Models de planificació lingüística als estats europeus
Clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,41 KB
Miquel Siguan, al treball L'Europa de les llengües (1995), distingeix els següents models de planificació lingüística, segons el tractament legal que reben les llengües en contacte dins l'estat:
Reconeixement institucional d'una sola llengua
A) Estats monolingües Són estats on trobam una sola llengua oficial, que, a més, és l'única parlada per la població. Només trobam tres estats europeus que s'ajusten a aquest model (la situació més comuna és el contacte de llengües): Portugal (portuguès), Albània (albanès), Islàndia (islandès).
B) Estats monolingüistes (unitaristes, uniformistes, centralistes) Són aquells en què trobam una sola llengua oficial; però n'hi ha d'altres en contacte amb aquesta,
que pateixen una autèntica minorització lingüística i es veuen abocades a la substitució lingüística (si no hi ha una reacció que inverteixi el procés en normalització lingüística). L'exemple més il·lustratiu és França: la llengua oficial és el francès. S'hi parlen també: el provençal (a Provença, Gascunya, Occitània, Llenguadoc...), bretó (a la Bretanya), català (al Departament dels Pirineus Orientals o Catalunya Nord), èuscar (al País Basc francès), alsacià (a Alsàcia i Lorena), neerlandès (al departament de Dunkerque) i cors (a l'illa de Còrsega).
C) Protecció de les minories lingüístiques
Hi ha estats a Europa que només contemplen una llengua oficial; però que apliquen diverses mesures de protecció a les minories lingüístiques. És el cas del Regne Unit: l'única llengua oficial és l'anglès. S'hi parlen, a més, el gal·lès (al País de Gal·les) i el gaèlic (a Escòcia). La situació d'aquest darrer és molt precària. Quant al gal·lès, hi ha grups reivindicatius que han aconseguit que molts ajuntaments arribin a practicar un cert bilingüisme.
Reconeixement institucional de diverses llengües
A) Model autonòmic
L'Estat espanyol és l'exemple més típic d'aquesta situació lingüística. Es basa en el principi de cooficialitat. L'estat té una sola llengua oficial, el castellà, que també ho és a tot el territori administratiu, segons regula la Constitució. Les altres llengües (català, basc i gallec) comparteixen aquesta oficialitat a les comunitats autònomes respectives, segons ho establesquin els corresponents estatuts d'autonomia.
El principi de cooficialitat es basa en un règim de desigualtat jurídica que es manifesta en tresaspectes fonamentals:
1. Quant a deures lingüístics dels ciutadans: tots els ciutadans de l’Estat tenen el deure constitucional de conèixer el castellà. En canvi, els ciutadans de les comunitats autònomes no tenen regulat per la Constitució ni pels Estatuts el deure de conèixer la llengua pròpia de la comunitat. El coneixement del català només és un dret.
2. Quant a l’ús de les llengües en els òrgans centrals de l’Estat i en les relacions entre els ciutadans i l’Administració central: les llengües que no són el castellà són absents en els òrgans centrals de l’Estat, fins i tot en el Senat, que és la cambra de representació territorial. Els ciutadans amb llengua pròpia no castellana no tenen dret d’opció lingüística en les
relacions amb els òrgans de l’Administració central.
3. Quant al reconeixement de les llengües (catalana, basca i gallega) en els àmbits europeus: el fet que l’única llengua oficial de l’Estat sigui el castellà impedeix el reconeixement oficial de les altres llengües en l’àmbit europeu. En canvi, llengües amb molts menys parlants com, per exemple, el romanx (50.000 parlants) són reconegudes a la Unió Europea perquè el seu estat, en aquest cas el suís, la inclou en la Constitució com a llengua nacional al costat del francès, l’alemany i l’italià.