La narrativa catalana del segle XX
Clasificado en Lengua y literatura
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,08 KB
La narrativa de l'exili
La traumàtica experiència de la guerra i la no menys dolorosa de l'exili després de la derrota republicana l'any 1939 van estimular la redacció d'un seguit de novel·les i contes, mitjançant els quals els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts o reflexionar, a partir de l'experiència límit patida, sobre la condició humana.
El Realisme Compromès
Dins del Realisme Compromès cal distingir dos corrents:
- El Neorealisme és un corrent constituït per un conjunt de novel·les i contes centrats en els ambients marginals i els treballadors, amb intenció de denúncia humanitària.
- El Realisme Històric.
La narrativa psicològica
Explicada en la literatura dels anys 20 i 30.
La influència de l'Existencialisme
És un moviment filosòfic que situa l'existència humana concreta al centre de la reflexió.
La narrativa de gènere
És quan neix vertaderament la novel·la policíaca catalana, gràcies sobretot a l'esforç de dos escriptors, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, i a una editorial, Edicions 62.
La seva obra se sol dividir en tres períodes:
Els anys d'aprenentatge
Primera etapa a la que pertany Aloma (1938), novel·la pessimista, psicològica i simbolista, que narra unes relacions amoroses entre una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida -Aloma- i un home ja gran i amb experiència -Robert-. El simbolisme de la novel·la és ben clar: es tracta de la pèrdua de la pubertat i de l'enfrontament amb el món dels adults.
L'etapa de maduresa
S'inicia amb la publicació de Vint-i-dos contes (1958), històries d'amor que reflecteixen un gran pessimisme i mostren la incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La soledat hi és present de manera constant, contraposada a la felicitat i al somni. Els temes tractats en els contes són els típics de la narrativa rodorediana: el fracàs del matrimoni per la monotonia de la vida quotidiana, la impossibilitat de les relacions d'igual a igual entre homes i dones, etc.
El 1962 publica La plaça del Diamant, considerada per la crítica una de les novel·les fonamentals de la postguerra. Ha estat traduïda a nombroses llengües i duta al cinema. La novel·la, amb un narrador protagonista en 1a persona (Natàlia/Colometa) aconsegueix un equilibri perfecte entre la utilització d'un llenguatge viu i col·loquial i la normativa gramatical.
També són d'aquesta època El carrer de les Camèlies (1966) i Jardí vora el mar (1967).
La vellesa
Última etapa que s'inicia amb La meva Cristina i altres contes (1967), que implica un canvi per la incorporació d'un món mític on dominen els personatges masculins, i culmina amb la publicació el 1974 de Mirall trencat, obra que narra la història tràgica d'una família i aborda tres temes existencials: la infantesa, la soledat i la mort. El pessimisme domina l'obra, impregnada pel pas destructiu del temps. A diferència de les novel·les anteriors, aquesta obra utilitza la veu d'un narrador omniscient.