Neoclassicisme: Art, Escultura i Pintura

El Neoclassicisme: Un Retorn a l'Antiguitat

El terme Neoclassicisme va sorgir a principis del segle XIX amb un notable valor pejoratiu. Es va utilitzar per designar una etapa breu d'imitació aparent dels models de Grècia i de Roma en la cerca d'un art asèptic i impersonal. L'interès per l'antiguitat grecoromana es va estendre a Europa a partir de la segona meitat del segle XVIII i va tenir la seva màxima expressió en la creació de l'estil neoclàssic.

El Neoclassicisme va ser una crítica constant als excessos del Barroc i del Rococó. Va voler abandonar la imaginació en benefici de la recerca de la bellesa. L'art es va posar al servei d'una filosofia de l'estètica basada en l'antiguitat grega, considerada un model superior i més pur que no pas la romana. No es pot entendre com una simple imitació del món clàssic, sinó més aviat com la revisió o l'adaptació d'aquest model al món del segle XIX. L'art neoclàssic va voler ser un art modern i compromès amb la problemàtica del seu temps.

L'academicisme, ajustar-se a unes normes establertes per les acadèmies, va ser un fet fonamental del Neoclassicisme. Aquest coincideix amb l'esperit racionalista dels homes de la Il·lustració, alhora que reflecteix el rebuig del decorativisme rococó, considerat una manifestació del gust decadent de la noblesa. França napoleònica i els EUA van ser els llocs on va tenir una influència més important.

L'Escultura Neoclàssica: Equilibri i Proporció

A poc a poc es va anar substituint el dinamisme propi del Barroc per l'equilibri i la proporcionalitat, gràcies en part a l'auge del racionalisme sorgit durant la segona meitat del segle XVIII. El resultat va ser una escultura més harmoniosa basada en models de l'antiguitat grecoromana. En aquest sentit, cal remarcar que l'enlluernament pels models clàssics va ser tan gran que es van copiar, perquè la seva perfecció es considerava inassolible.

La temàtica mitològica és omnipresent en l'escultura neoclàssica, mentre que en els temes religiosos es pretén una idealització allunyada de les formes del Barroc més tardà. Els materials escultòrics més utilitzats eren el marbre o el bronze. Els gèneres més cultivats són el retrat (per a la burgesia), el monument públic i el monument funerari. La monarquia, l'alta noblesa i l'Església van deixar de ser-ne els únics clients davant la irrupció d'una burgesia de gustos més prosaics. Els escultors neoclàssics més destacats foren el danès Bertel Thorvaldsen i, sobretot, l'italià Antonio Canova.

A Espanya cal esmentar l'obra de Damià Campeny i Antoni Solà, tots dos formats a Roma sota la influència de Canova.

La Pintura Neoclàssica: Ordre i Equilibri

Malgrat les escasses mostres de pintura del món clàssic conservades, la pintura neoclàssica es va inspirar en l'ordre i en l'equilibri de l'antiguitat. Fidels a aquest concepte, se'n van establir tres característiques principals:

1. Perspectiva lineal, situant els personatges en un pla únic, com en els relleus clàssics.
2. Predomini del dibuix davant el color, utilitzant colors purs per precisar-ne els contorns, i l'ús d'una llum freda que dóna solemnitat al conjunt.
3. Predilecció per la temàtica del món clàssic, figures nues i continguts heroics i moralitzadors.

La pintura neoclàssica va voler traslladar la coherència compositiva racional a la nova situació revolucionària i això es reflecteix en els temes cultivats: clàssics, històrics i mitològics, amb referències constants a la llibertat i als sentiments que van donar pas al Romanticisme. Els màxims exponents de la pintura neoclàssica van ser Anton Raphael Mengs, Jean-Auguste-Dominique Ingres i, sobretot, Jacques-Louis David.