Nietzsche: Crítica Filosòfica i Conceptes Clau de Zaratustra

Anàlisi Expositiva i Argumentativa de Nietzsche

En aquest fragment de l’obra Crepuscle dels ídols del filòsof Nietzsche, trobem un text expositiu-argumentatiu, ja que, per una banda, ens exposa les idees de filòsofs com Kant o Plató, i després podem apreciar la seva opinió sobre aquestes.

Trobem els paràgrafs numerats, ja que són raons de la crítica a la filosofia segons Nietzsche:

1. Nietzsche es mostra contrari a Plató en qüestions com el món sensible i intel·ligible.
2. Es situa en contra del cristianisme, que reprimeix els sentits.
3. Va contra Kant, en concret sobre l’absurd pràctic que proposa, ja que comporta la creació d’un Déu.
4. Critica el positivisme, la ciència i la revolució social.
5. Veu el món vertader com una idea que no serveix per a res.
6. Finalment, el sisè punt, quan s’eliminen els valors i s’eliminen els dos mons.

Anàlisi d'Expressions Clau en Nietzsche

En aquest fragment, Nietzsche es mostra contra Kant respecte de la raó. Hi ha dos tipus de raó: la raó teòrica, que planteja preguntes metafísiques com Déu, l’ànima o el món, però quan les plantegem, només arribem a contradiccions. La raó pràctica, per altra banda, es planteja com s’ha d’actuar. Kant diu que existeix l’absurd pràctic, ja que hi ha persones virtuoses que no són recompensades i no hauria de ser així. Per tant, un consol per explicar aquesta situació és l’existència de Déu perquè la gent sigui recompensada. Una obligació, per l’imperatiu categòric, pel qual hem d’ajudar sense voler res a canvi.

Nietzsche també es situa en contra d'Auguste Comte en relació amb el positivisme. Amb aquest està d’acord, ja que introdueix la ciència i rebutja la religió i la metafísica. Encara que Nietzsche està d’acord per la valoració dels sentits, no hi està d’acord perquè introdueix la ciència, que es converteix en la nova religió. A més, la ciència delimita els conceptes: matematitza la realitat.

La Crítica de Nietzsche a la Filosofia Tradicional

Nietzsche critica la filosofia des de diferents punts de vista. Primerament, critica la visió de Plató, que parla de dos mons: el món sensible i el món intel·ligible, sent aquest últim un món metafísic. El segon, anomenat també el “món vertader”, seria abastable per al savi, el pietós i el virtuós, i per poder arribar-hi hauríem de cursar el programa educatiu ideat per Plató per poder governar i/o conèixer la veritat. Per a Nietzsche, aquesta idea d’un món li resulta absurda, ja que ell considera que l’únic món real és el dels sentits (rebutjat completament per Plató). Segons ell, a la veritat hem d’arribar pels sentits, no per la raó. Per tant, hem de viure els sentits i oblidar-nos de la idea d’un “món vertader”, ja que s’ha fet “inútil, supèrflua, per tant una idea refusada” que cal eliminar.

D’altra banda, s’oposa al cristianisme que reprimeix els sentits i no permet a les persones viure la vida. Per tant, també s’oposa contra Kant, que amb l’absurd pràctic crea un consol: Déu, una deïtat que recompensarà aquelles persones que hagin fet el bé no per interès propi, sinó pel fet de fer el bé. Amb aquest imperatiu: el deure pel deure, Nietzsche està d’acord, ja que no introdueix Déu; no obstant això, l’introdueix amb la raó pràctica.

També parla del positivisme i els seus aspectes positius i negatius. Per una banda, el positivisme introdueix la ciència i deixa Déu. Però un aspecte negatiu és que amb la religió i la metafísica endarrereix el coneixement. D’altra banda, Nietzsche està d’acord amb la valoració dels sentits, però en contra de la introducció de la ciència, ja que aquesta delimita els conceptes i matematitza la realitat.

Finalment, parla sobre Zaratustra, ja que en eliminar el món vertader (el món de les idees) només queda l’aparent (el món sensible) i ens hem quedat sense res. El mateix ocorre amb la religió. Si eliminem la religió, només queda el nihilisme. Per tant, ara hem de crear nous valors: el Zaratustra com a creador de valors. Aquest és el filòsof protagonista de la seva obra Així parlà Zaratustra, el Messies que anuncia l’arribada del nou humà, el superhome creador de valors capaços de superar el nihilisme en què s’ha instal·lat la nostra cultura.

Amb el nihilisme trobem dues fases: el nihilisme passiu, amb el qual es perden tots els grans valors tradicionals, i el nihilisme actiu, pel qual es crearan nous valors. Aquests nous valors seran creats pel superhome. Aquest trànsit del nihilisme passiu al superhome es realitzarà mitjançant una metamorfosi. Primer, el camell és el símbol de l’obediència cega: el cristià que carrega amb la creu tota la seva vida. És el que ha portat Occident al nihilisme passiu i, per tant, ha de ser eliminat.

Per això, es transformarà en el lleó, que serà l’encarregat d’anunciar al món la mort de Déu, ja que és el gran negador, el destructor, el crític. El lleó és l’assassí de Déu, vol ser lliure, però encara no és capaç de crear nous valors perquè es mou per la venjança.

Finalment, l’últim pas de la metamorfosi és el xiquet, que representa l’ésser lliure que no lluita contra res, sinó que gaudeix de la seva pròpia existència. Ell sí que és capaç de crear, ja que les seves qualitats li ho permeten: la innocència, la falta de prejudicis, el fet de prendre’s totes les coses com un joc, la falta de perversió.