La Normalització Lingüística del Català: Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans

La Renaixença i la Recuperació del Català

La llengua i la cultura catalanes van començar a recuperar-se al segle XIX amb el moviment de la Renaixença. Aquest fet va comportar que, a principis del segle XX, s'hagués de crear una normativa per unificar la llengua escrita i que, alhora, fos un model per a la resta de variants del domini lingüístic.

L'Institut d'Estudis Catalans i Pompeu Fabra

Gràcies al suport de les institucions polítiques de l'època, es va crear l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) el 1907, entitat que dedicava tots els seus esforços a l'estudi de la llengua: crear les normes ortogràfiques i dur a terme la normativització del català.

L'encarregat de redactar les normes ortogràfiques va ser Pompeu Fabra (Barcelona, 1868). Al llarg de la seva vida, Fabra va elaborar diversos treballs lingüístics amb l'objectiu de renovar i modernitzar la llengua.

El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana

Pompeu Fabra va participar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906 a Barcelona. Hi va presentar una comunicació sobre la llengua que li donà molt de prestigi i que el va portar a ser cridat, uns anys després, per l'Institut d'Estudis Catalans per liderar la normativització lingüística.

Les Normes Ortogràfiques i la Gramàtica

El 1912, Fabra va retornar a Catalunya i va ser nomenat membre fundador de la Secció Filològica de l'IEC. El 1913, es van publicar les Normes ortogràfiques, on Fabra fixava l'ortografia del català, que s'han fet servir majoritàriament fins a l'actualitat, fins a l'aparició de la Gramàtica de la llengua catalana (novembre del 2016) de l'IEC. Curiosament, el català no disposava d'una gramàtica oficial, sinó que en tenia diverses, realitzades per diferents estudiosos com Jeroni Marvà, Antoni Badia i Margarit, Joan Solà i l'Ortografia catalana (maig del 2017).

El Diccionari i la Consolidació de la Normativa

Els criteris que va emprar Fabra sempre van ser fixats amb la voluntat de respectar les divergències de pronunciació entre els diferents dialectes, tot i que hi havia un predomini del català central, fet que també respecta l'actual gramàtica de l'IEC, seguint el llegat de Fabra.

• 1917: Diccionari ortogràfic, que complementava les normes.
• 1918: Gramàtica catalana.
• 1932: Diccionari general de la llengua catalana, la culminació del procés de normativització, actualitzat posteriorment amb la versió del Diccionari de la llengua catalana (abril del 1995) de l'Institut d'Estudis Catalans.