Moviments Musicals del Segle XX: Del Dodecafonisme al Serialisme

El Dodecafonisme

El dodecafonisme és una tècnica de composició creada per Arnold Schönberg que es centra en la creació d'una sèrie de 12 notes diferents extretes de l'escala cromàtica. Defuig del punt d’atracció d'una nota tònica donant a cada nota la mateixa importància. La coherència d’aquesta música es troba en la manera de ser tractat el material formalment. A principi de la dècada del 1950 alguns compositors com Boulez o Stockhausen experimenten amb el serialisme. Compositors destacats: Arnold Schönberg, Anton Webern.

Expressionisme

L'expressionisme, tendència artística sorgida a finals del segle XIX, es va focalitzar predominantment a Alemanya, estenent-se simultàniament per la major part dels països europeus. Naix com un moviment de reacció a l'impressionisme, expressant-se en la distorsió de les formes i de l’irracionalisme del contingut. No intenta reflectir objectivament la realitat sinó que tracta d’imposar la sensibilitat de l’artista a la representació del món exterior. En música, la paraula expressionisme serveix per descriure un estil en el que els compositors van abocar la més intensa expressivitat emocional. Els compositors més importants que van utilitzar aquest expressionisme van ser Schoenberg (també pintor) i els seus deixebles: Berg i Webern.

Característiques musicals de l'Expressionisme:

• Harmonies dissonants.
• Línies melòdiques disjuntes incloent grans salts.
• Contrasts violents i expressius.
• Instruments executats amb gran força i en l’extrem dels seus registres.
• Un elevat grau de tensió.

Futurisme

La música futurista buscava representar l'ideal tecnològic-mecànic de la societat moderna, mitjançant una combinació de sorolls propis de la incipient tecnologia del seu temps, com ara sons d'automòbils, vaixells, tramvies, trens, motors i diverses màquines, així com el murmuri o cridòria de les multituds, com l'expressió musical del progrés i d'aquest moviment. Per realitzar els sons propis de les diverses màquines, van crear l'"orquestra futurista" i instruments especials per realitzar els sons de màquines, com ara caixes de fusta amb motors i amplificadors, que feien diversos sorolls, i altres "instruments" amb què fer sorolls similars a les màquines.

Neoclassicisme

L'estil neoclàssic del segle XX significa que alguns compositors es proposen imitar aspectes de l'estil i estructures pròpies d'altres èpoques.

Característiques musicals del Neoclassicisme:

• Retorn a les formes i/o l'esperit clàssic.
• Engloba una mirada a tot el segle XVIII: Barroc, Rococó o Clàssic.

Serialisme Integral

El serialisme integral és l’evolució del dodecafonisme: a partir de 1950, alguns compositors pretenen portar més enllà el mètode dodecafònic. L'ús de la sèrie, fins aleshores aplicat únicament a l'altura de les notes, s'estén també als camps de la durada, la intensitat, el timbre, els silencis... és el serialisme integral. Existia d’aquesta manera una connexió entre els sons més matemàtica que intuïtiva.