La Narrativa Catalana de Postguerra: Evolució i Corrents

La Narrativa Catalana de Postguerra

La Postguerra i la Crisi Literària

La victòria franquista va comportar l'abolició de les institucions democràtiques, la il·legalització dels partits polítics, l'anul·lació dels sindicats, la suspensió de la llibertat d'associació, de premsa, de pensament i d'expressió, i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. A més, la llengua catalana va deixar de ser oficial i va ser treta del panorama públic, administratiu i de l'ensenyament, tornant a la clandestinitat. Aquests fets van provocar un empobriment cultural i un intens procés de castellanització, que van transcendir al món literari. Van faltar escriptors, editors i públic lector, i es va provocar l'aïllament dels models exteriors.

La producció literària va entrar en crisi: l'existència de la censura no permetia la publicació de determinades obres. Si bé la novel·la en català es va dinamitzar a partir dels anys cinquanta amb la creació de col·leccions dedicades exclusivament al gènere, la influència de la censura és visible en el fet que les novel·les que reflexionen sobre la postguerra no es van publicar fins als anys seixanta.

L'Exili i la Resistència

Tota una generació d'escriptors es va veure abocada a l'exili cap a França o Amèrica, com ara Mercè Rodoreda o Pere Calders. Es van dedicar a l'ensenyament, el periodisme o el món editorial i van organitzar al seu lloc de residència una vida cultural activa en català: jocs florals, premis, editorials i revistes. Alguns trets característics són la presència del tema de l'enyor, del sentiment de frustració, la fatalitat del destí i la denúncia de la guerra i les seves conseqüències.

D'altra banda, els escriptors que van romandre al país van haver de renunciar a una presència pública, però s'organitzaven sessions clandestines de l'Institut d'Estudis Catalans en cases particulars i tertúlies. Aquestes iniciatives van permetre enllaçar autors de diferents generacions, de diferents parts del domini lingüístic i, fins i tot, els autors que s'havien exiliat.

Corrents Literaris de la Postguerra

Els principals corrents de la novel·la de postguerra, fins a la fi de la dècada dels seixanta, són:

• La novel·la psicològica: Continuava el corrent predominant durant els anys trenta, però enriquida amb elements de la història recent, dominant el panorama narratiu fins als anys seixanta. Un exemple n'és La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
• La novel·la realista: Amb diverses tendències, algunes de les quals deixen testimoni de la guerra i de la postguerra o denuncien la situació política. S'inscriurien en aquest corrent Manuel de Pedrolo, que s’acostà a diverses formes de realisme, o Enric Valor, que sempre es mantingué fidel al model tradicional de la narrativa realista.
• La literatura imaginativa o fantàstica: Tendia a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la a través de la simbologia i del mite, interpretant-se en funció de la realitat compartida per novel·lista i lectors. L'obra de Pere Calders n'és un bon exemple.

La Narrativa a partir dels Anys Seixanta

Els Anys Seixanta i la Lleugera Liberalització

Als anys seixanta, el franquisme, pressionat per l'oposició i per la política internacional, va haver d'acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural. Així, el panorama editorial es va consolidar. Es van publicar traduccions de novel·la estrangera que van permetre l'accés del públic a les noves formes de la narrativa europea. A la fi dels anys seixanta, la novel·la havia recuperat la seva hegemonia entre el públic lector.

Al País Valencià, però, el redreçament cultural dels seixanta no es va traduir en la publicació de novel·les i calgué esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d'escriptors comencés a publicar narrativa de manera sòlida i continuada (Isabel-Clara Simó, Josep Lozano...), a la vegada que escriptors de generacions anteriors s'incorporaven al cultiu d'aquest gènere, com és el cas de Joan Francesc Mira.

Els Anys Setanta i la Transició

Els anys setanta van suposar el declivi i el final de la dictadura franquista. Amb la mort de Franco, el 1975, l'estat espanyol va encetar un procés de transició política que va conduir al sistema democràtic i a la recuperació de les llibertats. En aquests anys, mestres consagrats, com Mercè Rodoreda, van conviure en el panorama literari amb una allau de novel·listes que van donar a conèixer les seves obres: Terenci Moix, Isa Tròlec, Carme Riera, Quim Monzó, Joan Francesc Mira... Gent nascuda a la postguerra, crescuda i escolaritzada amb els canvis sociopolítics dels anys cinquanta i seixanta, i influenciada ideològicament en plena joventut per les conseqüències del Maig francès de 1968, pel moviment hippie i per l'agonia i el final del franquisme.

Així, van entrar en crisi models novel·lístics com el realisme històric. Es va imposar una renovació de la narrativa, l'anomenada “novel·la del canvi”, caracteritzada per l'experimentació amb el llenguatge i les tècniques narratives i per la utilització de temes transgressors: la postguerra i l'educació rebuda, la revolta contra una societat que necessitava canvis, el món universitari, el feminisme, etc.

Els Anys Vuitanta i Noranta: Consolidació i Evolució

Si els setanta van implicar el ressorgiment de la narrativa –iniciat als seixanta–, els anys vuitanta van comportar una gran evolució, bàsicament per dos factors: la consolidació del sector editorial i el suport institucional a la literatura, com a resultat de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia, de la promulgació de les lleis de normalització lingüística i de l'accés de la llengua catalana al sistema educatiu, cosa que va comportar nous lectors.

Com a conseqüència d'això i de l'aparició de premis literaris, els autors de tot el domini lingüístic es van conèixer i es van influir mútuament, i es van diversificar els gèneres narratius. Als anys vuitanta i noranta es van abandonar les experimentacions i, en general, es va reactivar el desig per retornar a formes narratives més clàssiques.

Va tornar la narrativa de gènere (narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica...) amb autors com Ferran Torrent, Jesús Montcada, Maria Àngels Anglada o Isabel-Clara Simó; es va reprendre l'anomenat “costumisme urbà”, que va encetar Quim Monzó en l'època anterior, i va ressorgir el conte.

La Narrativa Actual

Per acabar, la gran diversitat de temàtiques i estils, la gran quantitat de títols publicats, la coincidència d'escriptors de generacions diferents, fan que sigui complicat explicar el panorama literari de la narrativa actual. Una narrativa que continua el camí de l'expressió literària en una llengua comuna i en continu procés de normalització.