Models de Localització Econòmica i Evolució del Capitalisme

1. Economia clàssica

L'economia clàssica és una escola de pensament econòmic (representada per Smith, Ricardo i Malthus) que defensa que els mercats tendeixen a autoregular-se mitjançant l'anomenada mà invisible.

Idees clau

• Laissez-faire: mínima intervenció de l’Estat.
• Actors (homo economicus): decideixen racionalment per maximitzar el seu benefici.
• Mercat: els preus i l’assignació de recursos es determinen pel lliure mercat.

Aquest és el marc teòric general del qual derivaran posteriorment les teories de localització.

2. Model de Von Thünen (agricultura)

Aquest model analitza com es distribueixen els cultius al voltant d’una ciutat central segons els costos de transport, el rendiment i el preu.

Idees clau

Es pressuposa un espai homogeni amb una ciutat al centre. Els costos de transport són proporcionals a la distància. La renda del sòl es calcula amb la fórmula:

R = Y(p – c) – YTd

Les activitats més peribles i costoses de transportar se situen més a prop del mercat, mentre que les menys peribles o més lleugeres se situen més lluny. El model presenta dues vessants:

1. La intensitat de producció d'un cultiu disminuirà amb la distància del mercat (benefici total - cost total).
2. El tipus d'ús del sòl variarà segons la distància del mercat.

3. Model de Weber (indústria)

Aquest model determina on s’ha d’ubicar una indústria per minimitzar els costos de transport.

• La font de matèries primeres, la fàbrica i el mercat formen un triangle espacial.
• Importància del pes: es té en compte el pes de les matèries primeres i del producte final.

Tipus d'indústries

• Orientades a la matèria primera: quan els materials perden pes en transformar-se.
• Orientades al mercat: quan el producte final pesa més que els components.
• Economies d’aglomeració: avantatges de concentrar empreses (mà d’obra, serveis, proveïdors).

4. Model de Christaller (xarxa urbana)

Analitza com s’organitza una xarxa de ciutats i quins serveis ofereix cadascuna mitjançant la Teoria dels llocs centrals (1933).

Conceptes clau

• Llindar: població mínima perquè un servei sigui viable.
• Rang: distància màxima que la gent està disposada a recórrer per obtenir un bé o servei.

Les ciutats formen un patró hexagonal. Existeix una jerarquia urbana: moltes ciutats petites amb serveis bàsics i poques ciutats grans amb serveis especialitzats.

5. Model d’Alonso (ús del sòl urbà)

Explica com es distribueixen l'habitatge, el comerç i la indústria dins d’una ciutat segons el preu del sòl i la distància al CBD (centre). És una extensió urbana del model de Von Thünen.

Cada activitat té una corba de lloguer diferent (bid rent curve). El centre és car però molt accessible. Les activitats que necessiten més accessibilitat (comerç, indústria lleugera) se situen al centre.

Factors de producció

• Recursos naturals: elements de l’entorn (terra, minerals, matèries primeres) per obtenir béns. Poden ser renovables o no renovables.
• Treball: l’esforç de les persones per produir béns i serveis (assalariat o per compte propi).
• Capital: eines i recursos per produir.
  • Capital físic: maquinària, immobles.
  • Capital humà: coneixements, formació, experiència.
  • Capital financer: permet adquirir els altres tipus de capital.

L'evolució històrica ha passat per: societats primitives → sistema esclavista → feudalisme → capitalisme.

En el capitalisme, el treballador és assalariat, ven el seu poder de treball per un salari i es desvincula dels mitjans de producció. La classe treballadora realitza el treball social mentre la classe capitalista dirigeix i acumula, generant relacions de classe.

6. Capitalisme mercantil

Paradigma tecnològic

• Fonts energètiques diversificades (carbó vegetal, hidràulica, eòlica).
• Escàs nivell de mecanització i eines amb força humana o animal.
• Reduït nombre de treballadors industrials; predomini d'activitats agrícoles i extractives.

Règim d’acumulació

• Predomini d’empreses familiars petites i organització per gremis a les ciutats.
• A l’àmbit rural (90% de la població), s'utilitza el putting-out system (treball a domicili).

Mode de regulació

• Poca intervenció pública (Estat post-westfalià en formació).
• Fort control gremial sobre la competència, la producció i les tècniques.

Model territorial

• Ciutats portuàries grans amb mercats financers (borses).
• Primacia del transport marítim i augment de la funció comercial en ciutats mitjanes.

7. Capitalisme industrial

Sorgeix de la crisi del mercantilisme i la Primera Revolució Industrial.

Paradigma tecnològic

• Base energètica: carbó mineral i màquina de vapor.
• Desenvolupament del ferrocarril i la navegació a vapor (menor cost de la distància).
• Aparició del telègraf per a la comunicació a llarga distància.

Règim d’acumulació

• Concentració empresarial en indústria pesada, mineria i banca.
• Mà d’obra abundant, poc qualificada i èxode rural cap a les ciutats.

Mode de regulació

• Eliminació de restriccions gremials i duanes interiors.
• Proteccionisme mitjançant aranzels i noves ordenances municipals.

Model territorial

• Concentració en recursos naturals (conques de carbó i ferro) per reduir costos.
• Desenvolupament de punts de ruptura de càrrega (ports i nodes ferroviaris).
• Eixamples urbans com a nova forma de creixement.

8. Capitalisme monopolista

Fruit de la Segona Revolució Industrial.

Paradigma tecnològic

• Substitució del carbó per hidrocarburs i electricitat.
• Motor de combustió (indústria automobilística i aeronàutica).
• Millora de comunicacions: telèfon, ràdio i televisió.

Règim d’acumulació

• Racionalització del treball (Taylorisme): fragmentació de tasques i cadena de muntatge.
• Producció en massa i economies d’escala.

Mode de regulació

• Creixement dels sindicats i negociació col·lectiva.
• Intervenció pública i aparició de l'Estat del Benestar (seguretat social, atur).

Model territorial

• Coincidència de: Gran empresa, Gran fàbrica i Gran ciutat.
• Creació de grans àrees metropolitanes i nuclis satèl·lit.

9. Crisi i la Tercera Revolució Industrial

El mapa del capitalisme monopolista evoluciona cap a la deslocalització. Països com els 4 tigres asiàtics (Singapur, Corea del Sud, Taiwan i Hong Kong) van rebre inversions dels EUA per la seva mà d’obra barata.

Causes de la desindustrialització

• Millora de comunicacions i transport: faciliten la fragmentació de la producció.
• Canvi en la producció: es busca flexibilitat davant la rigidesa anterior.
• Canvi en el consumidor: es demanen productes personalitzats i individualitzats, no estàndards.

La deslocalització no és l'única responsable; els canvis en la demanda i la tecnologia han transformat totalment el sistema productiu global.