Moviment Obrer a Espanya: Socialisme, UGT i Anarcosindicalisme CNT
catalán con un tamaño de 3,08 KBEl Moviment Obrer a Espanya: Socialisme i Anarcosindicalisme
El Socialisme i la UGT
Era partidari d’aprofitar les oportunitats que donava el sistema parlamentari i no defugia les aliances electorals amb els partits burgesos. Va participar en les eleccions i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat com a membre de la coalició republicanosocialista.
El sindicat socialista, la UGT (Unió General de Treballadors), va tenir un creixement encara més gran. La UGT era partidària de l’acció política per aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació de representants obrers en els organismes estatals. Entre els seus líders va destacar Francisco Largo Caballero, que el 1918 arribaria al càrrec de secretari general de la UGT.
L’esclat de la Revolució Russa va fer que alguns militants del socialisme es mostressin partidaris de la línia bolxevic. El 1921, els dissidents van fundar el Partit Comunista d’Espanya (PCE), un grup que va tenir poca influència.
L’Anarcosindicalisme: De Solidaritat Obrera a la CNT
La tendència anarcosindicalista, que havia tingut un paper destacat en la vaga general de Barcelona l’any 1902 per la reducció de la jornada laboral i l’augment salarial, va promoure, l’any 1907, la creació de Solidaritat Obrera.
La nova organització era una federació d’associacions de treballadors de caire apolític i reivindicatiu, i favorable a la lluita revolucionària que, l’any 1910, impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
La CNT es definia com a revolucionària i presentava una ideologia basada en quatre pressupòsits bàsics:
- La independència del proletariat respecte de la burgesia i de les seves institucions.
- L’apoliticisme del moviment obrer i l’abstencionisme electoral consegüent.
- La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
- La voluntat d’enderrocar el capitalisme per mitjà de l’expropiació dels burgesos.
L’acció revolucionària contra la burgesia i el capital s’hauria de dur a terme per mitjà de vagues i boicots fins que s’arribés a una vaga general revolucionària que posés fi a l’Estat i al capitalisme.
Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va experimentar un gran creixement. També va ser el moment dels seus grans líders: Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró.
En aquest creixement hi va tenir un paper fonamental l’anomenat Congrés de Sants, celebrat el 1918 a Barcelona, en el qual es van crear els sindicats únics d’indústria amb la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i de reafirmar l’apoliticisme i la necessitat de la negociació directa entre obrers i amos, sense cap intervenció de forces polítiques o de representants de l’Estat.