics solen ser excel·lents, de gran suport a la família en les baixes per maternitat/paternitat, guarderies i ajudes directes. El resultat d'aquest model és una societat més igualitària, majors nivells de mobilitat social que en els altres dos models i menors nivells de pobresa.

Anàlisi Comparativa: Cobertura dels Models de Benestar

Valorem com els diferents models d'Estat del Benestar ajuden només algunes persones (les més necessitades) o presten serveis a tota la població, amb exemples concrets.

El Model Liberal: Cobertura Restringida

En aquest règim (Estats Units, Canadà, Austràlia), el mercat és l'estructura fonamental i dominant de benestar, i l'Estat es caracteritza per les ajudes als pobres i subsidis modestos a persones de classe baixa. Es potencia la protecció social privada, i la pública ocupa un lloc subsidiari, atenent només els que són capaços de demostrar la insuficiència de mitjans econòmics. D'acord amb això, l'atenció de l'Estat s'adreça als casos marginals, mentre la franja productiva de la població es tutela amb assegurances d'empresa o privades. Aquesta modalitat implica un alt grau d'estratificació social i de desigualtat.

Exemples: Canadà, Austràlia i els EUA.

El Model Socialdemòcrata: Universalitat i Solidaritat

És un Estat que Esping-Andersen qualifica de solidari, universalista i desmercantilitzador. L'Estat, a través de programes universalistes, aconsegueix una elevada desmercantilització de les relacions socials, en què l'individu assoleix la màxima independència personal, emancipant-se de la dependència del mercat, amb el reconeixement d'una renda mínima ciutadana sense prova de mitjans. És un règim propi dels països nòrdics. L'Estat intervé no només sobre el mercat, sinó sobre l'estratificació social. Es dona així una preeminència dels serveis nacionals únics i les prestacions són universals, és a dir, iguals per a tothom. Aquest universalisme permet el que l'autor ha anomenat la decommodification, que suposaria el grau en el qual individus i famílies poden accedir a un nivell de vida acceptable independentment de la seva participació en el mercat. Aquest model tendeix així a assolir alts nivells d'igualtat social.

Exemple paradigmàtic: Els països escandinaus.