Música Medieval: Cant Gregorià, Trobadors i Polifonia

Monodia Religiosa (Cant Gregorià)

L'Edat Mitjana a Europa comprèn des del segle V fins a finals del segle XVI. L'Església, a través dels monestirs, va jugar un paper molt important en la difusió de l'art romànic i del cant gregorià.

A finals del segle IV, a Occident, el papa Gregori I volia aconseguir la unificació i l'expansió del cristianisme. Amb aquesta pretensió, va recopilar els cants de les diverses comunitats de l'antic Imperi Romà.

Característiques

• És un cant monòdic (una sola línia melòdica).
• La llengua que es fa servir és el llatí.
• Es canta a cappella (sense acompanyament instrumental).
• Interpretat per veus exclusivament masculines.
• Segueix el ritme lliure de la prosa llatina.
• És un cant serè i funcional dins la litúrgia.

Monodia Profana (Els Trobadors)

Era impulsada per la noblesa a través dels trobadors. La diferència entre uns i altres era la procedència territorial i la llengua en la qual s'expressaven.

La temàtica utilitzada en les seves composicions era l'amor cortès a una dona. A més dels trobadors, hi havia també la figura de l'intèrpret d'origen humil anomenat joglar.

La Polifonia

Es produeix de manera natural quan els homes i els nens canten junts (a les dones no se'ls permetia cantar a les esglésies). És la possibilitat de conjugar diverses veus simultàniament.

Organum

És el resultat d'un experiment que va consistir a afegir una nova veu sobre el cant gregorià a una distància paral·lela de 4a o 5a.

Discant

És un altre tipus de polifonia primerenca on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels obligatòriament, sinó que poden fer moviments contraris.

Motet

Forma polifònica que inicialment constava de tres veus o més. La melodia gregoriana (anomenada tenor) se situa en la veu més greu de totes, sovint en forma de notes llargues, mentre les veus superiors desenvolupen textos i melodies diferents.

La Notació Musical

A partir del segle VIII es comencen a dibuixar uns signes damunt del text, anomenats neumes, per indicar de manera aproximada la línia melòdica. Més tard, aquests signes es col·locaran sobre línies per precisar l'altura.

Hucbald (s. IX-X) va experimentar traçant una línia per representar un so fix. Una mica més endavant, Guido d'Arezzo (s. XI) va afegir més línies (creant el tetragrama) i va donar nom a les notes, permetent indicar amb més precisió l'altura dels sons, sistema que evolucionaria fins a arribar al pentagrama actual.

La Melodia

És una successió de sons d'altura diferent, animats pel ritme. Per analitzar una melodia, hauràs de tenir en compte diversos elements:

La Relació entre els Intervals

• Estàtica: Es repeteix la mateixa nota.
• Graus conjunts: L'interval màxim en què es mouen les notes és el de 2a (moviment gradual).
• Salts: L'interval pot superar el de 2a.
• Combinació d'intervals: Barreja de graus conjunts i salts.

L'Àmbit

Segons la distància entre la nota més greu i la més aguda, tindrem una melodia d'àmbit reduït (quan aquesta distància no superi l'interval de 8a) o una d'àmbit ample (quan sigui superior a la 8a).

Estructura

Pot ser estructura binària (dues seccions, A-B), ternària (tres seccions, A-B-A) o altres més complexes.