Moviment Obrer i Canvis Socials a l'Espanya del Segle XIX

El Sorgiment del Proletariat a l'Espanya del Segle XIX

La classe obrera sorgeix amb el creixement industrial, constituïda per la mà d'obra assalariada de les fàbriques. A Barcelona, per exemple, hi havia 54.000 obrers el 1856. Les condicions de vida i de treball d'aquesta nova classe eren esgarrifoses.

Vida Quotidiana i Comportaments Socials al Segle XIX

La societat isabelina es va estructurar com una simbiosi entre els poderosos del passat i els nous grups burgesos. Molts dels nous rics van voler ennoblir-se i viure de rendes. El gust burgès es va definir per l'ostentació.

Les formes d'oci es van comercialitzar, incloent-hi activitats com:

• Estiuejar
• Anar al teatre i a l'òpera
• Visitar jardins d'esbargiment
• Freqüentar cabarets i casinos

Les festes religioses, misses, noces, etc., continuaven sent una part important de la vida social.

Els treballadors, per la seva banda, es reunien a les tavernes. Anarquistes i socialistes van fomentar la creació d'ateneus i cases del poble com a espais de trobada i formació.

El Rol de les Dones en la Societat del Segle XIX

L'estereotip femení assignava a la dona la tasca de fer-se càrrec dels fills i atendre la casa. No obstant això:

• En l'àmbit rural, la dona va desenvolupar des de ben antic tota mena de tasques agrícoles.
• Va ser incorporada al treball industrial perquè cobrava menys que els homes, patint una doble discriminació: laboral i social.

Algunes dones van destacar en el moviment obrer de finals del segle XIX, especialment les dirigents anarquistes Soledad Gustavo i, sobretot, Teresa Claramunt.

Les Primeres Organitzacions Obreres a Espanya

Els obrers van començar a protestar amb el luddisme. L'any 1839 es van legalitzar les societats de socors mutus.

Fites importants inclouen:

• 1840: Creació de l'Associació de Teixidors (amb reivindicacions laborals) i la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona (enfocada en la previsió social).
• 1841: Constitució de la Federació de Societats Obreres de l'Estat, afavorida per la permissivitat del govern d'Espartero, a la qual van seguir altres federacions d'oficis.

El Bienni Progressista va obrir una nova onada d'efervescència del moviment obrer, amb la vaga contra les selfactines el 1854 i la vaga general de 1855. Malauradament, el 1857 es van prohibir totes les associacions obreres.

La pagesia sense terres va respondre de diverses formes: bandolerisme, demandes i plets, ocupacions de terres i luddisme. Aquestes accions van ser molt importants a Andalusia.

Ideologies del Primer Sindicalisme: Socialisme Utòpic i Republicanisme

Els corrents ideològics del primer sindicalisme van ser el socialisme utòpic i el republicanisme democràtic.

Dins del socialisme utòpic, destaquen els seguidors dels francesos Henri de Saint-Simon, Étienne Cabet i Charles Fourier, amb figures com:

• Felip Monlau i Narcís Monturiol a Barcelona.
• Els fourieristes de Joaquín Abreu a Andalusia.
• Els cooperativistes de Fernando Garrido a Madrid.

L'Arribada de l'Internacionalisme Obrer (1868-1874)

La Revolució de 1868 va revifar el moviment obrer. Aquest mateix any, Giuseppe Fanelli va arribar a Espanya, enviat per Bakunin per estendre l'anarquisme, amb molt d'èxit a Catalunya i Andalusia.

A Barcelona, es va crear el sindicat Les Tres Classes del Vapor al sector tèxtil.

Fites clau d'aquest període inclouen:

• 1869: Fundació del diari La Federación, òrgan del Centre Federal de les Societats Obreres.
• 1870: Organització a Barcelona del primer congrés obrer de l'Estat, que va crear la Federació Regional Espanyola de l'AIT. La màxima afiliació va ser cap al 1873, amb uns 40.000 membres (dos terços catalans, un terç valencians i andalusos).

El marxisme es va difondre amb l'arribada de Paul Lafargue a Madrid el 1871, des d'on es va publicar La Emancipación.

Les discussions en el si de la I Internacional entre l'anarquisme i el socialisme van arribar a la Federació Espanyola. Aquesta, dominada pels anarquistes, es va trencar al congrés de Saragossa de 1872. Amb la fi de la República, el moviment va passar a la clandestinitat.

Anarquisme i Socialisme a Finals del Segle XIX (1874-1900)

El 1881, amb el retorn de la permissivitat (govern liberal), es va constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola.

Els Corrents Anarquistes: Col·lectivisme i Comunisme Llibertari

Aviat van sorgir dues branques anarquistes diferents:

• L'anarcocol·lectivista o anarcosindicalista: partidària d'un sindicalisme de masses en el marc de la legalitat.
• L'anarcocomunista o comunista llibertària: partidària de la"propaganda pel fe" (acció directa).

A partir del 1893, la violència anarquista (amb accions com les de La Mano Negra a Andalusia o les bombes a Barcelona) va provocar una repressió indiscriminada per part del govern, destacant els processos de Montjuïc de 1897.

De l'anarcosindicalisme van sorgir organitzacions clau com Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910).

El Socialisme Obrer: PSOE i UGT

La tendència socialista va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 1879, i la Unión General de Trabajadores (UGT) el 1888.

Els principals nuclis socialistes es trobaven a Madrid, Biscaia i Astúries.

Reformisme Social i la Qüestió Obrera al Segle XIX

A la dècada del 1880, l'Estat va començar a regular les relacions econòmiques i socials amb un sentit més compensatori envers els treballadors.

A partir del 1891, la publicació de l'encíclica De Rerum Novarum, de Lleó XIII, va afavorir el sorgiment d'organitzacions laborals catòliques, partidàries de la conciliació i l'harmonia social.

Una constant de les preocupacions obreres va ser l'augment del nivell cultural i educatiu a fi de millorar-ne la condició social i d'estendre la consciència de classe.