Models Policials: Tradicional, Professional i de Proximitat

Models Policials: Tradicional, Professional i Proximitat

Bàsicament, hi ha tres models policials principals:

1. El Model Policial Tradicional

Aquest model està íntimament vinculat al poder, amb el concepte d'ordre públic com a funció principal (gairebé única). Està més preocupat per l'ordre que per la llei i reacciona davant situacions de perill per al règim polític.

Es caracteritza per un alt nivell de discrecionalitat. Sovint s'inhibeix davant la comissió de delictes buscant un benefici (per exemple, la relació delinqüent-confident). Les detencions s'efectuen per múltiples motius, no necessàriament per perseguir un delicte, com ara per castigar una persona o per aconseguir informació.

2. El Model Policial Professional

El model professional sorgeix als anys 70 com a reacció al model tradicional. Els seus components bàsics inclouen:

• Burocratització: Per lluitar contra la corrupció, potenciant la vigilància judicial.
• Major disciplina interna: Amb una organització jeràrquica, vertical i centralitzada.
• Motorització i tecnologia: Ús sistemàtic del telèfon (telèfon d'urgències), cotxes patrulla i motos connectades per ràdio, ordinadors per establir bases de dades sobre detinguts, penats i delinqüents habituals, i investigació amb mètodes científics (sense confidents).

Crítiques al Model Professional

En aquest sistema, es critiquen diversos aspectes:

• Excessiva burocratització: La preocupació per la gestió interna ocupa més temps que els problemes dels ciutadans. En aquest context, es distingeixen dos tipus d'actuacions:
  • Actuacions reactives: Aquelles que es realitzen a petició d'autoritats o ciutadans.
  • Actuacions proactives: Aquelles que s'inicien per iniciativa de la pròpia policia.
• El temps de resposta no sempre és tan important, ja que no totes les trucades són urgents. Un delicte es pot cometre en segons i la policia pot arribar tard.
• La investigació policial no sempre ofereix grans resultats. La majoria de delictes són aclarits per la identificació dels delinqüents per part de víctimes o testimonis. A Espanya, per exemple, dos de cada tres autors de robatoris són identificats per víctimes o testimonis, i només un de cada tres per la policia científica, normalment a través de les empremtes.
• La discrecionalitat és inevitable (per exemple, la inhibició policial per obtenir un benefici). Tanmateix, això pot generar injustícia, ja que s'actua amb uns i amb d'altres no. No hauria de convertir-se en arbitrarietat: la discrecionalitat hauria de ser aplicada amb tothom i sempre que no es tracti de delictes greus.

3. El Model Policial de Proximitat o de Barri

El model de proximitat o de barri substitueix el concepte de "policia-bomber" (que acudeix al lloc dels fets) pel de "policia-carter": un agent que passa sempre pel mateix barri i és conegut per tothom.

La seva efectivitat es basa en la relació entre la policia i el veïnat. Això permet als agents tenir un coneixement més elevat de l'entorn i de les causes en les seves actuacions.

A Espanya, es va intentar potenciar aquest model a partir dels anys 1997-1998. Sembla que serà revisat a causa de l'aparent fracàs del model, donat l'increment dels delictes l'any 2001.