La moral provisional de Descartes

MORAL PROVISIONAL

Descartes presenta la moral provisional a la tercera part del Discurs del Mètode, ja que es troba amb la necessitat de saber quins principis morals anaven a guiar-lo en la vida diària mentre trobava principis absolutament vertaders. Amb aquesta moral pretén suplir una absència momentània de certesa, per a no caure en l’amoralisme, és a dir, en l’absència de tota moral. Aquesta moral hi ha que prendre-la com un “mentrestant” que proporciona unes normes que permeten actuar correctament.

Regles de la moral provisional

• La primera regla era obeir les lleis i els costums del meu país, mantenint la religió en la que he sigut instruït i guiar-me per les opinions dels homes més prudents i assenyats.
• La segona regla era ser ferm i resolt en les meues accions, i seguir amb constància encara que no estem totalment segurs.
• En la tercera màxima és procurar dominar-nos a nosaltres mateixos abans que a la fortuna i canviar els nostres desitjos abans que l’ordre del món.
• La quarta i última regla es pot considerar un resum de les anteriors.

En la moral provisional correm el risc d’errar, però és preferible prendre una decisió insegura, i què potser ens porte a l’error, que no prendre’n cap o romandre en la paràlisi. Davant una indecisió, Descartes opina que cal fer una elecció i solament una i seguir-la fermament.

La moral provisional és un segur contra l’amoralisme, és la guia fins que la raó puga dir la última paraula.

Quan distingueix entre raó teòrica i pràctica, Descartes posa de manifest que la racionalitat no ha de precedir l’acció, que els principis no són necessàriament anteriors a l’experiència. La capacitat de dominar els nostres pensaments fa que la influència dels avatars de l’atzar siguen controlables i que no caiguem presoners d’esdeveniments incontrolables. L’home que pren decisions i les manté fermament, arribarà a un lloc que, encara que no siga el que buscava, sempre serà millor que caminar perdut.

D’altra banda, les màximes morals de Descartes estan clarament influïdes per autors anteriors. De Montaigne agafa la regla de seguir les lleis, els costums i la religió del propi país. D’Aristòtil, seguir les opinions més moderades i allunyades de qualsevol excés. De Sèneca, el consell de ser ferm i constant i de Plató d’intel·lectualisme moral perquè afirma que ha decidit emprar la vida per cultivar la raó ja que ni hi ha prou amb jutjar bé per a obrar bé. L’originalitat cartesiana caldria buscar-la en la manera que té d’enllaçar aquestes màximes clàssiques amb el procés de revisió de les seues opinions en què es troba immers.