Nietzsche i el rock & roll: una relació tràgica

Les relacions de Nietzsche amb la música són més que evidents. Encara que, segons diuen, no era un músic brillant (ja que només va fer algunes petites composicions), la seva relació amb personatges com Wagner i el seu particular pathos de la música, feien d'ella un element important dintre de la seva filosofia. La música es trobava, per a ell, en el centre de l'art tràgic degut al seu poder conceptual i figuratiu, que ens permetria anar més enllà de tal o qual dolor, alegria o qualsevol altre pensament, enfrontant-nos, així, amb el dolor, el sofriment i l'alegria primordials. A través de l'onatge del ritme se'ns manifestaria l'apol·lini, així com en el corrent unitari de la melodia i l'harmonia se'ns presentaria allò dionisíac.

Hom ha volgut veure paral·lelismes entre la concepció del pensament tràgic de l'antiguitat grega i el rock and roll. I és que, ambdós, parteixen de l'afirmació de la vida i de la mort, de la unitat i la separació eternes; d'allò apol·lini, com a principi d'individuació i allò dionisíac, com afirmació total de la vida. La identificació del rock and roll amb les forces dionisíaques de les que ens parlava Nietzsche és més que evident. Dionís, el déu de l'embriaguesa, de la desmesura, de la irracionalitat, de la fusió amb el tot, del tràngol, de l'èxtasi..., són tots aquests conceptes que comparteix la música del rock and roll i la seva manera d'entendre-la i viure-la, per exemple, durant la dècada dels seixanta. Front a la racionalitat, la llum, la lògica, la mesura i individuació que representaria el déu Apol·lo, probablement representat en aquelles altres músiques més racionals, conformistes..., políticament correctes, el rock and roll era concebut per la joventut com tota una proposta rupturista i alliberadora. I, alliberadora en tots els sentits. No hem d'oblidar, per exemple, la influència d'aquests tipus de música en el moviment hippy, i en les revoltes del maig del 68, amb tots els seus lemes en favor de l'amor lliure, de la psicodèlia, de la lluita contra tots aquells prejudicis que, creien, atemptaven contra una sana visió i gaudi de la vida. Pretenien, independentment del seu posterior fracàs, transvalorar valors, i aquesta era, com sabem, una pretensió típicament nietzcheana.