Nietzsche: Crítica a la Moral, Religió i Democràcia Occidental

Moral, Religió i Democràcia

L'ètica d'un immoralista. Per a Nietzsche, no existeix ni bé ni mal? Sí. La veritat suposava una falsificació dels judicis morals que raonen el que és bo i el que és dolent. Aquests judicis no tenen res a veure amb la realitat. No hi ha fenòmens morals, només hi ha una interpretació moral dels fenòmens. Totes les morals proposades pels filòsofs són artificis inventats per la consciència, un món ja artificial creat per la metafísica.

Totes defensen la raó com el lloc apropiat per a elaborar normes morals. Plató situava el bé com la idea més important del món intel·ligible. Com la moral busca respostes en la raó i no en la vida, Nietzsche llança una lluita sense treva contra ella; ell també parla de bé i de mal. Com pot un immoralista parlar de bé i de mal sense deixar de ser immoralista?

No. De la mateixa manera que el fet que no hi hagi veritat no significa que no hi hagi veritats. Que no hi hagi bé ni mal no significa que no hi hagi ni béns ni mals. El bo serà el que afavoreix la vida; el dolent serà tot allò que la degenera. Els judicis morals són símptomes de salut. Quin és l'origen dels conceptes morals? Per això, la pregunta de Nietzsche sobre la moral no és 'què és el bé o el mal?'. La seva pregunta és: 'Quines condicions va inventar l'ésser humà en els seus judicis de valor que són les paraules bo i dolent?' L'*immoralisme* de Nietzsche es pot entendre com una *naturalització de la moral*. La pregunta del nostre autor passa per recuperar la naturalitat perduda, retornar a l'home el valor dels seus instints naturals.

És una ètica natural, producte de la vida dels instints, no de la raó. Per això, Nietzsche és un immoralista, i podem anomenar la seva postura *moral natural*.

Moral de Senyors, Moral d'Esclaus

Tota moral és un artifici humà que respon a l'intent d'assegurar el potencial de vida de què es disposa. Hi ha dues maneres contraposades de definir els valors de «bo» i «dolent»: la definició dels individus potents i la dels impotents. Anomenem a la primera *moral de senyors* i a la segona *moral d'esclaus*.

Moral de Senyors

Per a ells, «bo» és tot allò que eleva l'individu. Creen els seus valors sense tenir en compte el que facin els altres. Satisfan els seus desitjos i duen les seves passions fins al límit.

Moral d'Esclaus

La moral dels febles. Per a ells, la vida és massa dura per a dirigir-la i per això situen la felicitat en paradisos racionals. Rosegats de ràbia, creen la seva moral per venjança i odi davant els valors forts: assenyalen el que és dolent (la moral dels senyors) i, en segon lloc, com a contraposició, decideixen el que és bo. Són els judicis de valor sobre la vida dels primers millors que els dels segons? No. Els judicis de valor no són veritables; només indiquen símptomes. Quina moral necessita l'home superior i quina l'home del ramat? Cap d'ells és culpable o responsable d'aquesta generació. Tots dos són innocents, ja que responen a la fortalesa vital que tenen. Formem part d'un esdevenir innocent i sense finalitat. En realitat, es tracta d'una pugna de dues voluntats de poder: una afirmativa i una altra negativa.

La Moral Occidental: La Conspiració dels Dèbils

Un estudi etimològic i genealògic dels conceptes mostra com en totes les llengües «bo» significa, originàriament, noble i aristocràtic, contraposat a «dolent», que és el vulgar, plebeu, simple. Aquestes denominacions han estat creades pels nobles. Aquells éssers inservibles per a determinar el seu bé i el seu mal, temerosos davant la poca confiança que dóna un senyor creador que els ignora, realitzen un motí l'efecte del qual és la *transmutació dels valors*. Ara és el ramat el que imposa la seva feble voluntat de poder. És molt més que dir que el que abans era dolent ara és bo; implica dues coses:

El Sorgiment de la Moral Occidental

Acaba de néixer la moral amb majúscules, la cultura pròpia de l'ésser humà occidental. El món humà passa a estar governat per normes comunes i prohibicions rigoroses. L'oportunitat de crear valors propis, de ser amo i senyor de la pròpia vida, s'ha *vaporitzat*. El nou significat de «bo» s'associa als valors de la massa: negació d'un mateix, bondat, indulgència, benevolència…; és a dir, un esclau resignat a obeir unes normes que maten la capacitat d'afirmar la vida. Occident ha fet de la debilitat una virtut.

El Naixement de la Cultura del Ressentiment

El seu triomf és un acte de ressentiment. Amb la cultura occidental, els seus integrants no actuen per si mateixos, sinó com a reacció d'odi i enveja cap als dominadors, perquè aquests tenen una voluntat de poder forta de la qual ells manquen. La victòria dels febles es deu al seu caràcter *gregari*, que els permet i obliga a lluitar units. Els senyors són sempre solitaris. El ramat comparteix un món moral; els senyors es preocupen del seu propi món, sense mostrar interès en la comparació amb els valors dels altres. Perquè no se sobrepassin els *límits* imposats per la nova moral col·lectiva, es treballen les consciències amb la idea del *lliure albir* (som lliures de poder triar i prendre les nostres pròpies decisions); permetre que el feble cregui que si no és poderós és perquè no vol; generar sentiment de culpa (ens sentim malament si actuem egoistament sense pensar en els altres); permetre el càstig en cas de sortida del ramat (el triomf del ramat es consuma quan aconsegueix la misèria en la consciència dels ben constituïts). No els han eliminat els instints, però els han generat culpabilitat.

Crítica a la Moral d'Esclaus

La moral d'esclaus és una lluita a mort contra tots els valors de la vida. Han *desnaturalitzat* el cos. Per a això, han usat violents mecanismes d'imposició: el poder, la violència, l'egoisme; forces i passions immorals que estan ocultes en tots els valors morals. La moral és obra de la immoralitat.

Tota moral no tracta de fer el bé ni d'actuar *altruistament*, sinó de defensar un interès particular.

Dogmatisme Moral

Als judicis morals se'ls elimina el caràcter condicionat en el qual van créixer, l'únic en el qual tenen sentit; se'ls arrenca del seu sòl original per a elevar-los a un món fictici de l'universal necessari. Oblida que els valors morals d'Occident no són universals.

Antivitalisme

Les normes morals van en contra de les tendències bàsiques de la vida. La vida és la peculiaritat d'un ésser decadent amb la intenció oculta de venjar-se de la vida. L'home dòcil, l'animal *domèstic*, l'ovella o la gallina que poden ser devorats per les seves *gargamelles*; d'aquí el seu intent de domar-lo.

Intel·lectualisme

La idea que el coneixement duu a la virtut (raó = virtut = felicitat), imposada en la cultura europea des dels temps de Sòcrates. El savi, el qual dóna primacia a la seva part racional i sufoca la seva part *passional* i instintiva.

La Religió segons Nietzsche

El que s'ha dit sobre la moral serveix per a la religió. Si la moral situava la raó per sobre de l'instint, la religió situa, per sobre de la raó i d'un món veritable, un món sobrenatural.

La religió va unida al concepte de Déu, i Déu representa una renúncia a la vida, un menyspreu a la vida. Quan un ésser humà és incapaç de manar sobre si mateix, quan és incapaç d'activar en tota la seva potència la *voluntat de poder*, es torna creient. Ser un creient és un símptoma de debilitat i desintegració de la voluntat de poder. No hi ha necessitat de Déu; solament alguns el necessiten, ja que sense ell no podrien suportar l'existència.

Les ments religioses prefereixen la fe que calma a enfrontar-se amb la realitat. La religió *emmalalteix* l'home: si està sa, el converteix en un malalt, i si està malalt, el converteix en un moribund. Cal distingir algunes religions d'unes altres, ja que no totes, per a Nietzsche, tenen la mateixa valoració. La més benvolguda és la pagana.

Monoteisme: Enemic de la Vida

El monoteisme és el monopoli del Déu únic, una doctrina rígida que solament permet un ordre. Aquestes religions són enemigues de la terra, de la vida, de les passions. El monoteisme és una religió que vol la mort, gaudeix de la mort. Per això, desitja que els éssers humans morin dues vegades: en vida, negant-los les seves passions, i amb la mort biològica.

Tipus de Religions segons Nietzsche

Nietzsche distingeix, per la seva relació amb la voluntat de poder, dos tipus de religió: Religions afirmatives (com l'Antic Testament, el Codi de Manu, l'Islam…) i altres negatives (com el judaisme, el cristianisme, el budisme). Si s'han de triar, encara que millor no triar cap, les afirmatives són millor valorades. Són el fruit de l'experiència de la història de la humanitat; no creen res que no hagi succeït al nostre costat. El Déu de l'Antic Testament, Jahvè, *colpeja*, mata, aniquila, massacra, beneeix les guerres i els qui les fan… Res té a veure amb la conversió de Jesús humiliat del cristianisme. Els creients s'obliden de si mateixos i obren per a major glòria de Déu. Les religions negatives són exemples extrems de la moral d'esclaus. Ens centrarem en el cristianisme perquè és la determinant històrica de la cultura occidental. Nietzsche no confia en cap religió, doncs enfront dels déus externs, proclama el privilegi de ser Déu un mateix; és a dir, l'*ateisme* és l'instint de l'home fort. La religió és l'instint del feble.

La Moral Cristiana: Una Crítica Feroç

És en el cristianisme quan la moral dels esclaus es manifesta amb més claredat. El cristianisme, religió construïda intel·lectualment a partir de la filosofia *platònica*. El cristianisme és la religió dels febles. Per a Nietzsche, sorgeix de l'instint de protecció d'una vida que degenera, expressa una manca, una fisiologia malaltissa.

Per a Nietzsche, el cristià és aquell cuc rebentat per la sola d'una sabata que, mentre es retorça entre el *líquid* dels budells, en comptes de llançar diatribes contra la sola, encara li dóna les gràcies. Els mansos cristians són *ressentits intel·ligents*: van generant en la seva ment remordiment i pecat, fins a aconseguir que ocultin i s'avergonyeixin de la seva superioritat. Murmuren que la debilitat és *mèrit*, prediquen que el temor és humilitat, però en realitat, són animals de venjança i d'odi. De tant en tant, de la seva boca surten frases que signaria el mateix Nietzsche: «No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa». Si se'ls dóna l'oportunitat, torturen, cremen, violen, maten, sense cap compassió. Els castiguen al foc etern de l'infern.

Els Tres Enemics de l'Ànima Cristiana

L'odi cristià es manifesta en el que ells denominen els tres enemics de l'ànima: el món, el dimoni, el cos (desig).

Odi a aquest Món

La vida a la terra només és un *mer trànsit* a l'altra terra. El paradís celestial se'ns *ofereix* com un *antimón* desitjable i *apetitós*, però renunciar a viure amb plenitud. L'evangeli de Sant Joan ho resumeix així: «El qui estima la seva vida la perd». Al cristianisme li és necessari fingir un *transfons* (el cel) on trobin recompensa els qui han menyspreat i negat el món, i un altre *transfons* (l'infern) per a castigar els qui s'han negat a la renúncia. Solament així la seva moral resulta suportable.

Odi a la Vida

El cristianisme proposa com a virtut cardinal reprimir la vitalitat, anul·lar, si fos possible, els instints, desitjos i passions. L'instint natural ha deixat de servir a les forces que afirmen la vida per a convertir-se en un *engendre* perillós. Darrere de la sotana i les túniques s'amaguen fosques passions. El cristià, ple de sentiment de culpa, qualifica de pecat tot el que és instint vital. Paradoxa del cristianisme: Déu ens fa lliures per a fer-nos esclaus.

Odi al Cos

Tot el que encarna el cos és sospitós de pecat. El cos és impur i mereix el nostre menyspreu. El cristià castiga físicament el seu cos i l'esclavitza per raons religioses. Es manifesta de les següents formes: amb la corona d'espines a l'estil de Jesucrist, *crucifixions*, pelegrins amb genolls sagnants.

L'arquetip cristià és l'àngel: sense cos, sense desitjos, no coneix la fam i la *set*, *mancat* de plaer sensual. El paper fonamental del cristianisme recau en el sacerdot (*animal rapaç*) que situa la seva felicitat en el domini sobre els malalts: «un malalt que cuida de malalts». Com els creients no són capaços per si mateixos de destriar entre el bé i el mal i necessiten saber els designis de Déu, el sacerdot assegura el seu domini gràcies a la responsabilitat del seu càrrec. Introdueix els conceptes de culpa, pecat, compassió en cada creient, per a evitar que el seu ressentiment dugui a la destrucció de tot el ramat (el malalt es converteix en pecador), la qual cosa origina el sentiment de culpa. Comença el procés d'*autocompassió*, una tremenda humiliació. En lloc de millorar-lo, el sacerdot el domestica, l'afebleix, el prostra, l'ablanda, el castra.

La Democràcia: Un Cristianisme sense Déu

La democràcia és un cristianisme sense Déu. Crea nous ídols que reemplacen el vell Déu: raó, humanitat, ciència, ciutadania, drets humans… (la moral dels febles). Són éssers humans domesticats. No desapareix l'odi al cos, però augmenta l'odi al superior, als més forts. La democràcia significa la no-creença en homes superiors.

Crítica a la Igualtat

Per a Nietzsche, el concepte d'igualtat és contrari al desig de marcar diferències. La igualtat, *lluny de ser un valor universal*, és solament un *interès particular dels inferiors* (als febles els interessa ocultar-se en la massa per a no mostrar les seves manques). Els superiors no tenen cap interès a ser iguals. *La igualtat és el refugi de la mediocritat*. La jerarquia natural és pròpia de la vida. Nietzsche parla de jerarquia natural, però no de jerarquies artificials imposades per raons polítiques o econòmiques, sinó de l'acció de seleccionar les millors persones per a desenvolupar el que s'ha dit: «La injustícia no resideix en la desigualtat de drets, sinó en la reivindicació d'igualtat de drets».

Crítica a la Dignitat

*La dignitat i la llibertat no són drets de naixement, són una conquesta*. A qui li dóna *vertigen* la superioritat, no cal donar-li cap dignitat. *Perquè la dignitat no es dóna, es conquista*. La *crítica* de Nietzsche recorda que no hi ha naturalesa humana universal que atorgui a l'ésser humà la seva dignitat, sinó que aquesta és una cosa que solament es pot aconseguir mitjançant el treball envers un mateix. Qui no l'aconsegueix així, ni la posseirà ni tampoc cal regalar-li-la.

*Conceptes com justícia, llei, solidaritat, virtut, tolerància, són solament la manera que tenen els ressentits de la vida (dèbils) de legitimar la seva moral i defensar-se dels esperits nobles*. El benestar general, la justícia equitativa, la protecció dels febles, impedeixen el desenvolupament de grans personalitats que incrementen la vida. Per a Nietzsche, l'important no és la felicitat i l'avanç del major nombre, sinó *el triomf de la vida*. L'*altruisme útil* seria orientar la humanitat per a aconseguir l'auge d'una espècie humana més forta.