Neoclassicisme i Romanticisme: Art i Societat al Segle XVIII

La Revolució Francesa (1789) i la Revolució Industrial van endegar processos de transformació política, econòmica i social que es van desenvolupar al llarg del segle XIX. La Revolució Francesa va suposar el triomf de la burgesia i la fi de l'Antic Règim, mentre que la Revolució Industrial va afavorir l'aparició de la nova figura del proletariat i va capgirar les estructures econòmiques i productives. A França, després del període Napoleònic, s'hi van produir les grans revolucions socials (revolucions burgeses del 1820 i del 1830, i la revolució obrera de París l'any 1848).

Les revoltes i la difusió dels ideals revolucionaris es van traduir en la fi de l'absolutisme monàrquic, alhora que sorgia a molts llocs d'Europa i a les colònies americanes una consciència nacional que es va materialitzar en la creació de nous estats, com per exemple Grècia, que va aconseguir la independència l'any 1830, o les possessions europees del continent americà, que es van anar emancipant.

La consolidació de la classe burgesa i el procés d'industrialització van provocar, durant les primeres dècades del segle XIX, un augment notable dels transports i l'aparició de noves formes d'energia. La població va créixer també considerablement, sobretot a les zones urbanes, on es van enderrocar les muralles que encotillaven les ciutats.

Aquest creixement demogràfic fou el resultat de factors diversos: retrocés de la mortalitat, augment de la producció d'aliments, progrés de la higiene i de la medicina, etc., i va comportar un fort procés de transformació urbanística. D'altra banda, els problemes derivats de la societat industrial van generar, a més, el sorgiment de noves doctrines socials, com el socialisme i l'anarquisme, i de moviments reivindicatius i revolucionaris.

- Localització i evolució artística

Des del punt de vista artístic, es poden considerar com a nuclis bàsics de tot aquest període les ciutats de Roma i París.

El Neoclassicisme es va desenvolupar en paral·lel a la Il·lustració i va coexistir des d'un punt de vista teòric amb la fi del Rococó.

A França, el terme Romanticisme es va començar a utilitzar per referir-se a la pintura i concretament per oposar-lo a la pintura neoclàssica. Per això els límits cronològics dels dos moviments són poc clars.

El terme Neoclassicisme va sorgir a la primeria del segle XIX amb un notable valor pejoratiu i es va utilitzar per designar una etapa breu d'"imitació" aparent dels models de Grècia i de Roma en què es produeix un art intellectualista, academicista i impersonal. L'interès per l'antiguitat grecoromana, pel model polític republicà, per les teories filosòfiques del món clàssic, pel sistema de vida, etc., es va estendre a Europa a partir de la segona meitat del segle XVIII i va tenir l'expressió més cabdal en la creació de l'anomenat estil neoclàssic.

El Neoclassicisme va ser una reacció contra els excessos del Barroc i del Rococó i va voler abandonar la imaginació i sotmetre l'art al predomini de la raó, tot cercant l'equilibri i l'harmonia ideal de les formes clàssiques. Per això, l'art neoclàssic es construeix a partir d'un concepte estètic basat en els models grecs, que es consideren superiors, més purs que els del món romà i menys preocupats que aquests per la representació de la realitat.

L'art neoclassicista, però, no s'ha d'entendre com una simple imitació del món clàssic, sinó més aviat com la revisió o l'adaptació d'aquest model al món del segle XIX. L'art neoclàssic va voler ser un art modern i compromès amb la problemàtica del seu temps. Com va afirmar Diderot, la finalitat de tot home honest que agafa la ploma, la paleta o el cisell és fer atractiva la virtut i ridícul i odiós el vici".

L'academicisme, és a dir, la necessitat d'ajustar-se a unes normes establertes per les acadèmies, va ser un tret fonamental del Neoclassicisme. Aquest fet coincideix perfectament amb l'esperit racionalista dels homes de la Il·lustració alhora que reflecteix el rebuig del decorativisme rococó, considerat una manifestació del gust decadent de l'aristocràcia. Consegüentment, no és estrany que sigui a la França napoleònica i, més endavant, als Estats Units on l'arquitectura neoclàssica va exercir una influència més gran.