Nietzsche, Mill i Kant: Comparativa de Moral i Veritat

Comparació de la Moral: Nietzsche i John Stuart Mill

John Stuart Mill és un filòsof utilitarista que defensa que el criteri per avaluar la moralitat de les accions és el principi d’utilitat, que consisteix a aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones. Mill entén la felicitat com a plaer i absència de dolor, però no tots els plaers són iguals. Ell fa una clara distinció entre:

• Plaers corporals (inferiors): com menjar o descansar.
• Plaers superiors: aquells relacionats amb les facultats intel·lectuals i morals (com la cultura, la intel·ligència o l'art).

A diferència de Jeremy Bentham, que només valorava la quantitat de plaer, Mill afirma que els plaers superiors són qualitativament millors que els plaers inferiors. Per això diu que “és millor ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”, ja que la dignitat humana rau en el desenvolupament de les capacitats pròpies de la nostra naturalesa racional.

Per Mill, la moralitat no es basa en regles rígides com defensava Kant, sinó que cal adaptar-se a la realitat: la felicitat individual i la felicitat col·lectiva han d'anar de la mà. Les accions són correctes si afavoreixen el benestar general, i només poden ser limitades si fan mal a altres persones, segons el que ell anomena principi del dany. Mill, a més, defensa la llibertat negativa: la llibertat d'actuar com vulguem, sempre que no perjudiquem els altres. També confia en l'educació i la societat per formar individus capaços de viure en harmonia amb els altres, desenvolupant el sentiment moral altruista.

En canvi, Friedrich Nietzsche fa una crítica radical a aquesta concepció. Segons ell, la moral utilitarista, que cerca la felicitat de tots, és una expressió de la moral dels esclaus, pròpia de persones febles que no poden afirmar la vida per elles mateixes. Nietzsche considera que la veritable moral és la moral dels senyors, on el que és bo és tot allò que expressa força, noblesa, afirmació de la vida i voluntat de poder. La felicitat, per Nietzsche, no és un objectiu a perseguir: la vida és lluita, patiment i superació constant. Buscar la felicitat com a tranquil·litat o benestar general significa negar la veritable essència vital de l'ésser humà.

Nietzsche rebutja el cristianisme i tota moral que busqui la compassió o l'igualitarisme, ja que, segons ell, aquests valors frenen els éssers superiors. Ell proposa el superhome, l'ésser capaç de crear els seus propis valors, acceptar el dolor, la vida i l’etern retorn sense necessitat de justificar-se davant cap norma moral externa.

Per tant, mentre que Mill creu que la moral s’ha de basar en buscar la felicitat col·lectiva respectant la dignitat individual, Nietzsche defensa que la moral ha de servir per afirmar la vida i potenciar els individus més forts, sense preocupar-se pel que és útil per als altres.

La Concepció de la Veritat: Kant i Nietzsche

Kant creu que l'ésser humà no pot conèixer les coses tal com són en si mateixes, sinó només com se li apareixen. Segons la seva teoria del coneixement, nosaltres no captem directament el món exterior, sinó que el nostre enteniment el construeix mitjançant formes a priori com l'espai, el temps i les categories. És a dir, la realitat que coneixem és sempre una realitat construïda per la nostra pròpia ment. Per tant, per Kant, hi ha una diferència clara entre el fenomen (el món tal com el coneixem) i el noümen (la realitat en si, que ens és inaccessible). Amb això, Kant defensa que podem tenir coneixement segur de la realitat fenomènica —gràcies a la ciència i la raó—, però mai no podem saber com és la realitat última.

Nietzsche, en canvi, va molt més enllà en la seva crítica. A la seva filosofia del martell, considera que la idea mateixa de veritat objectiva és una il·lusió. Per ell, la veritat no és ni tan sols una construcció de l'enteniment com deia Kant, sinó que és una invenció vital: una mentida necessària que la vida crea per sobreviure. Segons Nietzsche, la civilització occidental, des de Plató i el cristianisme, ha creat ideals falsos —com la veritat absoluta, el bé universal o la raó com a camí segur— per tal de donar seguretat i estabilitat a una existència que, en realitat, és caòtica, irracional i plena de sofriment.

Mentre que Kant encara manté una certa confiança en la raó —com una eina per ordenar la realitat que percebem—, Nietzsche sospita profundament de la raó. Per ell, la raó és només un instint més entre molts altres, no un camí privilegiat cap a la veritat. De fet, creu que tota pretensió de veritat amaga una voluntat de poder, és a dir, un desig de controlar, dominar o donar sentit a una realitat que no en té.

Kant busca establir els límits de la raó per salvar la ciència i deixar espai per a la fe (en el sentit d'allò moral i religiós), mentre que Nietzsche denuncia tant la fe com la raó com a formes de nihilisme: intents desesperats de negar la veritable naturalesa de la vida, que és canvi, lluita i dolor. Kant vol donar una base sòlida al coneixement i a la moral; Nietzsche vol enderrocar totes les bases i començar de nou, afirmant la vida tal com és, sense buscar justificacions en cap ideal.

Així, mentre Kant distingeix entre allò que podem conèixer i allò que no podem saber (i estableix unes normes racionals per al coneixement), Nietzsche sosté que la veritat és una invenció humana, i que l'única actitud honesta és reconèixer que totes les veritats són interpretacions i que la vida no necessita ser justificada per cap veritat eterna.

En definitiva, Kant encara creu en la possibilitat d'un coneixement objectiu, tot i que limitat, mentre que Nietzsche abandona completament aquesta esperança i proposa una filosofia que assumeix el caràcter creatiu, vital i fins i tot fictici de tot coneixement humà.

Anàlisi de Proposicions Filosòfiques

Veritat i Convencions: El Llenguatge i la Realitat

«Si haguéssim decidit anomenar potes a les cues i cues a les potes, aleshores diríem que la frase "Els cavalls tenen quatre cues" és veritat; per tant, què és veritat i què és mentida depèn només de les convencions humanes, no de com realment és el món.»

Davant d’aquesta afirmació, considero que no és del tot correcta. Encara que les paraules siguin una creació humana, la realitat que intenten descriure existeix independentment del nom que li donem.

Desenvolupament

En primer lloc, canviar els noms no canvia la realitat. Encara que anomenem "cua" a una pota, el cavall continuarà tenint quatre potes i una sola cua. El món físic no depèn de com l’anomenem, sinó de com és realment. Un exemple clar seria si, a casa, decidíssim anomenar "sopar" al menjar del matí. Podríem canviar la paraula, però el que estem fent realment és esmorzar, perquè és el primer àpat del dia. El canvi de nom no modifica el moment ni la funció de l’àpat.

A més, és cert que el llenguatge és una convenció humana i que ens serveix per comunicar-nos. Però la veritat no es crea només per acord, sinó que necessita correspondre’s amb la realitat. Si a l’institut poséssim per norma que un 3 és un "aprovat", jo no hauria après prou continguts, i al final, això es notaria quan hagués d’afrontar estudis superiors. El fet que canviem la paraula no amaga que el coneixement real que es necessita per aprovar no s'ha assolit.

Conclusió

Per tot això, crec que no podem dir que la veritat depengui només de les convencions humanes. El llenguatge pot canviar, però el món i la realitat que intentem descriure continuaran essent els mateixos. Les paraules són importants per entendre'ns, però no poden modificar com realment són les coses.

Diferències Morals: Està Algú Equivocat?

«Si dues persones mantenen principis morals diferents, aleshores, com a mínim, una d'elles està equivocada.»

Davant d’aquesta afirmació, considero que no és certa. Crec que dues persones poden tenir principis morals diferents sense que cap d’elles estigui necessàriament equivocada, ja que la moral depèn de la cultura, l’educació i les experiències personals.

Desenvolupament

En primer lloc, la moral no és una ciència exacta on només hi hagi una resposta correcta. Cada persona construeix els seus valors segons el que ha viscut i après. Per exemple, jo penso que ajudar una amiga a estudiar abans d'un examen és una prioritat, encara que suposi renunciar a una festa. Però conec gent que prefereix viure el moment i donar més importància a passar-ho bé. Cap de nosaltres està realment equivocada: simplement donem més valor a coses diferents.

A més, moltes situacions de la vida real no tenen una única solució moral correcta. Una vegada, vaig trair la confiança d'una amiga explicant un secret perquè creia que així la podia ajudar. Ella va pensar que havia actuat malament, i jo sentia que havia fet el correcte. Les dues postures tenen sentit: una defensa la fidelitat, l'altra la preocupació pel benestar. No es tracta de qui té la raó, sinó de què valorem més en aquell moment.

Conclusió

Per tot això, penso que la moral no és una veritat única i que dues persones poden defensar principis diferents sense que una hagi d'estar equivocada. La diversitat d'opinions morals reflecteix la complexitat de la vida i de les experiències personals, i ens ensenya que sovint no hi ha respostes absolutes.

Moral Individual vs. Acceptació Social

«Si una persona està convençuda que allò que fa està bé, ho pot seguir fent, encara que la majoria de les altres persones creguin que allò no és moralment acceptable.»

Jo no estic d'acord amb aquesta afirmació, perquè crec que les accions d'una persona no han de basar-se només en el que ella mateixa creu, sinó també en l'impacte que tenen en la societat i en el benestar dels altres.

Desenvolupament

Per una banda, és cert que cada persona té les seves pròpies creences morals. Però això no vol dir que si una persona creu que el que fa està bé, això sigui moralment acceptable. La moralitat no és una qüestió d'opinió individual, sinó una construcció social compartida. La majoria de les persones creiem que fer mal a algú no és correcte, independentment de què pensi qui fa el dany. Per exemple, una persona pot pensar que mentir per obtenir un avantatge no fa mal a ningú, però, en realitat, això pot afectar la confiança de les altres persones, i la moral general dicta que la veritat és important per a una convivència sana.

A més, si tothom actués segons la seva pròpia opinió moral sense tenir en compte el que els altres consideren correcte, viuríem en un caos. La moral és una eina que ens ajuda a conviure de manera respectuosa i a mantenir l'ordre en la societat. Per exemple, quan es discuteixen temes com la justícia, la majoria de les persones estan d'acord en què fer mal als altres no està bé. Si cada persona fes el que volgués només perquè creu que està bé, no existiria cap norma comuna que ens guiés.

Conclusió

Per tot això, penso que la moral no ha de ser definida només per una persona, sinó que depèn també de les normes compartides per la societat. Si una persona creu que el que fa està bé però perjudica els altres, no està actuant de manera moralment acceptable. La moral, en el fons, s’ha de basar en el respecte i l’impacte que tenim en els altres.

El Valor Descriptiu de les Ciències Naturals

«La biologia, la geologia i les altres ciències naturals no descriuen realment com és el món que ens envolta.»

Davant d’aquesta afirmació, considero que no és correcta. Crec que les ciències naturals sí que ens donen una descripció real i fonamentada del món, tot i que pugui anar-se perfeccionant amb el temps.

Desenvolupament

En primer lloc, la biologia, la geologia i altres ciències naturals tenen com a objectiu principal entendre i explicar com és el nostre entorn. No són invencions, sinó eines basades en l'observació, l'experimentació i l'anàlisi. Si aquestes ciències no descriguessin la realitat, no tindrien cap utilitat pràctica.

Per exemple, gràcies a la biologia, a classe he après com funciona el sistema immunitari i això m'ajuda a entendre per què em poso malalta i com em puc recuperar.

A més, la ciència millora amb el temps, però això no vol dir que sigui falsa o inútil. Al contrari, vol dir que cada vegada s'aproxima més a una descripció precisa del món. Quan a l’institut organitzem excursions, com la de final de curs a una zona volcànica, consultem estudis geològics per saber si el lloc és segur. Si la geologia no descrigués realment el terreny, confiar en aquestes dades seria absurd, i la nostra seguretat estaria en risc.

Conclusió

Per tot això, crec que les ciències naturals sí que descriuen el món real. Potser no ho fan de manera absoluta o definitiva, però ens proporcionen coneixements essencials per viure, comprendre i actuar dins la realitat que ens envolta.