El Naixement de Venus de Botticelli: Anàlisi i Interpretació

Descripció

Es representa una escena amb quatre personatges en un idíl·lic paisatge. La deessa Venus en un nu púdic, en el moment en què sorgeix del mar, damunt d'una petxina, cobrint-se la sina amb la mà i fent servir la seva llarga cabellera daurada per ocultar als nostres ulls aquelles zones del cos 'que no són del tot agradables' segons paraules de L.B. Alberti o els de Venus. A la seva dreta, el Zèfir alíger, el vent de l'oest alenant i espargint flors per l'aire, duu entre els seus braços l'Aurora, que amb la boca entreoberta emet una lleu brisa, ambdós nus i envoltats només d'un mantell de color blau cel, bufen i empenyen suaument Venus cap a la costa. A l'extrem dret de la pintura veiem una donzella, una Hora, que, en terra ferma estén un mantell florit de color púrpura vers ella per tal de cobrir la seva nuesa.

Anàlisi Formal Elements Plàstics

Destaca l'acurat treball de Botticelli en l'elaboració de cada personatge i de cada símbol (onades, flors). Per això es basa en un depurat dibuix en què predomina la línia sobre el color. Així, cada color queda subjecte a la línia de contorn. I els colors dominants, que són de gamma freda (blaus i freds), es troben compensats per tocs càlids de púrpura (del mantell i dels cabells), d'or que barreja amb els colors dels cabells, pels marrons de la terra, dels cabells del Zèfir i pels colors carn pàl·lids. En definitiva, es tracta d'una paleta de colors clara i sense estridències. La llum és natural i transparent, distribuïda de manera homogènia i sense clarobscurs.

Composició

En quant a la composició, direm que Venus és representada en total frontalitat, encara a la manera gòtica. És l'eix de simetria i d'equilibri del quadre. Venus, en la seva verticalitat resplendent, suporta les diagonals que formen les dues figures laterals i que tendeixen vers ella, quedant una composició tancada en la figura d'un triangle. Si bé la distribució dels personatges en el Naixement de Venus és superficial, doncs es centren en el primer pla, cal dir que pels colors del fons hi ha un intent de perspectiva cromàtica en un paisatge que sols és símbol (on millor es pot observar és en la forma V de la representació de les ones). Tota l'escena es veu enmarcada sobre un paisatge de naturalesa solitària i ideal, d'acord amb la bellesa harmònica de la deessa. La seva concepció anatòmica revela un grau alt d'idealització, tant en les seves parts (coll massa llarg o espatlles massa estretes i caigudes), com en la seva posició d'equilibri clàssic en contrapposto. Venus, representada en la mateixa posició que les estàtues gregues (amb la cama lliure contraposada a la que serveix per sostenir la figura), ocupa el centre de la pintura. Botticelli tracta de realçar en el Naixement de Venus l'onejar dels cabells i els flotants adorns de les seves figures, per tal de fer-les menys rígides de contorns. Al igual que els personatges adopten 'el pas de dansa' amb què semblen flotar sobre el paisatge, tot realçant el seu caràcter èteri. Tota la composició té un ritme ondulant (vestits, mans, cabells) que respon a un dibuix elèctric, fet amb traços nerviosos donant al quadre un moviment equilibrat, harmònic i instantani, ja que exposa simultàniament en la mateixa obra dos moments del Naixement de Venus. Si bé les figures laterals les podem definir com que presenten un moviment instantani, la figura frontal de Venus respira un cert moviment contingut. L'expressió de tristesa que reflecteixen els rostres és resultat de la melancolia que envaïa la vida florentina del final de segle, en què la gent tenia consciència de la inferioritat política i militar de les velles repúbliques davant els nous estats nacionals que s'anaven configurant (Espanya, França, Anglaterra), mentre que Itàlia continua dividida.

Interpretació Temàtica

El Naixement de Venus tracta de reconstruir una pintura perduda del pintor grec Apeles, descrita en una poesia de Polizià, poeta i humanista italià. És un tema al·legòric-mitològic. L'escena representa el moment del naixement de Venus, Afrodita per als grecs, la deessa de l'amor que, segons una tradició, va ser filla de Zeus i Dione, i segons una altra va néixer de l'escuma de mar, fecundada pels òrgans sexuals d'Urà que es converteixen en pluja de roses, al qual havia castrat Cronos per destronar-lo. A l'esquerra el Zèfir, vent de l'oest, el vent per excel·lència de la primavera i la nimfa per Aurora que anuncia el naixement del dia s'acosta a Venus per endur-se-la cap a Citera, a les costes de Xipre. A la dreta, una de les nimfes Hores, divinitats de les estacions, acull a la deessa a la riba del mar xipriota, per vestir-la i conduir-la a la residència dels inmortals.

Contingut i Significació

Aquesta pintura va ser encarregada per un ric comerciant de la família dels Médicis i destinada a la seva casa de camp. Botticelli s'inspira en la mitologia clàssica que el Renaixement ha tornat a descobrir i a apreciar. La recuperació de la iconografia clàssica és una excusa per transmetre en clau simbòlica la interpretació neoplatònica, corrent filosòfic molt lligat a l'entorn cortesà del pintor. La Venus de Botticelli no representa l'amor carnal o el plaer sensual, sinó que, amb la seva postura i les seves fines faccions, s'apropa més a l'ideal de la intel·ligència pura o suprema saviesa. La imatge d'aquesta Venus correspon a la Venus celestial o divina, que simbolitza la bellesa que transcendeix el món visible i l'ideal de la suprema saviesa, en contraposició a la Venus Humanitas (la Venus de la Primavera) que simbolitza la bellesa individual dels cossos i el coneixement individual de cadascú. Botticelli ens vol mostrar simbòlicament en aquesta pintura que la Bellesa i la Saviesa neixen de la unió de l'esperit i de la matèria. Aquesta unió es representa en el Zèfir (esperit) i l'Aurora (naixement del dia, matèria). En la figura de Venus divina (esperit) que neix de la natura que és igual a la matèria, que es manifesta mitjançant els seus elements: aigua, aire i terra. La Venus representa la bellesa divina que ha baixat al món natural. La bellesa i la saviesa humana són reflex de la Bellesa celestial i de la Saviesa suprema.

Funció

És un manifest humanista de les ensenyances neoplatòniques d'un reduït nucli d'intel·lectuals florentins. Per tant, compleix una funció didàctica, ja que serveix de prèdica visual per al jove de catorze anys Lorenzo de Médici, estant la seva educació en mans dels filòsofs humanistes. El dibuix és la base de l'obra, i en aquella època era considerat el més apropiat per educar la intel·ligència. També se li pot donar una funció decorativa, ja que es va encomanar per la casa de camp d'un membre de la família Médici, Lorenzo Pierfrancesco de Médici, ric comerciant. Essent una pintura matrimonial, al·ludeix a la celebració de l'amor i de la bellesa femenina.

Models i Influències

La Venus d'aquesta pintura s'inspira en l'escultura grega de propietat dels Médicis, obra del grec Apol·lodor, model de Venus Púdica. Malgrat que a la seva època va obtenir reconeixement, Botticelli fou oblidat durant tres segles fins que el van recuperar a la meitat del segle XIX els prerafaelistes anglesos.

Obres del Mateix Autor

La primavera

La calúmnia