Nietzsche: Crítica a Sòcrates, Plató i la Decadència de la Tragèdia

La Decadència de la Tragèdia i l'Aparició del Socratisme

La tragèdia, que en els seus inicis era un acte purament estètic, amb Eurípides acaba convertint-se en un tribunal moral i polític. La tragèdia s'intel·lectualitza i moralitza amb Eurípides i s'oblida de la vida perquè comença a utilitzar un llenguatge jurídic, i el públic adopta un paper judicatiu. La tragèdia comença a jutjar i a negar la vida, i perd el seu efecte catàrtic, de control metafísic.

El personatge central en la decadència del sentit tràgic és Sòcrates. No en té prou amb sentir, sinó que busca saber. És el reflex de l'aparició de l'home teòric que pretén saber, descobrir la veritat, fer-la intel·ligible. En la nova forma de valorar, pensar i procedir, Nietzsche només detecta baixes passions.

L'Home Artístic (Intuïtiu) i l'Home Teòric (Racional)

• L'home teòric es guia per la raó (com proposa Sòcrates), i s'oposa a l'home artístic, que es guia per la seva intuïció.
• L'home teòric només es preocupa de la supervivència, a costa de no viure la vida, de renunciar-hi. Utilitza conceptes i abstraccions per evitar el dolor i aconseguir fer la seva vida més segura.
• L'home artístic vol viure, fins i tot a costa de la seva pròpia supervivència. Res és necessari; la realitat és pura contingència, bellesa i aparença.
• A través de les seves intuïcions i metàfores, cerca la plenitud vital, fer de la seva pròpia vida un art. No pot preveure ni aprendre de l'experiència perquè viu cada cosa des de l'alegria i la innocència com una nova oportunitat, sense deixar-se acovardir per la memòria.
• La seva felicitat i la seva vida són més plenes, ja que, tot i que pateix més i més freqüentment, se sent viu.

Usos del Llenguatge: Intuïció i Concepte

La sobrevaloració de la raó del socratisme es basa en un determinat ús del llenguatge i del valor atorgat a les paraules. Els conceptes, en lloc d'expressar una experiència única, observen els diferents individus o experiències i abstrauen el que tenen en comú, deixant de banda les diferències singulars. Després, en generalitzar, s'utilitza aquesta paraula per designar a tots els individus que posseeixen els trets comuns. Així poden usar-se de forma universal.

El problema s'agreuja quan Sòcrates considera l'essència com l'única cosa real i Plató l'objectiva, li dona una existència separada i s'oblida que són ells mateixos els que han creat aquests conceptes. L'error del socratisme és substituir la forma intuïtiva de comprensió de la vida per la forma conceptual, el discurs racional, lògic, abstracte, teòric. La metàfora és substituïda pel concepte, i amb això es perd el contacte amb l'experiència i la vida.

Nietzsche: Genealogia de la Filosofia de l'Ésser

Nietzsche proposa invertir els atributs que tradicionalment s'atorguen a l'ésser: no hi ha més món o realitat que el que ens mostren els sentits. L'existència d'un reremón, d'un ésser no sensible, és una simple invenció, una il·lusió de la raó.

Els culpables d'aquesta situació són Sòcrates i Plató, i el cristianisme. El món és un veritable esdevenir, una faula.

Dos errors més afegeix Plató a la decadència dels instints iniciada per Sòcrates:

• El seu escepticisme, la seva negació del temps, el seu odi a la noció d'esdevenir.
• La confusió de l'últim i el primer, on Nietzsche concep els conceptes metafísics com a simples generalitzacions, i en la jerarquia de l'ésser ocupen el lloc més preeminent, dotats de més realitat i ésser.