Nietzsche: Veritat i Mentida en Sentit Extramoral – Anàlisi Filosòfica

Nietzsche: Veritat i Mentida en Sentit Extramoral

Friedrich Nietzsche és un dels màxims representants de la filosofia de la sospita, marcada per una manca de fe en la raó humana, un reconeixement de la feblesa de l’esperit i una desconfiança de la raó pel fet que aquesta pot enterrar la vida. També són destacables, en aquesta corrent, altres autors com Karl Marx i Sigmund Freud.

Aquest autor, mort l’any 1900, presenta una visió molt peculiar i revolucionària de la filosofia. La seva voluntat és la destrucció de la moral occidental. A través d’unes crítiques ferotges cap a aquesta, esfondrarà les bases socials sobre les quals s’han assentat la filosofia, la ciència i la religió. Farà tremolar tots els ideals de la societat a través de l’anomenada «filosofia del martell». Amb l’ànim de destrucció, estirarà el fil fins a recórrer a la Genealogia de la moral, a l’inici de la creació dels valors. Pretén una transmutació de valors, canviar aquella moral d’esclaus que el cristianisme va instaurar; i exaltar la moral de senyors, el poder i els valors nobles i originàriament bons. En resum, vol aconseguir l’ascensió de l’home a un Superhome, a un déu terrenal.

Nietzsche, amb la Mort de Déu, acaba amb tot el món supraterrenal i perfecte, amb el món ideal de Plató i amb qualsevol aspiració a accedir a allò ideal. Només queda el món terrenal, i el Superhome, capaç de crear nous valors, n’és el déu. La seva màxima expressió és el «sí a la vida». Vol frenar qualsevol tipus d’opressió divina i gaudir de l’instant. El món millor no és aquell promès que vindrà després de la mort, sinó que és aquest i ara, tot i que sovint comporti dolor.

L'epistemologia a "Veritat i mentida en sentit extramoral"

En aquesta obra, Veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche explica l’origen de la nostra concepció de la realitat, la seva epistemologia.

Les sensacions i els sentits són la font de coneixement, el criteri i el límit de la veritat. A través d’aquestes sensacions apareixen les imatges, i a partir d’aquestes, mitjançant el llenguatge i la generalització dels casos particulars, es crearà un concepte, que quedarà petrificat amb el pas del temps. Així doncs, la realitat s’explicarà a través de conceptes i mitjançant el llenguatge, ja que aquest és l’única forma de fer-ho. Els sentits tenen la categoria de corregir l’error, ja que els conceptes, malgrat tot, no són vertaders, no són res més que metàfores. Les persones pensem en paraules. És molt difícil poder lluitar contra el llenguatge, ja que és el mitjà pel qual es duria a terme aquesta lluita. En aquesta obra, doncs, Nietzsche destrueix el sistema científic i tot allò que hem inventat.

L'origen de la veritat i la mentida segons Nietzsche

En aquesta obra, igual que en la Genealogia de la moral, Nietzsche torna als orígens de la creació dels valors i la racionalitat. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa. Aquesta societat, en un principi, va signar un tractat de pau i va fixar el terme «veritat», ja que les persones tendeixen a fingir. La «veritat» és una designació de les coses vàlida i obligatòria, acceptada universalment. Així doncs, comença l’impuls per obtenir la veritat per part de l’ésser humà. A través del llenguatge, es dóna el contrast entre veritat i mentida. El mentider utilitza també paraules per fer aparèixer allò irreal com a real. Aquesta semblança de la mentida a la realitat farà que la societat expulsi el mentider. L’home, però, només desitja la veritat de forma limitada: les conseqüències agradables de la veritat, sent indiferent al coneixement pur. Per poder accedir a aquest coneixement, s’utilitza el llenguatge. Les paraules es formen a partir d’impulsos nerviosos causats per quelcom exterior, la qual cosa ens porta a usar falsament el principi de raó per determinar-ne la validesa. La realitat és totalment subjectiva. Nietzsche afirma que no hi ha veritats absolutes, només hi ha diferents punts de vista. A través del llenguatge dividim les coses en gèneres de manera arbitrària. Amb el llenguatge hi ha una limitació brutal de la realitat, es perden molts matisos. Amb les paraules mai no s’arriba a la veritat ni a una expressió adequada, ja que no hi ha una veritat única. «La cosa en si» és la veritat pura, sense conseqüències (ni bones ni dolentes).

Les conseqüències són les que persegueix normalment l’ésser humà amb el llenguatge, descriure la realitat a través d’una finalitat. Per tant, no hi ha una veritat absoluta, només hi ha diferents punts de vista. Si la veritat pura existeix, és totalment inabastable i no es desitja en absolut per al creador del llenguatge. El llenguatge fa inaccessible aquesta realitat. El procés de creació de les paraules és dut a terme a través dels sentits. Un impuls nerviós es transforma en una imatge. Aquesta serà la primera metàfora. Posteriorment, aquesta serà transformada en un so (segona metàfora). Amb aquesta successió al llarg dels anys, les metàfores de les coses no es corresponen en absolut amb les essències originals. Nosaltres creiem conèixer la realitat, però ja no hi té res a veure.

Tota paraula es converteix en concepte. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals; s’abandonen de manera arbitrària les diferències individuals per generalitzar amb les semblances del gran grup. Amb aquesta generalització es perden molts detalls i molta varietat. Una fulla de pi i una fulla d’enciam són completament diferents. No obstant això, no deixen de ser fulles. I això, amb tots els objectes. Un gos, una taula, una casa… El concepte, doncs, es forma amb l’omissió d’allò individual i real. La naturalesa, però, no coneix formes ni conceptes, ni gèneres. Només hi ha una «cosa en si» inabastable i indefinible.

La veritat com a il·lusió i la inestabilitat del coneixement

La veritat esdevé un moviment de metàfores, una suma de relacions humanes que han estat realçades i adorades poèticament i que, després d’un ús prolongat, un poble considera fermes. Les veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són. Per això, per poder arribar a la veritat, l’únic camí és caure en l’oblit, ja que la lluita contra el llenguatge a través del llenguatge és molt difícil. L’home acaba mentint sense adonar-se’n, de manera inconscient. A causa d’aquest oblit, les seves metàfores adquireixen el sentiment de la veritat. Tota metàfora és individual, no en té cap d’idèntica i, per tant, no és susceptible de cap classificació.

La base sobre la qual es fonamenten totes les metàfores és inestable. La veritat, dins la cambra de la raó, no existeix. No hi ha res real i universal. L’home busca la comprensió del món, però de manera humanitzada. Es pren l’home com a mesura de totes les coses, però això és un error. Creu que té les coses com a objectes purs davant seu, però només són metàfores originals; per tant, no són les coses mateixes. La «percepció correcta» tampoc existeix. Davant la realitat hi ha multiplicitat de punts de vista, no només entre les persones, sinó entre les diferents espècies. Nietzsche també es qüestiona el principi de causalitat. Quan una imatge s’ha produït milions de vegades, s’ha transmès hereditàriament a través de moltes generacions i acaba semblant una conseqüència. No obstant això, no hi ha la necessitat que passi. Si això passés amb un somni, eternament repetit, seria percebut i jutjat com a real. Només podem conèixer el conjunt de relacions que hi ha a la naturalesa. L’essència d’aquestes relacions ens són incomprensibles, i veritablement coneixem només allò que aportem: temps, espai i relacions de successió. Amb el llenguatge procedim a la creació constant de conceptes basats en metàfores captades pels sentits. Per tant, per poder accedir a la realitat, caldria esborrar totes aquelles metàfores existents al nostre llenguatge que ens delimiten i modifiquen la realitat.

Opinió personal i conclusions sobre Nietzsche

Qualsevol tipus de realitat, idea o pensament, sigui del tipus que sigui, ha de passar primer per un llenguatge. Les persones estem limitades pel nostre llenguatge, pels conceptes formats a partir de les realitats pròximes a nosaltres. Aquesta explicació de la realitat, molt diferent entre els diferents idiomes, evidencia la inexistència d’una única realitat, sinó la multiplicitat de punts de vista. En aquest aspecte, estic totalment d’acord amb Nietzsche. Els diferents punts de vista de la realitat queden plasmats en el llenguatge, que ens domina completament. Les persones creiem dominar el llenguatge, però en realitat, estem totalment dominats i determinats. Un cop finalitza la nostra vida, desapareixem. No obstant això, el llenguatge queda viu dins la societat, perdura al pas del temps i consolida tot allò que hem anat descobrint. La nostra realitat, doncs, queda totalment marcada pel llenguatge.

Aquesta multiplicitat de punts de vista i la delimitació arbitrària del llenguatge es veu perfectament plasmada quan s’estudia una altra llengua. Per exemple, l’alemany. És una llengua europea que sembla que, per proximitat geogràfica, ha de tenir més o menys una semblança en els diferents conceptes. A l’hora de designar el gènere, masculí i femení, és totalment diferent. A més a més, apareix una altra categoria desconeguda per nosaltres, l’element neutre. Així doncs, conceptes com «taula» i «porta», en català femenins, passen a ser masculins. I aquest canvi de gènere passa amb infinitat de mots. La modificació del concepte fa que canviï tota la concepció que obtenim de la realitat. A més, entre els diferents idiomes apareixen diferents mots per designar conceptes que no es poden traduir a cap altra llengua, ja que no hi ha cap mot per a aquell concepte. És que aquella realitat allí no existeix? Simplement, no ha sorgit la necessitat d’utilitzar-ne el concepte o, per mitjà de la generalització, ha perdut la seva individualitat i especificació i s’ha adjuntat amb un altre concepte. Aquest és el cas de la neu. El poble esquimal té un concepte per cada tipus de neu, una paraula diferent.

D’aquesta manera, assenyala Nietzsche, l’únic criteri de veritat que hi ha són els sentits. No poden existir els noümens, ja que la raó ens enganya i els sentits són la font que permet contrastar i palpar que allò que es diu és cert. Personalment, estic totalment d’acord que el llenguatge delimita totalment els nostres conceptes. No obstant això, no comparteixo la idea que els sentits són la font de veritat, ja que està demostrat que les percepcions i els sentits són enganyosos. Amb la delimitació del llenguatge i l’engany d’aquest, i l’única via de comprovar-ne la veritat –els sentits– també falsos, penso que arribar a trobar la veritat de la realitat és pràcticament impossible, ja que si la trobem, tampoc podem demostrar que és certa, ja que el llenguatge els delimita.

Així doncs, l’epistemologia de l’ésser humà es veu impossibilitada. No podem conèixer amb exactitud un terme, ja que sempre hi haurà algun factor que transformarà l’essència dels fets, siguin les nostres estructures mentals per captar i entendre la realitat o els nostres sentits, que també la modifiquen. L’ésser humà es crea la realitat a partir dels seus sentits i a la seva mesura. Entenem les coses d’una determinada manera perquè estem delimitats pels nostres sentits. Hi ha infinitat de coses que queden fora dels nostres llindars perceptius, cosa que no significa que no existeixin, simplement que no els percebem. Aquí rau l’explicació de la multiplicitat de punts de vista. No hi ha una realitat objectiva. Una altra espècie animal percebrà la realitat de manera completament diferent. Així doncs, l’ésser humà, a part d’estar sol en aquest món, tampoc pot entendre’l. Bé, sí que pot, però no té la certesa que aquesta sigui la manera correcta de fer-ho. El coneixement és relatiu, fins que vingui algú, posteriorment, i destrossi tot el que s’ha fet fins ara. Això és el que ha anat passant al llarg de la història. De moment ens toca viure i ser feliços en la nostra ignorància, creure’ns lliures quan estem determinats per tots costats. No ens queda més remei que l’exaltació de la vida, gaudir cada instant.