La moral segons Nietzsche: bo i dolent, senyors i esclaus, pervers i valors judeocristians

Bo i dolent: el sentit original dels valors morals

Segons Nietzsche, la virtut s'associa a la idea de la força, és a dir, la capacitat per viure amb totes les seves conseqüències, acceptant la vida com a joc tràgic, incloent-hi també el que és terrible i problemàtic. El bo era aquell que posseïa fortalesa i salut de vida, era el noble, l'home de rang superior. El dolent, des de una posició de debilitat i malaltia era aquell que no tenia la fortalesa per acceptar els aspectes dionisíacs de l'existència, considerat com a vulgar i inferior.

Una altra diferència entre l'un i l'altre, a qui té el poder de retornar el bé pel bé o el mal pel mal i ho fa, se l'anomena bo; i a l'impotent se l'anomena dolent.

Moral dels senyors i moral dels esclaus

La moral dels senyors és la moral d'uns quants, individualista. Sorgeix de l'autodisciplina d'una voluntat audaç disposada heroicament a la grandesa i a la catàstrofe. Els senyors són forts, nobles, dominadors, tenen sentit de la plenitud. Afirmen la jerarquia, estimen els iguals i menyspreen els inferiors. Per ells és bo tot el que eleva l'individu i el porta a una existència noble i plena. La fe en si mateixos i en el seu propi destí. És una moral activa que crea el seu propi sistema de valors des de l'autodomini de l'existència.

La moral dels esclaus és una moral de ramat, gregària. Sorgeix del temor contra el que és superior i contra la vida mateixa. Només busca la seguretat i evita la lluita. Els esclaus són dèbils, vulgars, malalts, apocats... Es revelen contra la jerarquia i expressen la seva voluntat d'igualtat, el seu desig d'anivellar tothom de la mateixa manera. Per ells és bo tot el que es fa més suportable la vida en el seu estar de debilitat i indigència espiritual.

Bo i pervers, la inversió dels valors judeocristians

L'origen de la moral es presenta com un conflicte per aconseguir el poder. El trastorn i la debilitat que mostren en els seus instints els porta al ressentiment, al desig de venjança contra la vida que és superior, que ja no és al seu abast. La seva rivalitat amb la casta guerrera els impulsa a mobilitzar contra els senyors tots els dèbils, malalts i fracassats. Això és fàcil ja que els esclaus veuen en la vida superior un perill per a la seva pròpia existència. D'aquesta manera la lluita pel poder de la moral va ser liderada pels sacerdots, que van esdevenir el prototip de la moral d'esclaus, del ressentiment.

Van ser els jueus els que representaven el geni del rancor. Amb el judaisme esdevé el ressentiment i engendra nous valors, nega els valors de la moral dels senyors, els inverteix i com que hi ha més esclaus que senyors, aconsegueixen crear un ideal oposat al de la moral dels senyors. D'aquesta manera s'inverteixen els valors i el que fins aleshores s'havia considerat com a bo ara s'anomena malvat, i el que era qualificat de dolent passa a ser bo. Per Nietzsche tot això és fruit del ressentiment, de la impotència dels sacerdots per viure la vida com a senyors, i és precisament aquest ressentiment el que és autènticament malvat.

Considera que el cristianisme no és la religió de l'amor, sinó la de l'odi més profund contra els bons, és a dir, contra els nobles i poderosos. La seva conclusió és que com que els forts han estat vençuts per la massa, pels dèbils, cal retornar a transvalorar tots els valors cristians.