La Moral Provisional de Descartes: Ètica i Raó

No hi ha una filosofia completa que no pretenga establir, almenys en el bàsic, una certa ètica, és a dir, una reflexió entorn de la millor forma de viure. Descartes no evitarà aquesta qüestió i en el seu Discurs del Mètode proposarà unes regles bàsiques per a conduir-se en la vida. No obstant això, el mateix Descartes assenyala de forma clara en aquesta obra que aquestes regles són provisionals, ja que s'admeten abans d'haver establert el mètode que ens portarà al coneixement de veritats en filosofia. Cabria esperar que, posteriorment a això, Descartes hagués aplicat aquest mètode a l'ètica i hagués establert també uns principis ferms i indubtables quant a la moral i la política; no obstant això, mai ho arriba a fer. Però, encara que no ho va fer, sí que és veritat que a través de les seves cartes i en la seva obra Tractat sobre les passions, que va escriure al final de la seva vida, presenta aquestes regles de la seva moral provisional com quelcom definitiu. Per aquesta raó, la interpretació habitual que es fa de la moral provisional de Descartes no és que sigui provisional, sinó que és més aviat "probable"; segurament el francès va constatar al llarg de la seva vida que, pel que fa a la moral i a la política, no caben seguretats sinó únicament probabilitats. Respecte a la ciència, podem aconseguir veritats seguríssimes, però respecte a quina és la millor forma de vida o l'opinió política més encertada, no aconseguirem una certesa d'aquest tipus. Per tant, el millor és adoptar una moral que ens permeti portar una vida el més acomodada i feliç que puguem aconseguir, encara que no estiguem segurs que les nostres decisions siguin correctes.

Les Quatre Regles de la Moral Provisional Cartesiana

• 1. Acceptar Costums i Lleis del País

  La primera d'aquestes regles recomana acceptar els costums i lleis del país en què un visqui. Aquesta regla s'accepta des de, precisament, el principi que dóna començament al propi discurs: el bon sentit és el més repartit de tots, la qual cosa evita que "molts al mateix temps" solguin equivocar-se. S'ha dit moltes vegades que aquesta primera regla el que expressa és una certa voluntat democràtica i tolerant en el filòsof francès, quelcom que, sens dubte, es respirava en el país que va triar per a viure: Holanda. Ja que els costums i lleis de qualsevol país estan dictades, generalment, des del sentit comú, ja que és el resultat de moltes ànimes, és convenient acceptar-les i no anar en contra d'elles, ja que això ens ocasionaria greus problemes per al nostre "bé viure", que és el que persegueix aquesta moral. A aquesta idea, Descartes afegeix una altra: la d'admetre, generalment, les opinions més moderades i no triar mai aquelles postures que siguin radicals i extremistes. És fàcil veure que aquest principi el pren el francès de la moral aristotèlica que defensa que el bé està sempre en el just mig. El significat d'aquesta regla és clar: ja que en el terreny de la moral no ens movem en el de la certesa, no tenim la seguretat de les nostres opinions, el millor serà triar les opinions més moderades, ja que, en el cas d'estar equivocats, no estarem tan lluny de la veritat com si hem pres partit per conductes i opinions estrafolàries.

• 2. Perseverar en les Accions amb Fermesa

  La segona de les regles d'aquesta moral proposa perseverar en les accions que un fa amb la major fermesa, o el que és el mateix, no conduir-se en la vida com una penell que apunta on li porta el vent i abandona tot allò que s'ha començat, sinó ser ferm en aquells projectes que un ha tingut a bé començar. És clar que Descartes està proposant un PRINCIPI D'ACCIÓ: ja que en temes morals i polítics no aconseguirem seguretats i sempre estarem sotmesos a la incertesa, val més que actuem com si estiguéssim convençuts del que en un moment donat hem pres per vàlid o probable. Si no, respecte a la nostra vida no aconseguiríem res valuós, ja que no traçaríem cap camí.

• 3. Acceptar l'Ordre del Món i Adequar Desitjos

  La tercera de les regles proposa acceptar l'ordre del món i no lluitar contra ell, sinó, més aviat, canviar els meus desitjos i adequar-los a aquest ordre. Aquesta regla té un origen evidentment estoic, ja que va en la línia d'arribar a la felicitat a través de l'acceptació de l'inevitable com a inevitable. Com és possible aquesta reforma d'un mateix? Descartes ja ens ho ha dit: l'objectiu ètic coincideix aquí amb l'epistemològic: l'exercici de la raó en tots els camps del coneixement i l'aplicació del mètode ens portarà al coneixement de tot allò que, per la seva claredat i distinció, sigui veritable; aquest coneixement ens instarà a abandonar desitjos que moltes vegades xoquen amb la realitat tal com és. Pot rectificar-se la voluntat si es reforma la vida del pensament.

• 4. Emprar Tota la Vida en el Cultiu de la Raó

  En connexió directa amb la màxima número tres, està la número quatre: emprar tota la vida en el cultiu de la raó per mitjà de l'aplicació del mètode prescrit. De fet, el mateix Descartes sosté que "les tres màximes anteriors estaven fonamentades en el meu propòsit de continuar instruint-me", amb la qual cosa mostra un cert "intel·lectualisme moral".

La Direcció de l'Ètica Cartesiana: Raó i Voluntat

Aquestes regles posen de manifest quina és la direcció de l'ètica cartesiana: la submissió de la voluntat a la raó com a guia de la vida i conducta de l'home. Descartes s'ha proposat guiar la seva vida pel que la raó li aconselli, sense deixar que les ganes o les passions el guiïn. Per aquesta raó, va dedicar una obra a l'estudi de les passions i de la seva interacció amb la raó. L'home ha de sotmetre's a la lògica de l'ordre establert i l'intel·lecte està dirigit a descobrir aquest ordre. Anticipa aquí Descartes el que articularà Kant en la seva Crítica de la raó pràctica: comportar-se de forma moral equival a comportar-se de forma racional.