Models Teòrics en Política: Normatives i Positives

PAC 1 FIORINA

(As if/determinant validesa model/teories normatives i positives): Cal entendre la funció dels models. Aquests són instruments heurístics que permeten identificar i posar a prova els mecanismes causals que hi ha darrere dels fenòmens polítics. Els models han de tenir un cert grau d’irrealisme, però en quina quantitat? Als anys 50, Friedmann va començar un debat metodològic afirmant que el que compta és la capacitat del model per predir millor la realitat. Una explicació capaç d’explicar les coses d’una manera més simple i amb menys elements és preferida. El que va dir Friedmann va ser rebatut per Simon (1963), per exemple, ja que va dir que l’irrealisme dels supòsits no és una virtut de les teories científiques sinó un mal necessari. La validesa de les nostres explicacions no pot dependre exclusivament de la capacitat predictiva dels models. Els supòsits també han de ser versemblants (exemple: Durkheim i cigonyes relacionat amb la natalitat de les ciutats).

Supòsits de les Teories

Dels supòsits de les teories més inversemblants serà més difícil obtenir altres deduccions que puguin ser contrastades empíricament i que connectin lògicament amb els altres models teòrics que fem servir, diu Boix. Kuhn va estudiar la desvinculació relativa entre la bona teoria i la seva capacitat predictiva.

Distinció entre Teories Normatives i Positives

Sobre la distinció entre teories normatives i positives de Fiorina, això ve de Friedmann, que volia diferir el màxim la ciència positiva de la normativa per plantejar que el que importa és la verificació empírica. Això concorda amb la defensa del valor d’una teoria per la seva capacitat predictiva. Segons l’autora, la condició de les teories de ser una cosa o l’altra depèn de la forma que es tractin. Si s’empren per entendre la realitat, són positives. Si s’empren per fer prescripcions a aquesta, són normatives. Problema: normalment es volen teories que entenguin la realitat per tal de tenir guies de com ens hem de comportar.

Exemple del Dilema del Presoner

Un exemple és l’experiment del dilema del presoner en estudiants universitaris per comprovar que el comportament autointeressat era més gran en estudiants d’economia que d’humanitats. Es pot creure fàcilment que això és així pel contacte que tenen els primers amb els models que estudien. El problema rau en què el comportament cooperatiu té unes possibilitats de guanys superiors als del comportament egoista.

GROFMAN (sobre Downs i les seves premisses)

Violacions: Només hi ha dos partits. El nostre àmbit d’elecció és multipartidista. El nombre efectiu de partits (Taagepera-Shugart) ha anat pujant al llarg dels anys. Un sol candidat escollit i eleccions decidides per vot pluralista. Això només es compleix en els sistemes electorals majoritaris. Aquí tenim circumscripcions electorals multinominals basades en representació proporcional. Eleccions ocorren en un sol districte. La teoria downsiana diu que els partits competeixen en arenes electorals aïllades. Aquí els escons es distribueixen en 4 circumscripcions, que no són aïllades. Posicions polítiques ubicades en dreta-esquerra. Aquí l’eix ideològic conviu amb el nacional. La oferta partidista és molt més completa. Votants només voten quan els beneficis de votar superen els costos. La literatura argumenta que els costos de votar sempre seran superiors als beneficis. Concepte cívic duty, que diu que malgrat que els costos de votar són superiors als beneficis, és la responsabilitat dels individus en tant que persones que viuen en un entorn social el que els empeny a participar. Partits només volen guanyar. No només són vote seekers, sinó també office i police seekers. Això vol dir que no només voldran guanyar, sinó complir els seus objectius del programa. Partits són part d’un equip unificat. La realitat mostra com els partits són internament plurals, portant a que l’opinió majoritària dins d’aquests és la que decideix el rumb.

Per què es segueix utilitzant Downs?

Només és un ideal, una aproximació teòrica. Però no ens permet explicar la globalitat dels comportaments dels actors polítics; no obstant això, ens fa una aproximació extremadament útil per identificar quin seria el comportament racional dels actors en contextos polítics ideals. Així s’entén la realitat des d’una vessant simplificada. Totes les explicacions que parteixen d’una concepció positivista parteixen de premisses downsianes.

PAC 2 Funcionament Teòric de la Gravetat Duvergiana

Els partits només s’haurien de presentar quan tinguessin expectatives reals d’obtenir representació. L’existència de gravetat duvergiana és l’existència d’informació perfecta sobre els candidats que es presenten i les seves probabilitats d’obtenir representació i racionalitat a c/t. Per tant, per l’efecte psicològic de les lleis electorals, aquells que no són viables en un determinat districte haurien de no presentar-se, ja que la decisió de competir quan no s’és viable reporta sempre més costos que no pas beneficis directes associats a la decisió d’entrar. Però, si els partits no anticipen les seves oportunitats d’obtenir representació i es presenten, mitjançant l’efecte anterior per part dels votants, els partits no viables no obtindrien cap vot. Per tant, a mig i llarg termini, els partits no viables haurien de no entrar sols. Podrien ajuntar-se en coalició o no presentar-se.

Lago i Martínez

Independència entre cambres: va bé per entendre per què una decisió d’entrada no és viable. Les eleccions al Congrés i al Senat ens mostren que l’assumpció d’independència entre arenes electorals no es compleix. Els partits que són viables a unes arenes més permissives poden aprofitar aquesta situació per presentar-se en d’altres on no ho són. Incentius: els partits viables es beneficien de l’existència d’economies d’escala. A més, la decisió d’entrar quan no és viable s’explica per la presència de beneficis implícits però determinants. Aquesta decisió permet donar una imatge de seriositat i preocupació pel funcionament de les polítiques públiques i permet guanyar visibilitat. També per l’estructura interna del partit, ja que entrar on no s’és viable ajudarà a mantenir actives les bases militants d’aquells districtes.

Vots a Partits No Viables

Primer, el vot expressiu. Hi ha perfils ideològics molt rígids que, tot i saber que no s’obté representació, emetran el vot per aquell partit (PACMA). Però el vot serà estable quan un individu voti a un partit on en unes eleccions no sigui viable, però sí a unes altres (C’s a Girona). Es veu la contaminació entre arenes electorals, que modifica comportaments en desacord amb les teories duvergianes. També es pot donar aquest vot per la falta d’informació sobre les possibilitats del seu partit preferit d’obtenir representació en el districte. Si el partit esdevé viable en tots els districtes menys en el de l’individu, un elector poc informat només veurà que el partit ha obtingut representació a la cambra, i no al seu districte.

PAC 3 Amorim-Cox

Fragmentació i Variables del Model

La fragmentació serà elevada quan, i només quan, hi hagi presència de diversitat de preferències polítiques i un sistema electoral permissiu. Aquest argument s’anomena interactiu perquè pressuposa que un elevat nombre de partits només s’aconseguirà quan, al mateix temps, hi hagi un sistema de partits suficientment permissiu i hi hagi diversitat de preferències entre l’electorat (cleavages).

Model Explicatiu de la Fragmentació Partidista

Sobre el model, presenten un explicatiu de la fragmentació partidista molt elaborat, que va més enllà de la interacció entre oferta i demanda de partits. Es basen en la contaminació electoral i argumenten que la fragmentació del sistema no només s’explicarà per les característiques de la pròpia arena i de la diversitat social, sinó també de la presència d’altres arenes electorals. Els autors fan dues aportacions: per una banda, testen l’efecte interactiu dels arguments institucionals i sociològics, i per l’altra, inclouen la literatura relacionada amb els efectes de contaminació. Destaquen 3 variables relacionades amb la contaminació electoral:

• 1- % representants escollits al nivell superior a un SMM. Argumenten que com més gran el % d’escons al nivell superior, més fragmentació al nivell inferior.
• 2- Distància temporal entre eleccions legislatives i presidencials. Diuen que als sistemes presidencialistes, les eleccions presidencials són més importants i influeixen en el comportament electoral dels votants, especialment si ambdues les eleccions són properes.
• 3- Nombre efectiu de candidats presidencials. El nombre de candidats presidencials és capaç de determinar la fragmentació a les legislatives. De fet, sobretot si són pròximes en el temps. La fragmentació del sistema de partits a les legislatives baixarà quan, en eleccions properes, el nombre de candidats presidencials sigui baix.

Benoit, Blais (et al) i Kreuzer

Segons Benoit, la perspectiva clàssica des de la qual s’han estudiat les causes i conseqüències dels sistemes de partits havia resumit que les lleis electorals eren les determinants de la fragmentació dels sistemes de partits. Però també suggereix que, a més de ser causes dels sistemes, també en són conseqüències. “La relació entre sistema electoral i de partits és mútua: les institucions conformen els sistemes de partits, però ells mateixos estan formats en un entorn competitiu”. L’argument és el caràcter endogen dels sistemes, ja que és el que determina el sistema de partits, però prèviament el sistema de partits també ha determinat el sistema electoral. Boix argumenta que el canvi electoral va ser una resposta estratègica de les elits als canvis en la competició i va venir determinada per dos factors: força d’entrada dels eventuals partits nous; capacitat de les elits existents de coordinar-se. L’autor afegeix que aquells països on els partits nous que no tenien força per fer ombra i aquells on les elits existents es van coordinar davant l’entrada d’un nou partit amb força, el sistema majoritari es va mantenir. Només quan el nou partit socialista va entrar amb força i les elits no es van coordinar es va adoptar un model proporcional. Però Blais et al. mostren com ni l’amenaça socialista ni la fragmentació de la dreta són prou rellevants per explicar l’adopció d’un sistema proporcional. Dues explicacions: primer, l’adopció d’aquest sistema es dona amb l’onada democratitzadora a Europa que va portar l’adopció del sufragi universal masculí. El nombre de diputats obtinguts havia de ser proporcional als vots rebuts. Segon, l’onada de canvi va ocórrer en major mesura a països que tenien sistemes de majoria absoluta, ja que en aquests hi havia més partits competint, fet que portava a tenir més governs de coalició i increment de pressions per adoptar sistema proporcional. Per acabar, Kreuzer mostra la necessitat d’entendre com factors contingents poden influir en els processos de tria institucional que es produeixen en moments de gran inestabilitat. El seu article reforça la idea que, tot i que les elits que participaven en les decisions sobre les lleis electorals tenien expectatives i preferències sobre les diferents regles, la informació que podien utilitzar en el moment era incerta i, per tant, les decisions es feien amb risc (Andrews i Jackman). A c/t, les decisions preses poden anar en contra dels propis interessos a ll/t.