Modernisme Català: Moviment, Artistes i Evolució

El Moviment Modernista

Durant els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, Europa va viure un procòs de modernització de la vida cultural. Aquest moviment va ser conegut amb diverses denominacions segons el país: Art Nouveau a França, Modern Style a Anglaterra, Jugendstil a Alemanya, entre d'altres. A Catalunya, el moviment va anar més enllà de la cultura, afectant diversos aspectes de la vida social. El Modernisme català va sorgir a cavall dels segles XIX i XX amb la voluntat de transformar la cultura tradicional catalana en una cultura moderna, buscant acostar Catalunya a Europa.

Modernisme i Societat: L'Hegemonia Burgesa

La restauració de la monarquia borbònica el 1874 va donar pas a un període de pau social que va consolidar l'hegemonia de la burgesia a Catalunya. A finals del segle XIX, les crisis econòmiques successives van generar un creixent descontentament envers l'Estat dins de la burgesia. En aquest clima reivindicatiu, es van fundar diversos partits catalanistes, com la Lliga Regionalista, mentre la classe obrera s'organitzava en sindicats.

Artistes Modernistes

Els fills de la burgesia van ser els principals impulsors del moviment modernista. Rebutjant la vocació industrial dels seus pares, aspiraven a ser artistes i a transformar la societat a través de la seva obra. Aquest desig va generar un enfrontament generacional, ja que els fills buscaven llibertat artística i una inspiració diferent de l'estil de vida dels seus progenitors. Molts artistes modernistes van viatjar a París, vivint en la bohèmia. Es distingien dos grups: la bohèmia blanca, finançada pels seus pares, i la bohèmia negra, que lluitava per sobreviure (com el cas de Picasso). Joan Maragall i Santiago Rusiñol, ambdós hereus de fabricants tèxtils, són representants destacats d'aquesta actitud.

Modernisme i Síntesi de les Arts

El Modernisme va aspirar a integrar l'art en la totalitat de la vida social, valorant totes les vessants de l'activitat artística i buscant superar les divisions tradicionals entre literatura, arquitectura, pintura i música. Es va buscar una obra d'art global. Antoni Gaudí és una figura cabdal en l'arquitectura, amb obres com la Casa Abelló.

Els Dos Grans Corrents del Modernisme Literari

El Modernisme literari va voler actualitzar la cultura catalana, introduint models literaris europeus. Es van definir dos grans corrents: el simbolisme i el vitalisme.

El Simbolisme

Aquest corrent literari, nascut a la dècada de 1880 al voltant de poetes francesos com Baudelaire i Rimbaud, considerava que el món real era un reflex d'una realitat transcendent. Els artistes simbolistes s'enfrontaven a la societat, creant obres que, tot i la seva bellesa ideal expressada mitjançant símbols, tenien dificultats per connectar amb la realitat. Una tendència influent a Catalunya va ser el decadentisme, amb característiques hereves del Romanticisme com la inseguretat, el cansament i una atracció per la foscor i la degradació. Santiago Rusiñol en va ser el màxim representant.

El Vitalisme

Influït pel pensament del filòsof alemany Nietzsche, el vitalisme defensava que l'artista havia de contribuir a canviar la societat malgrat les oposicions. A Catalunya, el vitalisme va connectar amb el regeneracionisme, un corrent renovador sorgit de la insatisfacció amb el sistema polític. Aquesta literatura compromesa es va entendre com una tasca social, influint especialment en la poesia. Joan Maragall és el representant més destacat d'aquest corrent.

Evolució Estètica del Modernisme Literari

Els modernistes van discrepar sobre la manera d'actuar davant la societat. Mentre alguns s'enfrontaven directament, altres buscaven vies diferents. Molts autors no es van adherir exclusivament a un sol corrent durant tota la seva obra. El Modernisme literari va ser un moviment complex que va evolucionar cap a una confluència estètica, resultant en un vitalisme regeneracionista moderat.

Les Etapes del Modernisme Literari

Primera Etapa (c. 1892)

El Modernisme va sorgir a Catalunya al voltant de 1892, arrencant de la revista Avenç i les Festes Modernistes de Sitges. L'any 1881, un grup d'estudiants va fundar Avenç per donar continuïtat al catalanisme progressista. Després d'una publicació irregular, la revista va reaparèixer el 1889. L'intel·lectual Jaume Brossa, amb el seu article "Viure del passar" (1892), va marcar un manifest progressista. L'objectiu d'Avenç era promoure la literatura moderna en català, atacant allò antic i defensant l'estètica contemporània. La revista va impulsar una reforma lingüística amb la guia de Pompeu Fabra, canviant el nom a L'Avenç.

Les Festes Modernistes de Sitges, promogudes per Santiago Rusiñol, van començar el 1892. La Segona Festa (1893) va ser un punt de trobada d'artistes i intel·lectuals catalans per a la modernització del país, amb un discurs reivindicatiu de Rusiñol.

Segona Etapa

L'Avenç va adquirir un caràcter de crítica social, allunyant els autors simbolistes. La desconfiança de la burgesia va provocar el tancament de la revista el desembre, deixant sense veu els autors vitalistes. La Tercera Festa Modernista (novembre 1894) va tenir una inclinació decadentista, amb Rusiñol defensant l'art com a religió. La Quarta Festa (febrer 1897) va consolidar el moviment i va reunir artistes modernistes amb èxit. El mateix any es va inaugurar la cerveseria Els Quatre Gats, un centre neuràlgic del Modernisme barceloní.

Tercera Etapa

La creació de la revista Catalònia (febrer 1898) va marcar la superació de l'etapa decadentista, divulgant autors i corrents europeus. Catalònia es va decantar pel vitalisme i va criticar el decadentisme. Tot i plegar el 1898, va reaparèixer el desembre de 1899 amb un enfocament nacionalista liberal i d'esquerres, contribuint al declivi del Modernisme. La fusió de la Unió Catalanista i el Centre Nacional Català el 1901 va donar lloc a la Lliga Regionalista, impulsora del Noucentisme.

Darrera Etapa

La revista Joventut (1900-1906) va representar un retorn als inicis del Modernisme. El Poble Català (1904-1906) va intentar reconstruir un front modernista homogeni, amb col·laboracions d'Eugeni d'Ors (Xènius), ideòleg del Noucentisme. Autors com Casellas i Maragall van col·laborar a La Veu de Catalunya. La revista Catalunya (1903-1905), dirigida per Josep Carner, va ser un espai per a universitaris catòlics i un precursor del Noucentisme. A partir de 1906, amb la consolidació del Noucentisme impulsat per polítics i la burgesia, el Modernisme es pot considerar acabat, tot i que alguns escriptors van continuar publicant. La mort de Joan Maragall el 1911 marca simbòlicament la fi del moviment.

El Modernisme i el seu successor, el Noucentisme, van compartir l'objectiu de modernitzar Catalunya, però amb actituds antagòniques. Mentre el Modernisme va ser una reacció contra el conservadorisme de la Renaixença, amb un esperit de lluita, el Noucentisme va col·laborar amb la burgesia dominant i va optar per un enfocament educatiu en lloc de confrontacional.