Música Medieval: Notació, Cant Gregorià i Polifonia

Context Sociocultural Europeu al Segle IX

Gran part d’Europa es trobava unida pel cristianisme. L'estructura social es dividia principalment en:

• Poders dominants: El poder religiós (l'Església) i el poder civil (emperadors, reis).
• Noblesa i clergat: La noblesa, amb relacions de dependència feudal (cavallers i senyors). En un nivell similar de poder es trobaven els alts càrrecs eclesiàstics com abats i bisbes. El sistema feudal i les croades van afavorir el desenvolupament de la música profana, paral·lelament a la ja existent música religiosa.
• El poble: Majoritàriament pagès, pobre i sense accés generalitzat a la cultura escrita, dedicat a servir els seus senyors. Aquesta societat també va ser bressol de formes musicals populars i, amb el temps, va veure néixer la polifonia.

L'Evolució de l'Escriptura Musical Medieval

Al segle IX, la notació alfabètica anterior (on, per exemple, A=la, B=si, C=do, etc.) va començar a ser reemplaçada per la notació neumàtica. Els neumes eren signes gràfics que es col·locaven sobre les síl·labes del text cantat i intentaven dibuixar la línia melòdica i les seves inflexions.

Per millorar la precisió en la lectura de les altures:

• El monjo Hucbald de Saint-Amand (c. 840 – 930) va tenir la idea de traçar línies horitzontals paral·leles per indicar les altures dels sons.
• Guido d'Arezzo (c. 991/992 – després de 1033) va perfeccionar aquest sistema amb el tetragrama (quatre línies) i va anomenar les notes musicals (Ut, Re, Mi, Fa, Sol, La) a partir de les primeres síl·labes dels versos de l'himne a Sant Joan Baptista, Ut queant laxis.

Gèneres i Desenvolupaments Musicals Clau

El Cant Gregorià: Fonament de la Música Sacra

El papa Gregori I el Gran (pontificat 590-604) és tradicionalment vinculat a la tasca de recopilar i unificar els cants litúrgics dels primers cristians, buscant preservar la tradició i evitar possibles innovacions. El cant gregorià es va consolidar com l'únic cant oficial de l'Església cristiana occidental durant segles i encara s'utilitza.

Segons la forma d'interpretació, els cants poden ser:

• Antifonals: Amb alternança de dos cors o grups de cantaires.
• Responsorials: Amb alternança entre un solista i el cor.

A més a més, es classifiquen segons la relació entre el text i la melodia:

• Sil·làbics: Cada síl·laba del text es canta amb una única nota.
• Melismàtics: Una sola síl·laba es canta amb una sèrie de notes (un melisma).
• Salmòdics: Diverses síl·labes es canten sobre la mateixa nota (típic de la recitació de salms).

Els Trobadors: Veus de la Música Profana

La música profana va florir amb els trobadors. El primer trobador conegut va ser Guillem IX de Poitiers (Guillem d'Aquitània). Altres trobadors destacats van ser:

• Bernat de Ventadorn
• Marcabrú
• Pèire Vidal
• Raimbaut de Vaqueiras
• Jaufre Rudel

Les melodies de les cançons dels trobadors, de caràcter profà i sovint en llengua vernacla, eren molt diferents de la música religiosa de l'època, tant en estil com en temàtica (amor cortès, gestes heroiques, sàtira, política).

Inicis de la Polifonia: De l'Organum al Discantus

Les primeres formes de polifonia, anomenades organum, es creaven a partir d'una melodia gregoriana preexistent, que servia de base i era coneguda com a vox principalis, tenor o cantus firmus.

Més tard, va aparèixer un altre procediment polifònic, el discantus (o organum lliure), on les diferents veus ja no es movien de forma estrictament paral·lela, sinó que adquirien més independència melòdica i rítmica, sovint amb moviment contrari.

L'Ars Nova: Cap a una Nova Expressivitat Musical

L'Ars Nova ("Art Nou"), principalment durant el segle XIV a França i Itàlia, va representar un període de grans innovacions musicals, caracteritzat per:

• Major llibertat i complexitat rítmica: Gràcies al desenvolupament de la notació mensural, que permetia una major precisió en la durada de les notes.
• Independència creixent de les veus: Les diferents línies melòdiques en la polifonia van guanyar més autonomia.
• Evolució dels modes eclesiàstics: Es va produir un canvi gradual, amb l'ús de modes que anticipaven les futures tonalitats major i menor, juntament amb els modes tradicionals.
• Utilització expressiva del silenci: Les pauses van començar a ser emprades conscientment com un element musical amb valor estructural i expressiu.

Altres Manifestacions Musicals de l'Època

Dins de la música religiosa de l'Edat Mitjana, a més del cant litúrgic oficial, existien altres melodies i formes musicals. Tot i la seva temàtica religiosa, no sempre estaven destinades exclusivament a les celebracions litúrgiques (per exemple, cants devocionals, laudes espirituals, o música per a representacions de drames litúrgics).

Aquestes melodies sovint semblaven una fusió entre la tradició de la música religiosa culta i elements provinents de la música popular o folklòrica del seu temps.